Spanish ibex potentially compete with grazing livestock. (Gortazac, 2000)
Perception Channels: tactile ; chemical
Conservation efforts are being focused on habitat preservation and restoration and looking at competition with introduced species such red deer, like those introduced into Carzorla-Segura park. (Grzimek, 1990)
US Federal List: endangered
CITES: no special status
IUCN Red List of Threatened Species: least concern
See reproduction.
Spanish ibex are prized as trophy game animals. The flesh is considered a delicacy. They are important for tourism, bringing many people to the parks on the Iberian Peninsula. (Grzimek, 1990)
Positive Impacts: food ; body parts are source of valuable material; ecotourism
Because of its feeding behavior, C. pyrenaica influences succession of plants in its habitat. It also is a primary consumer, converting the energy stored in plants to a form which is then available to its predators.
Ecosystem Impact: creates habitat
Spanish ibex feed primarily by browsing. Their main forage is Holm oak (Quercus ilex). They browse these oaks as well as feed on the acorns. They also feed on forbs (5% of diet) and grasses (10% of diet). Forage of forbs and grasses is selected more in spring and early summer. (Garcia-Gonzales, 1992; Martinez, 1988)
Plant Foods: leaves; seeds, grains, and nuts
Primary Diet: herbivore (Folivore , Granivore )
Capra pyrenaica is found in the Carzorla-Segura and Eastern Sierra Nevada mountain ranges on the Iberian Peninsula, Spain. (Grzimek, 1990)
Biogeographic Regions: palearctic (Native )
Spanish ibex can live 12-16 years in the wild. (Grzimek, 1990)
Range lifespan
Status: wild: 12 to 16 years.
Average lifespan
Status: wild: 16.0 years.
Spanish ibex are generally brownish to grayish in color. They measure about 65-75cm tall at the shoulder, are 100-140 cm long, and weigh 35-80 kg. Tail lenghth is 10-15 cm. Males are larger than females. Both sexes have horns. The horns of males are much larger and better developed than those of females. Horns of the males reach 75 cm or more in length and curve back over their heads. (Grzimek, 1990)
Range mass: 35 to 80 kg.
Range length: 100 to 140 cm.
Other Physical Features: endothermic ; bilateral symmetry
Adult Spanish ibex have no natural predators except humans. The young are susceptible to predation by eagles and foxes. When danger is detected, usually by sight or smell, an alarm whistle is given and the herd flees in columns led by an adult male or female. (Grzimek, 1990)
Known Predators:
Spanish ibex live in mountainous terrain generally above 800m. They prefer forested areas with rock outcroppings, coniferous trees, and deciduous trees (including Holm oaks). Forests with multiple strata in the canopy are preferred. The lower canopy strata provide shade cover to escape heat during mid-day. (Escos, 1992)
Range elevation: 800 (low) m.
Habitat Regions: temperate
Terrestrial Biomes: forest ; mountains
Males compete to mate with females by head butting.
Mating System: polygynous
Breeding occurs from November through December, peaking in the first half of December. Females in estrus signal to males that they are ready to mate by producing certain pheromones. during the rut, males battle with each other for the right to mate by butting heads. The gestation period of C. pyrenaica is 161-168 days. The peak birthing period is in mid-May. Females breed every year and typically have 1-2 young per year. Females often find a remote, inaccessible location with thick brush for birthing. After giving birth, females and young congregate in groups. Males are full grown and reach sexual maturity at age three. Females are full grown and reach sexual maturity at age 1.5. (Alvarez, 1990; Alados, 1988; Grizmek, 1990)
Breeding season: mating occurs from November through December, and females typically gice birth in mid-May.
Range number of offspring: 1 to 2.
Range gestation period: 5.37 to 5.6 months.
Average gestation period: 5.485 months.
Range age at sexual or reproductive maturity (female): 1.5 to 3 years.
Range age at sexual or reproductive maturity (male): 1.5 to 3 years.
Key Reproductive Features: seasonal breeding ; gonochoric/gonochoristic/dioecious (sexes separate); sexual ; fertilization (Internal ); viviparous
Average number of offspring: 1.5.
Females care for the precocial young (Nowak, 1990)
Parental Investment: altricial ; female parental care ; post-independence association with parents
El mueyu (Capra pyrenaica lusitanica) foi una subespecie de cabra española (Capra pyrenaica) estinta. N'otres dómines el mueyu taba espardíu pel noroeste de Portugal, Galicia, Asturies y oeste de Cantabria. Desapaeció d'España en 1890 y de Portugal en 1892 nel so últimu abellugu, la Serra de Gerés. Cabro yera'l nome que-y daben en llingua portuguesa.
Esti animal foi estermináu debido a la caza escesiva y la destrución del so hábitat a finales del sieglu XIX. Dende 1993 la Xunta de Galicia ta repoblando delles zones de Galicia con cabres monteses de la Sierra de Gredos, miembros de la subespecie más asemeyada tovía viva, la Capra pyrenaica victoriae de la Meseta Central. Esta política foi asonsañada por Asturies y ta n'estudiu en Cantabria, aunque nesti casu ye más por motivos cinexéticos y turísticos que por interés medioambiental.
İspaniya dağ keçisi (lat. Capra pyrenaica) - dağ keçisi cinsinə aid heyvan növü.
La cabra salvatge ibèrica (Capra pyrenaica), és una espècie de cabra salvatge que viu a la península Ibèrica. És un dels bòvids del gènere Capra que hi ha a Europa, essent les altres la cabra dels Alps o íbex, les cabres salvatges del Caucas i la cabra domèstica. Es tracta d'un endemisme que actualment soles es troba a les àrees muntanyoses de la península Ibèrica. Tenia quatre subespècies de les quals dues estan actualment extintes (c.pyrenaica lusitanica i c. pyrenaica pyrenaica). La subespècie lusitanica (portuguesa) s'extingí l'any 1892 i la subespècie pyrenaica, anomenada herc, el 6 de gener del 2000. A Catalunya era molt abundant, sobretot al sud i al Pirineu, però va recular molt per culpa de la caça. Actualment se'n troba al Parc Natural dels Ports i al Parc Natural de Montserrat. Del 2014 ençà se'n tornen a veure alguns exemplars al Pirineu, fruit d'un projecte de reintroducció al vessant occità.
Ocupen hàbitats molt variats però tots ells amb escarpaments rocosos des de prop del mar fins a l'alta muntanya. Actualment són poblacions aïllades però antigament ocupaven una àrea contínua.
La cabra salvatge és una espècie amb fort dimorfisme sexual, igual que molts altres bòvids. Les femelles mesuren uns 1,20 metres de llarg i 60 d'altura a la creu, pesant entre 30 i 45 quilos de pes. Tenen banyes bastant curtes i s'assemblen bastant a una cabra domèstica.
Els mascles, en canvi, poden arribar als 148 centímetres de llarg i tenir una alçada de 77 centímetres a la creu, aconseguint un pes màxim de 110 quilos. Les banyes dels mascles són notablement gruixuts i poden arribar a ser el triple de llargs que els de les femelles. Estan més separats entre si que les banyes d'altres espècies del gènere Capra. Els mascles adults tenen també una cara més allargada i la típica barba de boc fosca sota la mandíbula.
El color i longitud del pelatge varia segons les subespècies i l'època de l'any, tornant-se més llarg i grisenc a l'hivern. Després de les mudes de pèl de l'abril i del maig, el color és marró o canyella, amb taques fosques a la part inferior de les potes que en els mascles adults poden estendre cap als costats, espatlles i ventre. La part central d'aquest és blanca en ambdós sexes i la cua negra i curta (12-13 cm.).
Aquesta espècie es desenvolupa de la mateixa manera de dia i de nit, encara que les seves màximes hores d'activitat es localitzen al matí i a la tarda, a prop del crepuscle. A l'hivern desenvolupen la seva activitat en les hores centrals del dia, que és quan fa més calor.
Són animals sociables, però canvien sovint de ramat. Aquest pot estar constituït per mascles adults, femelles amb les seves cries o adolescents d'ambdós sexes (en aquest últim cas, només durant l'estiu). Els mascles i les femelles adultes es reuneixen en l'època de zel, en els mesos de novembre i desembre, caracteritzats pels violents combats cap contra cap dels mascles i les cries (una per part) neixen totes al maig.
Habiten tant en boscos com en extensions herbàcies, a cotes muntanyoses d'entre 500 i 2.500 metres d'altitud. La dieta és predominantment herbàcia, encara que a l'hivern es torna més arbustiva. Si cal, excaven a la neu per accedir fins a la vegetació.
Es coneixen quatre subespècies de cabres salvatges, dues de les quals s'han extingit en temps recents. Això no obstant, diversos autors han posat en dubte la seva validesa. Aquestes subespècies són les següents:
Hi ha l'intent de clonar la subespècie pyrenaica amb els teixits preservats.
La cabra salvatge té el llop, l'ós bru i l'àguila com a depredadors naturals, però aquests han desaparegut en els últims temps d'àmplies zones de la seva distribució. La caça d'aquesta espècie per part de l'home es produïa ja en la Prehistòria, primer a càrrec de l'home de Neandertal i des de fa 40-35.000 anys, per la nostra espècie. Són abundants les seves restes en les coves paleolítiques i apareix representada amb freqüència en les pintures rupestres de tota la península Ibèrica.
Amb la introducció de l'agricultura i l'augment de la població humana (i amb això, de la caça), la seva població va desaparèixer de diverses zones i en altres va minvar ostensiblement. En temps recents, el fet de ser una espècie única al món, endèmica de la Península, la va convertir en una cotitzada espècie de caça major. Es té constància de l'arribada expressa de caçadors procedents de França i el Regne Unit durant els segles XIX i XX, especialment al Pirineu, buscant únicament la mort d'algun exemplar i les seves valuoses banyes com a trofeu.
Vers la fi del segle XIX, la població de cabra salvatge estava en ràpida regressió i la subespècie gallego-portuguesa s'havia extingit. Alfons XIII d'Espanya va crear el 1905 el Refugi Reial de Caça de la Serra de Gredos per limitar la caça d'aquest animal a la zona i salvar així la llavors reduïda població local, però no va prendre més mesures pel salvament de l'espècie. No fou fins al 1950 quan van començar a crear-se nombroses reserves per a protegir la cabra salvatge, encara que en molts casos no es van crear polítiques adequades a aquest efecte. L'extinció recent de la cabra salvatge pirinenca es deu en bona mesura a això, reduït a només vint exemplars el 1970 i condemnada per tant a la desaparició en unes poques dècades. La manca de cabres salvatges per les caceres es va intentar cobrir durant el franquisme amb la introducció d'altres bòvids forans, com el mufló i l'arruí, espècies que han tingut un impacte desigual sobre la flora i fauna local i en alguns casos han posat encara més en dificultats la cabra salvatge, doncs competeixen amb ella pels mateixos recursos.
Les subespècies sobreviuen en la seva major part a Gredos, las Batuecas, els Ports, Mola de Cortes, Regió muntanyenca de Conca, Alcaraz, Serra Madrona, Serra Màgina, Sierra de Cazorla, Sierra de Segura, els Filabres, Sierra Nevada, Sierra de las Nieves i muntanyes de Cadis. També s'han introduït unes quantes a diversos punts del sector peninsular, com la Serra de Guadarrama o el terme municipal d'Albaladejo (Ciudad Real). La Junta de Galícia porta a terme un pla de reintroducció a gran escala a Galícia des del 2003.[cal citació]
Entre 1995 i 1999 es va reintroduir a Montserrat uns vint cinc exemplars procendents dels Ports. A 2017 se'n comptabilitza una població estable de dos cents cinquanta exemplars. A partir de 2014 es comença a reintroduir al vessant francès dels Pirineus i alguns exemplars comencen a observar-se al vessant sud. Mentre que la caça de l'espècie no està permesa en moltes zones, en altres, com a Gredos, només s'usa com a mitjà per controlar la seva població a causa de l'escassetat de depredadors naturals.
a Serra de Gredos
Mascles joves als Ports de Beseit
A Serra de Grazalema
Mascle adult de Capra pyrenaica subsp. hispanica. Ports de Beseit
La cabra salvatge ibèrica (Capra pyrenaica), és una espècie de cabra salvatge que viu a la península Ibèrica. És un dels bòvids del gènere Capra que hi ha a Europa, essent les altres la cabra dels Alps o íbex, les cabres salvatges del Caucas i la cabra domèstica. Es tracta d'un endemisme que actualment soles es troba a les àrees muntanyoses de la península Ibèrica. Tenia quatre subespècies de les quals dues estan actualment extintes (c.pyrenaica lusitanica i c. pyrenaica pyrenaica). La subespècie lusitanica (portuguesa) s'extingí l'any 1892 i la subespècie pyrenaica, anomenada herc, el 6 de gener del 2000. A Catalunya era molt abundant, sobretot al sud i al Pirineu, però va recular molt per culpa de la caça. Actualment se'n troba al Parc Natural dels Ports i al Parc Natural de Montserrat. Del 2014 ençà se'n tornen a veure alguns exemplars al Pirineu, fruit d'un projecte de reintroducció al vessant occità.
Kozorožec iberský (Capra pyrenaica) je druh kozorožce se čtyřmi poddruhy. Z nich dva lze stále nalézt na Pyrenejském poloostrově, ale zbývající dva jsou nyní vyhynulé. Poddruh kozorožec portugalský vyhynul rokem 1892 a kozorožec pyrenejský až v roce 2000.[2] Tento poddruh byl ale znovu klonován a v lednu 2009 se narodil první živý exemplář.[2] Ten zemřel sice několik minut po porodu na defekt plic, přesto se tím kozorožec pyrenejský stal prvním taxonem, který získal status un-extinct, tedy nevyhynulý.[2]
Kozorožec iberský je typické silné horské zvíře, které je známé i svými měkkými kopýtky, která mu pomáhají pohybovat se po těžko schůdných cestách, a krátkými nohami. Obě tyto charakteristiky pomáhají kozorožcům iberským provádět vysoké skoky na skalách a strmých svazích.[3] To jim dává výhodu oproti velkému množství dravců a predátorů, kteří se k nim nemohou dostat.
U kozorožců iberských je výrazný pohlavní dimorfismus, přičemž samci jsou větší a těžší než samice, navíc mají i mohutné rohy. Samotné rohy se liší v závislosti na poddruhu, ale oproti jiným druhům koz se kozorožci iberští liší právě linií rohů. Samice jsou sice menší i lehčí, ale rychleji u nich probíhá proces kostnatění a tím se vývoj jejich kostí zastavuje mnohem rychleji než u samců, u těch to běžně trvá o dva roky více.[3]
Kozorožec iberský obývá Pyrenejský poloostrov a původně měl celkem čtyři uznané poddruhu. Nicméně, s vymřením dvou poddruhů se populace mírně snížila a v současné době existují pouze dva poddruhu.[3] Tyto dva poddruhy, kozorožec granadský (Capra pyrenaica hispanica) a kozorožec Cabrerův (Capra pyrenaica victoriae), obývají převážně východní pobřeží Pyrenejského poloostrova. Menší populace ale žije i ve vnitrozemí Portugalska.[3]
Zástupci druhu kozorožec pyrenejský obvykle mohou vytvářet dva typy sociálních skupin; buďto stádo, ve kterém se nacházejí pouze samci, nebo stádo se samicemi a mladými jedinci. Během říjové sezóny, tedy během listopadu až prosince, samci vyhledávají samice a tvoří s nimi velká stáda. Ta většinou zůstávají po celou zimu, ale při narození mláďat samci opět samice opouští.[4] Samice pak tvoří stádo jen s mladými.
Kozorožci iberští mají jedinečný způsob signalizace při spatření potenciálního predátora. Dospělý kozorožec se nejdříve napřímí a nasměruje uši i hlavu směrem k dravci, pak spustí poplachové volání, který způsobí, že ostatní kozorožci uprchnou do jiné oblasti, kde je lepší rozhled nebo do míst, kde je strmý svah a kam se predátoři dostat nemohou.[5] Zvláštní na tomto způsobu signalizace je, že při útěku se stádo chová velmi koordinovaně a ve většině případů jej vede dospělá samice (v případě stáda složeného ze samic a mladých) nebo dospělý samec (v případě stád složených čistě jen ze samců).[5]
Kozorožec iberský je býložravec, který složení své stravy mění v základě na sezóně, výskytu i ročním období.[3] Všechny druhy kozorožců mají také speciální mechanismus v ledvinách, který umožňuje ukládat tuk, aby byl později použit jako energie v zimě nebo chladném počasí.
Populace kozorožců iberských se v průběhu posledních staletí výrazně snížila. To může být důsledkem kombinace hned několika faktorů; lov a pytláctví, rozvoj zemědělství i zhoršení podmínek v přírodě. Kozorožci iberští též mohou trpět na mnoho různých chorob a často se u nich vyskytuje i svrab. V roce 1890 oficiálně vyhynul poddruh kozorožec portugalský (Capra pyrenaica lusitanica), který žil v portugalských pohořích Sierra de Geres a Galicie. Další poddruh, kozorožec pyrenejský, oficiálně vymřel až roku 2000. Posledním známým exemplářem byla samice z národního parku Ordesa.[6]
V tomto článku byl použit překlad textu z článku Spanish ibex na anglické Wikipedii.
Obrázky, zvuky či videa k tématu kozorožec iberský ve Wikimedia Commons
Galerie kozorožec iberský ve Wikimedia CommonsKozorožec iberský (Capra pyrenaica) je druh kozorožce se čtyřmi poddruhy. Z nich dva lze stále nalézt na Pyrenejském poloostrově, ale zbývající dva jsou nyní vyhynulé. Poddruh kozorožec portugalský vyhynul rokem 1892 a kozorožec pyrenejský až v roce 2000. Tento poddruh byl ale znovu klonován a v lednu 2009 se narodil první živý exemplář. Ten zemřel sice několik minut po porodu na defekt plic, přesto se tím kozorožec pyrenejský stal prvním taxonem, který získal status un-extinct, tedy nevyhynulý.
Der Iberiensteinbock (Capra pyrenaica) ist eine auf der Iberischen Halbinsel verbreitete Art der Ziegen. Trotz der äußerlich recht deutlichen Unterschiede gleicht er genetisch stark dem Alpensteinbock.[1]
Der Iberische Steinbock wirkt kleiner und zierlicher als der Alpensteinbock. Seine Kopfrumpflänge beträgt 100 bis 140 cm, seine Schulterhöhe 65 bis 75 cm und das Gewicht liegt bei etwa 40 kg (Weibchen) bzw. 80 kg (Böcke). Das Fell ist hellbraun gefärbt und ähnelt dem der Bezoarziege. Im Sommer ist es hell- bis rotbraun. Das Gehörn des Iberiensteinbocks ist anders geformt als das des Alpensteinbocks. Es wird beim Bock bis zu 75 cm lang. Sie krümmen sich zuerst nach außen und oben, später nach innen zurück und haben eine scharfe Hinterkante. Die Geiß besitzt nur kurze, kaum gebogene Hörner.
Ursprüngliches Verbreitungsgebiet waren die Pyrenäen und mehrere Bergketten Spaniens und Portugals. Heute ist es durch heftige Bejagung jedoch stark geschrumpft, weshalb die gesamte Art potentiell gefährdet ist. Vier Unterarten werden unterschieden, von denen zwei ausgestorben sind. Der Portugiesische Steinbock (C. p. lusitanica) wurde bereits 1890 ausgerottet.
Der Pyrenäen-Steinbock (C. p. pyrenaica) wurde im 19. Jahrhundert auf der französischen Seite der Pyrenäen ausgerottet; in den 1980ern gab es auf der spanischen Seite noch 30 Tiere, in den 1990ern fiel die Zahl weiter; das letzte lebende Exemplar, ein Weibchen, starb am 6. Januar 2000, womit die Unterart ausgestorben war. Da die Population streng geschützt und bewacht war, sind die Gründe des Aussterbens rätselhaft; vermutet wird eine Anfälligkeit für Infektionen, die von Rinder- und Ziegenherden ausgingen. Versuche, diese Unterart durch Klonen wieder zum Leben zu erwecken, sind bisher gescheitert. 2013 wurden jedoch gewöhnliche Iberiensteinböcke in den französischen Pyrenäen wieder angesiedelt, je 40 Tiere im Bereich des Pyrenäen-Nationalparks und im Bereich des Mont Valier im Ariège.[2]
Die zwei weiteren Unterarten sind einigermaßen gesichert: Der Andalusische Steinbock (C. p. hispanica) aus dem Südosten Spaniens zählt etwa 8000 Exemplare. Der Gredos-Steinbock (C. p. victoriae) aus Zentral-Spanien war 1905 bis auf zwölf Tiere ausgerottet; die wurden aber streng geschützt und konnten sich heute wieder zu einer Population von 3500 vermehren. Da dieser Bestand aber noch immer nicht wirklich gesichert ist, gilt die Unterart weiter als gefährdet.
Wie andere Steinböcke und Wildziegen bewohnt die Art felsiges oder bergiges Gelände. In Lebensweise und Ernährung unterscheidet sich die Art kaum vom Alpensteinbock. Wie dieser ernährt er sich von Gräsern, Kräutern und Blättern. Die Paarungszeit fällt in die Zeit zwischen November und Januar. In dieser Zeit leben die Tiere in gemischten Gruppen von etwa zehn Tieren, die aus Böcken und Geißen bestehen. Ab Februar verlassen die alten Böcke diese Gruppen. Im April, wenn die trächtigen Weibchen ihre Jungen gebären, verlassen auch die halbwüchsigen die Gruppen. Im Herbst bilden sich dann wieder größere gemischte Herden. Die Tragezeit beträgt sechs Monate und endet im Mai mit der Geburt eines Jungtieres (Kitz), in seltenen Fällen auch Zwillingen.
Der Iberiensteinbock ist eine Art aus der Gattung der Ziegen (Capra) innerhalb der Familie der Hornträger (Bovidae). Nach molekulargenetischen Untersuchungen steht er dem Alpensteinbock (Capra ibex) am nächsten. Beide Arten bilden eine monophyletische Gruppe. Ihre Trennung erfolgte je nach angewandter Untersuchungs- und Kalibrierungsmethodik im Alt- und Mittelpleistozän vor 2,5 Millionen bis vor 500.000 Jahren oder – deutlich später – im Jungpleistozän vor 90.000 bis 50.000 Jahren. Die gemeinsame Herkunft der beiden Arten befürwortet eine einzelne Einwanderungswelle der Vorfahren nach Europa. Bezüglich der Unterarten des Iberiensteinbocks ergaben sich den genetischen Analysen zufolge eine engere Beziehung des Andalusischen Steinbocks (C. p. hispanica) und des Gredos-Steinbocks (C. p. victoriae) mit dem Alpensteinbock, während der Pyrenäen-Steinbock (C. p. pyrenaica) die Schwestergruppe darstellt. Letzterer wird daher auch als eigenständige evolutive Einheit angesehen.[1][3][4]
Iberischer Steinbock im San Diego Zoo
Weibchen des Iberiensteinbocks
Jungtier des Gredos-Steinbocks in der Sierra de Gredos
Iberischer Steinbock in der Sierra de Gredos
Der Iberiensteinbock (Capra pyrenaica) ist eine auf der Iberischen Halbinsel verbreitete Art der Ziegen. Trotz der äußerlich recht deutlichen Unterschiede gleicht er genetisch stark dem Alpensteinbock.
Capra pyrenaica ye a especie de craba salvachina propia d'a Peninsula Iberica.
O zoologo Cabrera en 1914 describió quatre subespecies, que quedoron redueitas a tres en 1892 y a dos en l'anyo 2000 con a extinción d'a subespecie pirenenca.
Capra pyrenaica hispanica ye una subespecie de craba salvachina iberica Capra pyrenaica propia d'as sierras de l'este y sud d'a Peninsula Iberica. Poblacions muito importants se troban en as serranías d'as provincias de Castellón, Teruel y sud de Tarragona como os Puertos de Bezeit, a on que bi ha una reserva feita pa estas crabas.
De seguro que a los masclos d'a subespecie lis dirían en l'aragonés d'o Baixo Aragón "boques", "bucos" (parabras que encara designan a los masclos d'a crabas domesticas) u "bucardos". En 1489 diciban "craba salvachina" en esta especie en aragonés local, como amuestra un texto de Las Cuevas de Canyart:
Actualment a especie ye en recuperación y s'extendilla dende os enclaus on quedó restreita dica o sieglo XX. Estos enclaus corresponden a sierras y serranías con baixa densidat de población humana: Puertos de Bezeit, Mayestrato, (terolano y castellonés), a Serranía de Cuenca, a Muela de Cortes (Valencia castellana), Sierra d'Alcaraz, Sierra de Cazorla, Sierra de Segura, Sierra Madrona, Sierra Nevada, Sierra de Tejeda, Sierra d'Almijara, Serranía de Ronda y Sierra de Grazalema.
Actualment as crabas salvachinas d'as Cuencas Meneras y Puertos de Bezeit son recolonizando a Val d'Ebro, a on por l'arte levantín sabemos que en a prehistoria yeran presents, y n'han vistas en o Baixo Martín y en a redolada de Val Madriz.
Capra pyrenaica hispanica ye una subespecie de craba salvachina iberica Capra pyrenaica propia d'as sierras de l'este y sud d'a Peninsula Iberica. Poblacions muito importants se troban en as serranías d'as provincias de Castellón, Teruel y sud de Tarragona como os Puertos de Bezeit, a on que bi ha una reserva feita pa estas crabas.
Capra pyrenaica lusitanica ye una subespecie hue extinguita de craba salvachina que yera propia d'as sierras d'a Cordelera Cantabrica, Galicia y Portugal. En asturián yera conoixita como mueyu.
O bucardo pirenenco (Capra pyrenaica pyrenaica (Schinz, 1838)) estió a subespecie de Capra pyrenaica que gosaban referir-se os medios de comunicación quan deciban "o bucardo". O motivo ye que prenioron ixa parola aragonesa (que fa referencia a totas as especies de crabas salvachinas) como a sola en castellano ta referir-se-be.
Iste animal, enantes abundant en totz os Pireneus, heba reblato poblacionalment per enchaques d'a cacera dica o sieglo XX, quan el protechioron definitivament. Yera, chunto con o Mueyu (Capra pyrenaica lusitanica, un bucardo portugués), que yera ya ausidito dende 1892, o bucardo de Gredos (Capra pyrenaica victoriae) y o bucardo d'a costa mediterrania (Capra pyrenaica hispanica), una d'as quatro subespecies coneixitas de bucardos ibericos.
Bi ha vestichios que heba sito una pieza de caza prou común en os Pireneus dende a prehistoria. O rechistro d'ista subespecie deixa d'estar contino con o paso d'os sieglos en as partes més ta lo sud d'a Peninsula, dica que quedó restrinchita ta os monts d'o Pireneu, a on, encara bells sieglos dimpués estió prou abundant dica la fin d'o sieglo XIX.
En a segunda metat d'ixe sieglo, muitos cazataires europeus, fundamentalment d'Espanya, Francia y lo Reino Unito yeran venitos enta ixos monts ta abatir-ne exemplars. O feito que es bucardos fuesen cada vegada més escasos en o mundo, alavez restrinchitos t'as montanyas d'Espanya, Francia y norueste de Portugal, y la mida destacada d'os cuernos d'os masclos d'a bucarda local fación més atractivas como trofeus as crabas salvachinas d'ista man que no pas as unas d'os Alpes (Capra ibex).
A presión de caza sobre ista subespecie estió prou intensa ta que, arredol de l'anyo 1900, la b'hesen acotolato en a versant francesa d'os Pireneus, quedando només bells 50 exemplars en Espanya; una población masiato chica como ta sobrevivir guaire tiempo. A más, a protección estatal no s'imposó dica 1973, y anque o Ordesa s'heba declarato como Parque Nacional bell tiempo entazaga, a sola aria a on que iste animal habitaba ya per ixe tiempo, estió de tot insuficient ta evitar a suya extinción. Altras mesuras, como a suya crianza en captividat y posterior soltada d'animals en o medio, que podrían haber refrenato as posibilidatz d'extinción, no se prenioron dica 1996, quan se capturó una fembra que dimpués morió en captividat sin haber deixato garra exito reproductivo.
A mas de tot ixo, a población d'a valle d'Ordesa remanió estable sobre os 30 exemplars antes de 1981. Dimpués, sin que se sepa qué pasó, ixa población minguó rapidament dica os 10 exemplars en 1993, y ne yeran si que 2 en 1997. Quan l'anyo 1999 o zaguer masclo morió per a suya edat, sólo bi heba una fembra, Celia, que estió a zaguera bucarda d'os pireneus sobre la Tierra. Celia morió en chinero de 2000 quan, desenfortunadament, le i cayó un árbol dencima.
Antes que no morise l'animal, o Gubierno d'Aragón heba capturato enfortudament a Celia en 1999 ta quitar-ne un escandallo de teixitos y crionizar-los per si fuese posible una clonación en o futuro. Se concheloron celulas d'a orella de l'animal, que dimpués, en agosto de 2000 se trespasoron ta l'empresa Advance Cell Technology, a que agora espera estar a primera en clonar un animal ausidito.
Os responsables d'A.C.T. han prebato ya de fusionar os nuclios d'ixas celulas con oocitos anucleyatos d'altros animals; bucardos ibericos d'a subespecie mediterrania (Capra pyrenaica hispanica) y d'hibridos d'altros bucardos con crabas domesticas (Capra aegagrus hircus). Per ixe mesmo metodo, a empresa heba conseguito clonar un embrión de Gaur (Bos gaurus, un buei asiatico amenazato) y implantar-los dintro d'a matriz de vacas domesticas, per o qual no s'heba d'esperar que garra clonación d'ixes bucardos fuese guaire més dificil.
O prencipal problema ha d'estar, pues, que dimpués d'una clonación totz os nuevos animals obtenitos tendrán o mesmo material chenetico y per ixo, naixerán todas fembras. Os responsables d'o Gubierno d'Aragón esperan poder cubrir ixas femallas con masclos d'altras subespecies de bucardos ta fer-ne, dimpués, una triga d'os exemplars con caracteristicas més tipicas d'os bucardos pirenencos, qualcosa que, dimpués de l'esfuerzo, tampoco no fará que naixcan exemplars purament pirenencos.
A primera preba seria remató en 2003 con 285 nuevos embrions, d'os quals només 58 pudioren estar implantatos en l'utero de crabas domesticas, y d'ixes, només dos be plegoren dica os 2 meses de chestación. A partir d'ixe momento, as dos crabas sofrioron un alborto. Con as actuals limitacions d'ista tecnica, tampoco no se piensa que siga un resultato guaire negativo y s'espera poder fer altras prebatinas en o futuro.
O bucardo pirenenco (Capra pyrenaica pyrenaica (Schinz, 1838)) estió a subespecie de Capra pyrenaica que gosaban referir-se os medios de comunicación quan deciban "o bucardo". O motivo ye que prenioron ixa parola aragonesa (que fa referencia a totas as especies de crabas salvachinas) como a sola en castellano ta referir-se-be.
Iste animal, enantes abundant en totz os Pireneus, heba reblato poblacionalment per enchaques d'a cacera dica o sieglo XX, quan el protechioron definitivament. Yera, chunto con o Mueyu (Capra pyrenaica lusitanica, un bucardo portugués), que yera ya ausidito dende 1892, o bucardo de Gredos (Capra pyrenaica victoriae) y o bucardo d'a costa mediterrania (Capra pyrenaica hispanica), una d'as quatro subespecies coneixitas de bucardos ibericos.
Capra pyrenaica victoriae ye a subespecie de craba salvachina propia d'as sierras d'o Sistema Central, estando a Sierra de Gredos a on ye més abundant, n'i habendo tamién muitas en Las Batuecas.
En o sieglo XX, as crabas salvachinas de Gredos quasi s'extinguen, quedando-ne poquismos eixemplars. Sindembargo a diferencia d'o que s'ha desvenito con o bucardo pirenenco ixos pocos eixemplars podioron reproducir-sen y a subespecie podió recuperar-se y recolonizar nuevas arias.
Ing Capra pyrenaica victoriae metung yang subspecies ning kambing bunduk a tubu kareng miayaliwang mabunduk a labuad king kalibudtan nang dake ning Iberian peninsula.
Atiu ing pekamaragul a populasiun king Kabundukan ning Gredos, kareng lalawigan ning Cáceres ampong Ávila king Espania; atin muring aliwang maulagang populasiun king Las Batuecas.
Capra pyrenaica ye a especie de craba salvachina propia d'a Peninsula Iberica.
எசுப்பானிய மலையாடு அல்லது ஐபீரிய மலையாடு [2] எசுப்பானியாவில் காணப்படும் நான்கு ஆடு இனங்களில் மலையாடு துணையினத்தைச் சார்ந்ததாகும். இவற்றுள் இரண்டு இனங்கள் ஐபீரிய முவலந்தீவில் காணப்படுகின்றன. மற்ற இரு இனங்கள் அழிந்துவிடன. 1892 களில் அழிந்த போர்த்துகீசிய மலையாடுத் துணையினம், 2000 ஆண்டுகளில் அழிந்த பைரேனிய மலையாடுத் துணையினம் ஆகியவற்றை குளோனிங்க் முறையில் மறு உருவாக்கம் செய்தனர். ஆனால் அவற்றுள் ஒன்று பிறந்து 2003 வரை உயிருடன் இருந்தது. மற்றொறு பிறந்து சில நிமிடங்களுக்குள் சுவாசக் கோளாறு காரணமாக இறந்தது. [3]
எசுப்பானிய மலையாடு அல்லது ஐபீரிய மலையாடு எசுப்பானியாவில் காணப்படும் நான்கு ஆடு இனங்களில் மலையாடு துணையினத்தைச் சார்ந்ததாகும். இவற்றுள் இரண்டு இனங்கள் ஐபீரிய முவலந்தீவில் காணப்படுகின்றன. மற்ற இரு இனங்கள் அழிந்துவிடன. 1892 களில் அழிந்த போர்த்துகீசிய மலையாடுத் துணையினம், 2000 ஆண்டுகளில் அழிந்த பைரேனிய மலையாடுத் துணையினம் ஆகியவற்றை குளோனிங்க் முறையில் மறு உருவாக்கம் செய்தனர். ஆனால் அவற்றுள் ஒன்று பிறந்து 2003 வரை உயிருடன் இருந்தது. மற்றொறு பிறந்து சில நிமிடங்களுக்குள் சுவாசக் கோளாறு காரணமாக இறந்தது.
The Iberian ibex (Capra pyrenaica), also known as the Spanish ibex, Spanish wild goat and Iberian wild goat, is a species of ibex endemic to the Iberian Peninsula.[3] Four subspecies have been described; two are now extinct. The Portuguese ibex became extinct in 1892, and the Pyrenean ibex became extinct in 2000. A project to clone the Pyrenean ibex resulted in one clone being born alive in July 2003, making it the first taxon to become "un-extinct", although the clone died several minutes after birth due to physical defects in its lungs.[4]
The Iberian ibex is characterized by its large and flexible hooves and short legs. These physical adaptations allow it to run and leap on bare, rocky, rough and steep slopes out of reach of potential predators. The horns of the Iberian ibex curve out and up and then back, inward, and, depending on subspecies, either up again or down. The annual horn growth is influenced principally by age but can also be contributed by environmental factors and the growth made in the previous year.[5] The Iberian ibex also shows sexual dimorphism, with the male being larger in size and weight and also having larger horns than the female. The bones of the female ibex ossify nearly two years before the bones of the male.[5]
The Iberian ibex populates the Iberian Peninsula and consisted originally of four subspecies. However, with recent extinctions occurring within the last century, only two of the subspecies still exist. Both occur in Spain and along the coast in Portugal,[5] as well a small reintroduced population in the French Pyrenees.[6] It has been extirpated from Gibraltar and possibly Andorra.[1]
The Iberian ibex is generally a mixed feeder between a browser and a grazer, depending on the plant availability in their home range. Thus, the percentage of each type of resource that is consumed will vary altitudinally, geographically, and seasonally.[5] The ibex also has a special mechanism in the kidney that stores fat in order to be used as energy during the cold winter times. The highest body storage of kidney fat can be found during the productive warm seasons and the lowest during the cold period. The body storage is characterized by the limited food resources.[7] Foraging in ibexes is also different depending on the season. When food resources are low during the winter, ibexes would reduce their rates of movement when foraging. However, during the spring season, when food is more available, they would increase their rate of movement and become more mobile in finding food.[8] This would be the ideal trend of movement since the spring season is more abundant in food resources meaning that there is more competition for food resources forcing some to trek farther in order to obtain food.
Iberian ibex establish two types of social groups: male-only groups and females with young juvenile groups.[5] It is during rutting season (November/December) that the males interact with the females in order to reproduce. Allocation to testes mass was greatest in the rutting season, particularly at ages that are associated with a subordinate status and a coursing, rather than mate-guarding, reproductive strategy.[9] Mixed groups are also common during the rest of the winter.[10] During the birth season, the yearling are separated from the female groups at the time of the new births. The males are the first to separate and return to their male-only groups while the female yearlings eventually return to their mothers and spend their next few years with the group.[11]
.jpg)
The Iberian ibex has a unique way of signaling others when a potential predator has been spotted. First the ibex will have an erect posture with its ears and head pointing in the direction of the potential predator. The caller will then signal the other ibexes in the group with one or more alarm calls. Once the group has heard the alarm calls, they will flee to another area that is usually an advantageous vantage point like a rocky slope where the predator cannot reach.[11] The ibex usually flees in a very coordinated fashion that is led by an experienced adult female in female-juvenile groups and an experienced male in male-only groups.[11] This possibly allows the group to escape in a more efficient way as the more experienced ibex will know which slope to run to. However, since their alarm calls consists of an abrupt explosive whistle, it can easily be heard by predators and quickly be located even from a distance.[11]
The populations of Capra pyrenaica have decreased significantly over the last centuries. This is probably due to a combination of contributing factors such as hunting pressure, agricultural development and habitat deterioration. Around 1890, one of its subspecies, C. pyrenaica lusitanica, also known as the Portuguese ibex, became extinct from its range in the Portuguese Serra do Gerês and Galicia. By the mid-nineteenth century, another of the four subspecies, the Pyrenean ibex, had lost most of its range. It finally became extinct in January 2000, when the last adult female died in the Ordesa National Park.[2] There are also a number of threats to the future preservation of the Iberian ibex such as population overabundance, disease, and potential competition with domestic livestock and other ungulates, along with the negative effects of human disturbance through tourism and hunting.[5] Recently ibexes from southern Spain have become exposed to disease outbreaks such as sarcoptic mange.[2] This disease, potentially fatal for infected individuals, unequally affects males and females[12] and it limits the reproductive investment of individuals.[13] Scabies has become the main destabilizing factor in many populations of Iberian ibex.
The Iberian ibex (Capra pyrenaica), also known as the Spanish ibex, Spanish wild goat and Iberian wild goat, is a species of ibex endemic to the Iberian Peninsula. Four subspecies have been described; two are now extinct. The Portuguese ibex became extinct in 1892, and the Pyrenean ibex became extinct in 2000. A project to clone the Pyrenean ibex resulted in one clone being born alive in July 2003, making it the first taxon to become "un-extinct", although the clone died several minutes after birth due to physical defects in its lungs.
La Pirenea kapro aŭ Hispana ibekso (Capra pyrenaica)[1] estas unu de la specioj de bovedoj de la genro Capra kiu ekzistas en Eŭropo. La aliaj specioj de la genro estas la ibekso, alpa ibekso aŭ kapro de Alpoj (Capra ibex), la siberia ibekso (Capra sibirica), la tur de okcidenta Kaŭkazo (Capra caucasica), la tur de orienta Kaŭkazo (Capra cylindricornis), la natura kapro aŭ bezoar (Capra aegagrus), la markoro (Capra falconeri), la Siria ibekso (Capra nubiana) kaj la Etiopia kapro (Capra walie). Antikve ĝi estis disa tra la sudo de Francio, Andoro, Hispanio kaj Portugalio, la iberia ibekso estas endemismo kiu aktuale troviĝas ĉefe en la montaraj areoj de Hispanio kaj norda Portugalio.[2][3]
La Pirenea kapro aŭ Hispana ibekso (Capra pyrenaica) estas unu de la specioj de bovedoj de la genro Capra kiu ekzistas en Eŭropo. La aliaj specioj de la genro estas la ibekso, alpa ibekso aŭ kapro de Alpoj (Capra ibex), la siberia ibekso (Capra sibirica), la tur de okcidenta Kaŭkazo (Capra caucasica), la tur de orienta Kaŭkazo (Capra cylindricornis), la natura kapro aŭ bezoar (Capra aegagrus), la markoro (Capra falconeri), la Siria ibekso (Capra nubiana) kaj la Etiopia kapro (Capra walie). Antikve ĝi estis disa tra la sudo de Francio, Andoro, Hispanio kaj Portugalio, la iberia ibekso estas endemismo kiu aktuale troviĝas ĉefe en la montaraj areoj de Hispanio kaj norda Portugalio.
La cabra montés o íbice ibérico (Capra pyrenaica)[2] es una de las especies de bóvidos del género Capra que existen en Europa. Las otras especies del género son el íbice alpino o cabra de los Alpes (Capra ibex), el íbice siberiano (Capra sibirica), el tur del Cáucaso occidental (Capra caucasica), el tur del Cáucaso oriental (Capra cylindricornis), la cabra salvaje o cabra bezoar (Capra aegagrus), el marjor (Capra falconeri), el íbice de Nubia (Capra nubiana) y el íbice de Etiopía (Capra walie). Antiguamente repartido por el sur de Francia, Andorra, España y Portugal, la cabra montés es un endemismo que actualmente se encuentra principalmente en las áreas montañosas de España y del norte de Portugal.[3][4]
El género Capra llegó a la península ibérica, al igual que el resto de Europa, seguramente a finales de Plioceno, procedente de Asia. La consolidación de estas poblaciones y su adaptación a los ecosistemas ibéricos, así como el aislamiento de la península en numerosas ocasiones debido a las glaciaciones, produjeron un proceso de diferenciación y especiación de las poblaciones ibéricas hasta dar lugar a la actual Capra pyrenaica.[5]
La cabra montés es una especie con fuerte dimorfismo sexual, al igual que muchos otros bóvidos. Las hembras miden unos 1,20 m de largo y 60 cm de altura en la cruz, pesando entre 30 y 45 kg. Tiene cuernos bastante cortos y se parece bastante a una cabra doméstica, aunque la cabra doméstica tendría su origen en la cabra bezoar (Capra aegagrus) o en el marjor (Capra falconeri).[6] Los machos, en cambio, pueden llegar a los 148 cm de largo y tener una altura de 77 cm en la cruz, alcanzando un peso máximo de 120 kg. Los cuernos de los machos son notablemente gruesos y pueden llegar a ser el triple de largos que los de las hembras. Están más separados entre sí que los cuernos de otras especies del género Capra. Los machos adultos tienen también una cara más alargada y la típica barba de chivo oscura bajo la mandíbula.
El color y longitud del pelaje varía según las subespecies y la época del año, tornándose más largo y grisáceo en invierno. Tras las mudas de pelo de abril y mayo, el color es pardo o canela, con manchas oscuras en la parte inferior de las patas que en los machos adultos pueden extenderse hacia los costados, hombros y vientre. La parte central de este es blanca en ambos sexos, y la cola negra y corta (12-13 cm.). La fenología del pelaje podría ser uno de los factores importantes en los ciclos estacionales de algunos parásitos transmitidos por contacto como son por ejemplo los ácaros causantes de la sarna sarcóptica.[7]
Esta especie se desenvuelve por igual de día y de noche, aunque sus máximas horas de actividad se localizan por la mañana y a finales de la tarde, cerca del crepúsculo. En invierno desarrollan su actividad en las horas centrales del día, que es cuando hace más calor.
Son animales sociables, pero cambian a menudo de manada. Esta puede estar constituida por machos adultos, hembras con sus crías o adolescentes de ambos sexos (en este último caso, solo durante el verano). Los machos y las hembras adultas se reúnen en la época de celo, en los meses de noviembre y diciembre —caracterizados por los violentos combates cabeza contra cabeza de los machos—. La inversión en masa testicular es un factor muy importante en los procesos de selección sexual. En la cabra montés esta inversión es mayor durante la temporada de celo, especialmente en edades en las que los individuos son subordinados que optan por una estrategia reproductiva de persecución y no de monopolización de la hembra.[8] Las crías (una misma hembra puede parir dos o tres chotos) nacen en mayo.
Habitan tanto en bosques como en extensiones herbáceas, en cotas montañosas de entre 500 y 2500 msnm, subiendo en verano incluso por encima de los 3000 m. La protección de que disfrutan ha hecho que se distribuyan a zonas antes totalmente impensables como zonas costeras de Málaga, Granada o Almería, donde ocasionalmente pueden ser vistas a la orilla del mar. La dieta es predominantemente herbácea, aunque en invierno se torna más arbustiva. Si es necesario, excavan en la nieve para acceder hasta la vegetación.
Se reconocen cuatro subespecies de cabras monteses, dos de las cuales se han extinguido en tiempos recientes.[9] No obstante, varios autores han puesto en duda su validez.[10] Estas subespecies son las siguientes:
La cabra montés cuenta con lobos, osos y águilas como depredadores naturales, pero estos han desaparecido en los últimos tiempos de amplias zonas de su distribución. La caza de esta especie por parte del hombre se producía ya en la Prehistoria, primero a cargo del hombre de Neandertal y desde hace cuarenta mil a treinta y cinco mil años, por el Homo sapiens. Son abundantes sus restos en las cuevas paleolíticas y aparece representada con frecuencia en las pinturas rupestres de toda la península ibérica.
Con la introducción de la agricultura y el aumento de la población humana (y con ello, de la caza), su población desapareció de varias zonas y en otras menguó ostensiblemente. En tiempos recientes, el hecho de ser una especie única en el mundo, endémica de la península, la convirtió en una cotizada especie de caza mayor. Se tiene constancia de la llegada expresa de cazadores procedentes de Francia y el Reino Unido durante los siglos XIX y XX, especialmente al Pirineo, buscando cazar algún ejemplar y conseguir un trofeo.
Al igual que para otras especies de ungulados de montaña, los parásitos y las enfermedades tienen también un papel importante como regulador de las poblaciones. Sin embargo, alteraciones en las relaciones ‘parásito-hospedador’ conducen en ocasiones a marcados desequilibrios y a epizootias. Por ejemplo, la sarna sarcóptica, endemia en algunas zonas, también es capaz de poner en riesgo algunas poblaciones.[11][12] Esta enfermedad, a veces mortal para los íbices, afecta de forma desigual a los machos y a las hembras,[13] y limita las capacidades reproductivas de los individuos.[14]
A finales del siglo XIX la población de cabra montés estaba en rápida regresión, habiéndose extinguido la subespecie gallego-portuguesa. Alfonso XIII de España creó en 1905 el Refugio Real de Caza de la Sierra de Gredos para limitar la caza de este animal en la zona y salvar así a la entonces reducida población local, pero no tomó mayores medidas por el salvamento de la especie. No fue hasta 1950 cuando comenzaron a crearse numerosas reservas para proteger la cabra montés, aunque en muchos casos no se crearon políticas adecuadas al efecto. La extinción reciente del bucardo se debe en buena medida a ello, reducido a solo veinte ejemplares en 1970 y condenado por tanto a la desaparición en unas pocas décadas. La falta de cabras monteses para las cacerías intentó cubrirse durante el tardo franquismo con la introducción de otros bóvidos foráneos, como el muflón y el arruí, especies que han tenido un impacto desigual sobre la flora y fauna local y en algunos casos han puesto aún más en aprietos a la cabra montés, pues compiten con ella por los mismos recursos.[15] La competición por el alimento con el ganado doméstico,[16] el riesgo de hibridación con la cabra doméstica[2] y el riesgo de selección artificial por y para la actividad cinegética[2][17] son también factores de riesgo para la conservación de algunas poblaciones.
Las subespecies que sobreviven podrían sumar cerca de cincuenta mil ejemplares, presentes en su mayor parte en sierra Nevada, Gredos, las Batuecas, Los Puertos de Morella, Muela de Cortes, Serranía de Cuenca, Alcaraz, sierra Madrona, sierra Mágina, sierra de Cazorla, sierra de Segura, Sierra Sur de Jaén, los Filabres, sierra de las Nieves y Montes de Cádiz. También se han introducido unas cuantas cabezas en varios puntos del sector peninsular, como la sierra de Guadarrama o el término municipal de Albaladejo (Ciudad Real).
En el año 2006 trece ejemplares de cabra fueron reintroducidos en Doney de la Requejada, Sanabria.[18]
La Junta de Galicia lleva a cabo un plan de reintroducción a gran escala en la comunidad autónoma gallega desde 2003. Mientras que la caza de la especie no está permitida en muchas zonas, en otras, como en Gredos, se usa como medio para controlar su población debido a la escasez de depredadores naturales, a la vez que proporciona valiosas aportaciones a las economías locales.[cita requerida]
Ha sido reintroducida en la cordillera Cantábrica a partir del núcleo cautivo de Riaño, existiendo diversos núcleos en los Ancares y el Parque Regional de Picos de Europa en Castilla y León y observándose individuos dispersivos en Asturias y Liébana. A medio plazo recolonizará todo el sistema montañoso.[cita requerida]
Desde el año 2014 se está reintroduciendo en los Pirineos, concretamente en el Parque nacional de los Pirineos franceses y en el Parque natural regional de los Pirineos de Ariège, a partir de individuos procedentes de la Sierra de Guadarrama.[19]
También existen planes para apoyar el desarrollo de la población en Sierra Nevada.[20]
La cabra montés o íbice ibérico (Capra pyrenaica) es una de las especies de bóvidos del género Capra que existen en Europa. Las otras especies del género son el íbice alpino o cabra de los Alpes (Capra ibex), el íbice siberiano (Capra sibirica), el tur del Cáucaso occidental (Capra caucasica), el tur del Cáucaso oriental (Capra cylindricornis), la cabra salvaje o cabra bezoar (Capra aegagrus), el marjor (Capra falconeri), el íbice de Nubia (Capra nubiana) y el íbice de Etiopía (Capra walie). Antiguamente repartido por el sur de Francia, Andorra, España y Portugal, la cabra montés es un endemismo que actualmente se encuentra principalmente en las áreas montañosas de España y del norte de Portugal.
Pürenee kaljukits[2] (Capra pyrenaica) on sõraliste imetajate sugukonna kitslane.
Pürenee kaljukitsedel klassifitseeritakse neli alamliiki:
Need pruuni kuni hallika karvkattega kaljukitsed elavad loodusliku levila piires (Portugal, Hispaania) mägedes. Turjakõrgus ulatub 65 kuni 75 cm ja kehakaal emastel 40 kg ja sokkudel 80 kg.
Selles artiklis on kasutatud prantsuskeelset artiklit fr:Bouquetin d'Espagne seisuga 3.04.2015.
Pürenee kaljukits (Capra pyrenaica) on sõraliste imetajate sugukonna kitslane.
Capra pyrenaica hispanica Iberiar Penintsulan hedatzen den eta endemikoa den Capra pyrenaicaren azpiespezie bat da. Irauten duten Capra pyrenaicaren bi azpiespezien artean ugariena da.
Bere populazioak Mediterraneo alboko mendi multzoetan hedatzen dira. Kopururik handiena Sierra Nevadan badago ere, beste honako populazioak daude: Tortosa-Beceite mendilepoak, Maestrazgo , Cuencako mendilerroa, Muela de Cortes, Alcaraz mendilerroa, Cazorla eta Segura, Madronako mendilerroa, Tejeda eta Almijara mendilerroak, Rondako mendilerroa eta Grazalemako mendilerroa.
Capra pyrenaica hispanica Iberiar Penintsulan hedatzen den eta endemikoa den Capra pyrenaicaren azpiespezie bat da. Irauten duten Capra pyrenaicaren bi azpiespezien artean ugariena da.
Capra pyrenaica lusitanica edo portugaldar basahuntza, asturieraz mueyu, Portugaleraz cabro, Iberiar Penintsulan hedatutako eta endemikoa izanik piriniotar basahuntzaren azpiespezie bat izan zen. Portugalgo ipar aldeko mendietan, Galizian, Asturiasen, Leonen eta Mendebaldeko Kantabrian bizi omen zen. Baliteke beraz Euskal Herriko mendebaldera hedatua izatea ere.
1890. urtean Galiziatik desagertu zen eta 1892an iraungi zen erabat Portugaleko Gerês mendi multzoko bere azken babeslekutik gehiegizko ehiza zela eta.[1]
Artikulu hau biologiari buruzko zirriborroa da. Wikipedia lagun dezakezu edukia osatuz. Capra pyrenaica lusitanica edo portugaldar basahuntza, asturieraz mueyu, Portugaleraz cabro, Iberiar Penintsulan hedatutako eta endemikoa izanik piriniotar basahuntzaren azpiespezie bat izan zen. Portugalgo ipar aldeko mendietan, Galizian, Asturiasen, Leonen eta Mendebaldeko Kantabrian bizi omen zen. Baliteke beraz Euskal Herriko mendebaldera hedatua izatea ere.
1890. urtean Galiziatik desagertu zen eta 1892an iraungi zen erabat Portugaleko Gerês mendi multzoko bere azken babeslekutik gehiegizko ehiza zela eta.
Capra pyrenaica pyrenaica, bukardo izenez ere ezaguna Pirinioetako hainbat hizkuntzetan, euskaraz Pirinioetako basahuntza eta bukardo, bucardo aragoieraz, herc pirinenc katalanez, egun desagertutako piriniotar basahuntzaren (Capra pyrenaica) azpiespezie bat da. Azken abelburua 2000ko urtarrilaren 6an topatu zuten hilik Ordesa eta Perdidoko Parke Nazionaleko paraje batean.[1]
Azpiespezie honek gainbehera latza jasan zuen XX. mende guztian zehar bere habitataren suntsiketa eta gehiegizko ehiza zela eta.
Artikulu hau biologiari buruzko zirriborroa da. Wikipedia lagun dezakezu edukia osatuz.
Capra pyrenaica pyrenaica, bukardo izenez ere ezaguna Pirinioetako hainbat hizkuntzetan, euskaraz Pirinioetako basahuntza eta bukardo, bucardo aragoieraz, herc pirinenc katalanez, egun desagertutako piriniotar basahuntzaren (Capra pyrenaica) azpiespezie bat da. Azken abelburua 2000ko urtarrilaren 6an topatu zuten hilik Ordesa eta Perdidoko Parke Nazionaleko paraje batean.
Azpiespezie honek gainbehera latza jasan zuen XX. mende guztian zehar bere habitataren suntsiketa eta gehiegizko ehiza zela eta.
Capra pyrenaica victoriae basahuntzaren (Capra pyrenaica) azpiespezie bat da. Iberiar Penintsulako erdialdeko mendimultzoetan hedatzen da. Bere populaziorik handiena Gredosko mendilerroan kokatzen da, Espainiako Caceres eta Avila probintzien artean. Beste abere multzo nabarmena Las Batuecas delako eskualdean dago.
Tamainaz ohiko basahuntza iberiarrak baina txikiagoak izaten dira. Orbain beltzen zabalera ere murritzagoa da baita ere.
Capra pyrenaica victoriae basahuntzaren (Capra pyrenaica) azpiespezie bat da. Iberiar Penintsulako erdialdeko mendimultzoetan hedatzen da. Bere populaziorik handiena Gredosko mendilerroan kokatzen da, Espainiako Caceres eta Avila probintzien artean. Beste abere multzo nabarmena Las Batuecas delako eskualdean dago.
Piriniotar basahuntza (Capra pyrenaica) Iberiar penintsulan bizi den ahuntz basatia da[1].
Lau azpiespezie ditu, horietatik bi galduak: portugaldarra 1892an eta piriniarra 2000n. Hala ere, 2009ko urtarrilean piriniotarra klonatu eta berreskuratu zuten.[2] Tamalez esperimentuak ez zuen luzaroan iraun.
(Ingelesez) IUCNko artikuloa
Artikulu hau biologiari buruzko zirriborroa da. Wikipedia lagun dezakezu edukia osatuz. Piriniotar basahuntza (Capra pyrenaica) Iberiar penintsulan bizi den ahuntz basatia da.
Capra pyrenaica • Bouquetin d'Espagne
Le Bouquetin ibérique ou Bouquetin d'Espagne, Capra pyrenaica[1], regroupe quatre sous-espèces dont le bouquetin des Pyrénées. Cette espèce fait partie du genre Capra comme la chèvre domestique, et est particulièrement proche du bouquetin des Alpes (Capra ibex).
De grandes cornes en forme de lyre chez les mâles, appelés boucs, et une robe souvent soulignée de noir (dos, pattes) font partie de ses caractéristiques les plus reconnaissables[2]. Le dimorphisme sexuel est très marqué puisque les femelles, appelées étagnes, possèdent des cornes plus droites et ne dépassant pas les 25 cm.
Anciennement présent sur le versant français des Pyrénées, en Andorre, en Espagne et au Portugal, le bouquetin ibérique subsiste de nos jours en Espagne et au nord du Portugal[3],[4]. Les populations de cette espèce occupent des habitats très variés, tous caractérisés par la présence d'escarpements rocheux : depuis le bord de mer en Andalousie, à moins de 200 m d'altitude, jusqu'aux plus hautes montagnes de la péninsule à plus de 3 000 m d’altitude (Sierra Nevada, Sierra de Gredos). C'est que si les différentes populations sont aujourd'hui isolées, elles formaient un continuum relatif par le passé[5].
Parmi les quatre sous-espèces, deux ont disparu. Capra pyrenaica ssp. lusitanica a disparu au cours du XIXe siècle et Capra pyrenaica ssp. pyrenaica a disparu des Pyrénées à la fin du XXe siècle peut-être à cause de la surexploitation cynégétique, de la compétition avec d’autres ongulés sauvages ou domestiques ou aussi du fait de conditions adverses liées au climat ou aux parasites[3]. Le dernier bouquetin des Pyrénées connu, une femelle, a été retrouvé mort le 6 janvier 2000, le crâne fracassé par la chute d'un arbre[6],[7]. Un nombre restreint de bouquetins de cette sous-espèce a en effet survécu dans le parc national d'Ordesa y Monte Perdido (versant espagnol des Pyrénées), dont la création en 1918 devait justement les sauvegarder.
En 2002, la population totale de la péninsule ibérique était estimée à 50 000 individus, soit une très forte augmentation depuis le début des années 1990, quand la population était estimée à 7 900 individus[8].
Depuis le 15 septembre 2012[9], Capra pyrenaica est protégé en France, d'où il avait disparu en 1910, en vue de sa réintroduction[10]. Ainsi, du 10 juillet au 10 octobre 2014, ont été effectués à Cauterets dans le Parc national des Pyrénées et au cirque de Cagateille à Ustou dans le Parc naturel régional des Pyrénées ariégeoises, 5 lâchers de bouquetins provenant de La Pedriza dans le Parc national de la Sierra de Guadarrama près de Madrid, avec un total de 42 individus, dont 19 femelles[11],[12]. En 2019, environ 300 individus se développent sur les pentes des Pyrénées dont 140 en Ariège[13].
Capra pyrenaica • Bouquetin d'Espagne
Le Bouquetin ibérique ou Bouquetin d'Espagne, Capra pyrenaica, regroupe quatre sous-espèces dont le bouquetin des Pyrénées. Cette espèce fait partie du genre Capra comme la chèvre domestique, et est particulièrement proche du bouquetin des Alpes (Capra ibex).
A cabra montesa[1] ou hirco[2] (Capra pyrenaica) é unha das especies de bóvidos do xénero Capra que existen en Europa, sendo as outras o íbice ou cabra dos Alpes, as cabras salvaxes do Cáucaso e a cabra doméstica. Trátase dun endemismo que actualmente non se atopa fóra das áreas montañosas da Península Ibérica.
A cabra montesa é unha especie con forte dimorfismo sexual, do mesmo xeito que moitos outros bóvidos. As femias miden uns 1,20 metros de longo e 60 cm de altura na cruz, pesando entre 30 e 45 quilos de peso. Teñen cornos bastante curtos e parécense bastante a unha cabra doméstica.
Os machos, en cambio, poden chegar aos 148 centímetros de longo e ter unha altura de 77 centímetros na cruz, acadando un peso máximo de 110 quilos. Os cornos dos machos son notablemente grosos e poden chegar a ser o triplo de longos que os das femias. Están máis separados entre si cós cornos doutras especies do xénero Capra. Os machos adultos teñen tamén unha cara máis alongada e a típica barba de chivo escura baixo a mandíbula.
A cor e lonxitude da pelaxe varía segundo as subespecies e a época do ano, tornándose máis longa e agrisada no inverno. Tralas mudas de pelo de abril e maio, a cor é parda ou canela, con manchas escuras na parte inferior das patas que nos machos adultos poden espallarse cara aos costados, ombreiros e ventre. A parte central deste é branca en ambos sexos, e a cola negra e curta (12–13 cm).
Esta especie desenvólvese por igual de día e de noite, aínda que as súas máximas horas de actividade localízanse pola mañá e a finais da tarde, preto do solpor. No inverno desenvolven a súa actividade nas horas centrais do día, que é cando fai máis calor.
Son animais sociables, pero cambian a miúdo de manda. Esta pode estar constituída por machos adultos, femias cos seus años ou adolescentes de ambos sexos (neste último caso, só durante o verán). Os machos e as femias adultas reúnense na época de celo, nos meses de novembro e decembro -caracterizados polos violentos combates cabeza contra cabeza dos machos- e os años (un por parto) nacen todos en maio.
Habitan tanto en bosques como en extensións herbáceas, en cotas montañosas de entre 500 e 2.500 metros de altura. A dieta é predominantemente herbácea, aínda que no inverno tórnase máis arbustiva. Se é necesario, escavan na neve para acceder ata a vexetación.
Coñécense catro subespecies de cabras montesas, dúas das cales se extinguiron en tempos recentes. No entanto, varios autores puxeron en dúbida a súa validez.[3] Estas subespecies son as seguintes:
A cabra montesa conta con lobos, osos e aguias como depredadores naturais, pero estes desapareceron nos últimos tempos de amplas zonas da súa área de distribución. A caza desta especie por parte do home producíase xa na Prehistoria, primeiro a cargo do home de Neandertal e dende hai 40-35.000 anos, pola especie humana. Son abondosos os seus restos nas covas paleolíticas e aparece representada con frecuencia nas pinturas rupestres de toda a Península Ibérica.
Coa introdución da agricultura e o aumento da poboación humana (e con iso, da caza), a súa poboación desapareceu de varias zonas e noutras minguou ostensiblemente. En tempos recentes, o feito de ser unha especie única no mundo, endémica da Península, converteuna nunha cobizada especie de caza maior. Tense constancia da chegada expresa de cazadores procedentes de Francia e o Reino Unido durante os séculos XIX e XX, especialmente ao Pireneo, buscando unicamente a morte dalgún exemplar e os seus valiosos cornos como trofeo.
Xa a finais do século XIX, a poboación de cabra montesa estaba en rápida regresión, téndose extinguido a subespecie galega-portuguesa. Afonso XIII de España creou en 1905 o Refuxio Real de Caza da Serra de Gredos para limitar a caza deste animal na zona e salvar así á entón reducida poboación local, pero non tomou maiores medidas polo salvamento da especie. Non foi ata 1950 cando comezaron a crearse numerosas reservas para protexer a cabra montesa, aínda que en moitos casos non se crearon políticas axeitadas para o efecto. A extinción recente do bucardo débese en boa medida a iso, reducido a só 20 exemplares en 1970 e condenado xa que logo á desaparición nunhas poucas décadas. A falta de cabras montesas para as cacerías intentou cubrirse durante o tardofranquismo coa introdución doutros bóvidos foráneos, coma o muflón e o arruí, especies que tiveron un impacto desigual sobre a flora e fauna local e nalgúns casos puxeron aínda máis en apretos á cabra montesa, pois compiten con ela polos mesmos recursos. Mentres que a caza da especie non está permitida en moitas zonas, noutras, como en Gredos, só se usa como medio para controlar a súa poboación debido á escaseza de depredadores naturais.
A Xunta de Galicia leva a cabo un plan de reintrodución a gran escala na comunidade autónoma galega dende 2003. Estimacións do 2006 achegaron un censo que rolda os 400 exemplares en Galicia.[4] A maioría dos espécimes localízanse nos parques naturais da Baixa Limia-Serra do Xurés e no Invernadeiro, ambos os dous na provincia de Ourense.
A cabra montesa ou hirco (Capra pyrenaica) é unha das especies de bóvidos do xénero Capra que existen en Europa, sendo as outras o íbice ou cabra dos Alpes, as cabras salvaxes do Cáucaso e a cabra doméstica. Trátase dun endemismo que actualmente non se atopa fóra das áreas montañosas da Península Ibérica.
A capra pyrenaica lusitanica é unha subespecie extinta da cabra montesa que habitaba antigamente nas zonas montañosas do norte de Portugal, Galicia, Asturias e Cantabria occidental.
A subespecie foi descrita en 1872 polo naturalista alemán Hermann Schlegel.[1]
Este animal foi exterminado debido á caza excesiva e a destrución do seu hábitat a finais do século XIX, desaparecendo en 1890 de España e en 1892 do seu derradeiro refuxio na portuguesa serra do Gerês.
Dende 1993 a Xunta de Galicia está repoboando algunhas zonas de Galicia con cabras montesas da Serra de Gredos, membros da subespecie máis semellante aínda viva, a Capra pyrenaica victoriae da Meseta Central.
Esta política foi imitada por Asturias e está en estudo en Cantabria, aínda que neste caso é máis por motivos cinexéticos e turísticos que polo interese medioambiental.[Cómpre referencia]
A capra pyrenaica lusitanica é unha subespecie extinta da cabra montesa que habitaba antigamente nas zonas montañosas do norte de Portugal, Galicia, Asturias e Cantabria occidental.
A Capra pyrenaica pyrenaica é unha subespecie de cabra montesa. Esta subespecie de cabra montesa ibérica estaba en perigo de extinción dende comezos do século XX, e foi catalogada como «especie en perigo crítico de extinción» (CR) polo Specialist Caprinae Group da IUCN en 1997.[2] O 6 de xaneiro de 2000 achouse morto o derradeiro exemplar, unha femia, que vivía en España.[3]
Xunto coa Capra pyrenaica lusitanica, que se extinguiu en 1892, é unha das dúas subespecies de cabra montesa que desapareceron. Diferenciábase das outras subespecies principalmente polo seu pelo máis longo e denso no inverno e a base máis grosa dos cornos, tanto en machos coma en femias. A cornamenta do bucardo era, asemade, a máis longa de entre as catro subespecies de cabra montesa que habitaron a península ibérica.[4]
A Capra pyrenaica pyrenaica é unha subespecie de cabra montesa. Esta subespecie de cabra montesa ibérica estaba en perigo de extinción dende comezos do século XX, e foi catalogada como «especie en perigo crítico de extinción» (CR) polo Specialist Caprinae Group da IUCN en 1997. O 6 de xaneiro de 2000 achouse morto o derradeiro exemplar, unha femia, que vivía en España.
Xunto coa Capra pyrenaica lusitanica, que se extinguiu en 1892, é unha das dúas subespecies de cabra montesa que desapareceron. Diferenciábase das outras subespecies principalmente polo seu pelo máis longo e denso no inverno e a base máis grosa dos cornos, tanto en machos coma en femias. A cornamenta do bucardo era, asemade, a máis longa de entre as catro subespecies de cabra montesa que habitaron a península ibérica.
A Capra pyrenaica victoriae é unha subespecie de cabra montesa autóctona de varias serras do centro da Península Ibérica.
A súa maior poboación atópase na serra de Gredos, entre as provincias de Cáceres e Ávila. Esta subespecie foi elixida para repoboar os montes galegos debido á súa semellanza coa Capra pyrenaica lusitanica, extinta en 1892.
Lo stambecco iberico o stambecco spagnolo (Capra pyrenaica Schinz, 1838) è un mammifero artiodattilo della famiglia dei Bovidi (sottofamiglia Caprinae).[2]
In spagnolo è chiamato cabra montés.
Dotati di spiccato dimorfismo sessuale, le femmine presentano un pelame rossiccio morbido ed uniforme e piccole corna sul capo; i maschi, risultano di dimensioni maggiori, tanto da raggiungere gli 80 chilogrammi di peso in individui adulti, e sono dotati di grandi corna a "forma di lira", che si aprono divaricandosi a mezza lunghezza per poi flettersi di nuovo all'interno e di nuovo riaprirsi in punta. Il pelame nella compagine maschile risulta bruno scuro con vivaci macchie ocra e ruggine ed una banda scura lungo i fianchi. Le zampe, corte e potenti, sono dotate di zoccoli adattati a fare presa anche sui substrati rocciosi più lisci.
Maschi e femmine vivono per gran parte dell'anno in branchi separati di 10-20 individui, rispettivamente sotto la guida del maschio o della femmina dominanti, ruolo stabilito attraverso elaborate competizioni gerarchiche.
In autunno i maschi cominciano ad unirsi alle femmine e scoppiano frequenti ed interminabili duelli a cornate. I maschi più forti hanno la precedenza negli accoppiamenti che avvengono dopo una cerimonia nuziale piuttosto veloce accompagnata da belati e caratteristiche posture. Dopo una gestazione di 5 o 6 mesi nasce la prole, composta da uno e raramente da due capretti che sono allattati dalla madre per un periodo che va da 3 a 6 mesi.
Grazie alla notevole massa corporea, lo sviluppo delle corna e alla sua agilità nella fuga, gli stambecchi iberici hanno pochi nemici naturali (volpi e aquile) e solo qualche vecchio esemplare debilitato o un giovane sperduto, cadono vittime del lupo.
L'areale di questa specie si estendeva in passato attraverso tutta la penisola iberica, comprendendo, oltre a Spagna, Portogallo e Andorra, anche la Francia sud-occidentale. Nei Pirenei, la caccia indiscriminata ha portato ad una diminuzione costante, fino all'estinzione della sottospecie Pirenaica avvenuta nel 2000 [1].
Solamente dopo il 1950 il governo spagnolo adottò una politica per proteggere lo stambecco e furono effettuate diverse reintroduzioni. Attualmente le popolazioni vivono isolate e frammentate su molte alture della Spagna, e con un'unica popolazione (auto-reintrodotta) nel Parco nazionale di Peneda-Gerês in Portogallo.[3]
Nel 2002, la popolazione totale della penisola iberica è stata stimata in 50.000 individui, ed è considerato uno dei più grossi aumenti, dopo gli anni 1990, quando la popolazione era stimata in 7.900 individui.
In alcune zone della Spagna, gli stambecchi sono protetti (vedi Pirenei), ma in altre, sono gestiti per scopi venatori: pertanto, per evitare dannosi sovrappopolamenti, è "necessario" l'abbattimento degli esemplari in eccesso.[4]
Da alcuni anni una popolazione vive nel Parco naturale della Sierra de Guara, nei Pre-Pirenei spagnoli. Intorno al 1990, una dozzina di animali (della sottospecie Capra pyrenaica hispanica), fuggiti da recinti privati, vi si insediarono. Da un censimento effettuato nel 2003, risultavano essere oltre 50 esemplari. Questo è considerato il primo passo per il ripopolamento dei Pirenei spagnoli.
Contemporaneamente anche in Francia si pensava di ripopolare il lato settentrionale. Dal settembre 2012, lo stambecco iberico è stato dichiarato "protetto" in Francia (da dove si era estinto nel 1910) in vista di una prossima reintroduzione. Ed infatti, nel 2014, nel Parco nazionale dei Pirenei e nel Parco naturale regionale dei Pirenei dell’Ariège, sono stati effettuati i primi rilasci di stambecchi di Gredos (Capra pyrenaica victoriae), provenienti dal Parco nazionale della Sierra de Guadarrama.[5]
Nel 2019, circa 300 esemplari vivevano sulle pendici dei Pirenei, di cui 140 in Ariège.[6]
Lo stambecco iberico o stambecco spagnolo (Capra pyrenaica Schinz, 1838) è un mammifero artiodattilo della famiglia dei Bovidi (sottofamiglia Caprinae).
In spagnolo è chiamato cabra montés.
Ispaninis ožys (lot. Capra pyrenaica, angl. Spanish ibex, vok. Pyrenäen-Steinbock) – dykaraginių (Bovidae) šeimos žinduolis, priklausantis ožkų (Caprinae) pošeimiui.
Šis su teriologija susijęs straipsnis yra nebaigtas. Jūs galite prisidėti prie Vikipedijos papildydami šį straipsnį. De Spaanse steenbok of Iberische steenbok (Capra pyrenaica) is een zoogdier uit de familie der holhoornigen (Bovidae). Hij is nauw verwant aan de alpensteenbok (Capra ibex) en kwam vroeger voor in alle gebergten in Spanje.
De één meter lange hoorns van de Spaanse steenbok buigen omhoog en naar buiten, terwijl de hoorns van de alpensteenbok naar achteren buigen. Ook zijn de hoorns van de Spaanse steenbok niet geringd. De hoorns van het vrouwtje zijn een stuk kleiner, slechts 20 centimeter. Het mannetje heeft een sik en wordt groter dan het vrouwtje. De schofthoogte van het mannetje, de bok, is 68–77 cm, een kop-romplengte 137–153 cm, en een gewicht van 60–80 kg. Het vrouwtje heeft een schofthoogte van 59–75 cm, kop-romplengte van 116–136 cm, en een gewicht van 25–35 kg.
De Spaanse steenbok heeft een zwarte streep over zijn rug. Ook zijn poten, flanken, borst en voorhoofd zijn zwart. De staart is 12 tot 13 centimeter.
De steenbok is een dagdier. In de schemering is hij het actiefst. De steenbok graast vooral grassen, kruiden en korstmossen, maar hij eet ook twijgjes, vruchten, bladeren en ander vers plantaardig voedsel.
Steenbokken zijn groepsdieren. Ze leven in groepen van 50 tot 60 dieren. Enkel tijdens de bronst komen gemengde groepen voor; gedurende de meeste tijd van het jaar leven volwassen bokken en geiten apart[2][3]. De bronst is in november en december. Alleen de dominante mannetjes mogen paren. Na een draagtijd van 23 tot 24 weken worden de jonge geitjes geboren in mei. Soms krijgen de geiten twee jongen. Na zes maanden worden de geitjes gespeend, en na 2½ jaar zijn de geiten geslachtsrijp. De Spaanse steenbok wordt 12 tot 16 jaar oud. De belangrijkste vijanden zijn wolven (Canis lupus) en steenarenden (Aquila chrysaetos).
Er zijn vier ondersoorten. De Sierra Nevada-steenbok (Capra pyrenaica hispanica) is de meest algemene ondersoort. Hij komt vooral voor in de Sierra Nevada en Andalusië. De tweede ondersoort, de Gredossteenbok (Capra pyrenaica victoriae), komt enkel voor in de pijnbossen van de Sierra de Gredos in Centraal-Spanje. De derde ondersoort, de Pyrenese steenbok (Capra pyrenaica pyrenaica), kwam vroeger voor in de Pyreneeën. Het laatste dier stierf op 6 januari 2000 in Nationaal Park Ordesa y Monte Perdido. Een vierde ondersoort, de Portugese steenbok (Capra pyrenaica lusitanica), stierf uit in 1892.
Bronnen, noten en/of referentiesDe Spaanse steenbok of Iberische steenbok (Capra pyrenaica) is een zoogdier uit de familie der holhoornigen (Bovidae). Hij is nauw verwant aan de alpensteenbok (Capra ibex) en kwam vroeger voor in alle gebergten in Spanje.
Multimedia w Wikimedia Commons Koziorożec pirenejski[3] (Capra pyrenaica) – gatunek ssaków wołowatych. Capra pyrenaica występuje w Hiszpanii, Portugalii. Gatunek obejmuje 4 podgatunki, w tym 2 wymarłe[3][4]:
Koziorożec pirenejski (Capra pyrenaica) – gatunek ssaków wołowatych. Capra pyrenaica występuje w Hiszpanii, Portugalii. Gatunek obejmuje 4 podgatunki, w tym 2 wymarłe:
koziorożec zachodni (Capra pyrenaica victoriae) koziorożec hiszpański (Capra pyrenaica hispanica) koziorożec portugalski (Capra pyrenaica lusitanica†) koziorożec pirenejski (Capra pyrenaica pyrenaica†)A Capra pyrenaica (nomes comuns: íbex-ibérico ou cabra-montesa) é uma das espécies de bovídeos (Bovidae) do género Capra[1] que no passado se encontrava no sul de França, Andorra, Espanha e Portugal, e atualmente encontra-se principalmente nas áreas montanhosas de Espanha e do norte de Portugal.[2][3]
O íbex-ibérico é uma espécie com acentuado dimorfismo sexual, à semelhança de muitos outros bovídeos. As fêmeas têm cerca de 1,20 metros de comprimento, 0,60 m de altura na cernelha e pesam entre 30 e 45 kg. Tem cornos bastante curtos e parece-se com uma cabra doméstica, apesar desta ter origem na Capra aegagrus e/ou o markhor (Capra falconeri).[4] Os machos podem chegar ao 1,48 m de comprimento e 0,77 m de altura, chegando a pesar 110 kg. Os cornos do macho são notavelmente grossos e podem chegar a ter o triplo do comprimento dos das fêmeas; estão mais separados entre si do que os doutras espécies de Capra. O machos adultos têm também um focinho mais alargado e a típica barba de bode escura debaixo da mandíbula.
A cor e comprimento da pelagem varia conforme as subespécies e a época do ano, tornando-se mais comprida e acinzentada no inverno. Depois da mudança de pelo entre abril e maio, a cor passa a castanho ou cor-de-canela, com manchas escuras nas partes inferiores das patas, que nos machos adultos se podem estender até aos costados, ombros e ventre. A parte central deste é branca em ambos os sexos, e a cauda é negra e curta, com 12 a 13 cm. A fenologia da pelagem pode ser um dos fatores importantes nos ciclos sazonais de alguns parasitas transmitidos por contacto, como por exemplo os ácaros causadores da sarna sarcóptica.[5]
O íbex-ibérico está ativo tanto de dia como de noite, mas as horas de maior atividade são a manhã e o final da tarde, perto do crepúsculo. No inverno são ativos durante as horas centrais do dia, que é quando faz mais calor.
São animais sociáveis, mas mudam frequentemente de manada. Esta pode ser constituída por machos adultos, fêmeas com as suas crias ou adolescentes de ambos os sexos (neste último caso só durante o verão). Os machos e as fêmeas adultas reúnem-se na época de cio, nos meses de novembro e dezembro, durante os quais ocorrem violentos combates entre os machos, que marram com nas cabeças uns dos outros. A massa dos testículos é um fator muito importante nos processo de seleção sexual. No íbex-ibérico, essa massa é maior durante a época do cio, especialmente nas idades em que os indivíduos optam por uma estégia reprodutiva de perseguição e não de monopolização da fêmea.[6] As crias, uma por parto, nascem em maio.
Vivem tanto em bosques como em extensões herbáceas, em zonas montanhosas entre os 500 e 2 500 metros de altitude. A dieta é predominantemente herbácea, embora no inverno se torne mais arbustiva. Se necessário, escavam a neve para chegar à vegetação.
Conhecem-se quatro subespécies de íbex-ibérico, duas das quais já se extinguiram em tempos relativamente recentes.[7] Não obstante, vários autores colocaram em dúvida a classificação[8] que se segue:
O íbex-ibérico tem como predadores naturais lobos, ursos e águias, mas estes desapareceram das suas outrora amplas zonas de distribuição. A caça a esta espécie por parte do homem remonta à Pré-história, primeiro pelo homem-de-neandertal e desde há 40 000 a 35 000 anos pela nossa espécie. Os restos de Capra pyrenaica são abundantes nas cavernas paleolíticas e aparece representada com frequência nas pinturas rupestres de toda a península Ibérica.
Com a introdução da agricultura e o aumento da população humana, e com ela a sua caça, o íbex-ibérico desapareceu de várias zonas e noutras diminuiu acentuadamente. Em tempos recentes, o facto de ser uma espécie única no mundo, endémica da península, converteu-a num espécie valorizada de caça grossa. Há provas da vinda de caçadores vindos expressamente de França e do Reino Unido durante os séculos XIX e XX, especialmente para os Pirenéus, para caçar um exemplar e conseguir um troféu.
Como acontece com outras espécies de ungulados de montanha, os parasitas e as doenças também têm um papel importante na regulação das populações. No entanto, alterações nas relações entre parasitas e hospedeiro conduzem por vezes a grandes desequilíbrios e a epizootias. Por exemplo, a sarna sarcóptica, endémica em algumas zonas, também pode por em risco algumas populações.[9][10] Esta doença, por vezes mortal para os íbexes, afeto de forma desigual os machos e as fêmeas[11] e limita as capacidades reprodutivas dos indivíduos.[12]
No final do século XIX, a população do íbex-ibérico já estava em rápido declínio, tendo-se extinguido a subespécie galaico-portuguesa. O rei Afonso XIII de Espanha criou em 1905 o Refúgio Real de Caça da Serra de Gredos para limitar a caça deste animal na zona e salvar assim a já reduzida população local, mas não tomou mais medidas para preservar a espécie. Só em 1950 se começaram a criar numerosas reservas para proteger o íbex, embora em alguns casos não se criaram políticas adequadas para o efeito. A extinção recente do bucardo deve-se em grande medida a isso — nos anos 1970 a população estava reduzida a 20 exemplares, pelo que estava condenada a desaparecer em poucas décadas. Durante os últimos anos do franquismo tentou-se encobrit a falta de cabras-montês para as caçadas introduzindo outros bovídeos forasteiros, como o muflão (Ovis ammon musimon) e o carneiro-da-Barbária (Ammotragus lervia), que provocaram um impacto desigual sobre a flora e fauna local e em alguns casos colocaram ainda mais pressão sobre o íbex-ibérico, pois competem com ele pelos mesmos recursos.[13] A competição por alimento com o gado doméstico,[14] a possibilidade de hibridação com a cabra doméstica e a seleção artificial para exploração cinegética[15] são também fatores de risco para a conservação de algumas populações.[16]
Estima-se que as subespécies que sobrevivem somem cerca de 50 000 exemplares, presentes na sua maior parte na Serra Nevada, Gredos, Las Batuecas, Ports, Muela de Cortes, Serrania de Cuenca, Alcaraz, Serra Madrona, Serra Mágina, Serra de Cazorla, Serra de Segura, Los Filabres, Serra das Neves e montes de Cádis.
Foram também introduzidas algumas cabeças em vários pontos da península, como a Serra de Guadarrama ou o município de Albaladejo (Cidade Real). Em 2006 foram introduzidos 13 exemplares em Doney de la Requejada, Sanábria. Desde 2003 que a Junta da Galiza tem em curso um plano de reintrodução em larga escala na Galiza. Enquanto que a caça da espécie é proibida em muitas zonas, noutras, como em Gredos, é usada como meio de controlo da população devido à escassez de predadores naturais, o que ao mesmo tempo traz benefícios valiosos às economias locais.
A Capra pyrenaica (nomes comuns: íbex-ibérico ou cabra-montesa) é uma das espécies de bovídeos (Bovidae) do género Capra que no passado se encontrava no sul de França, Andorra, Espanha e Portugal, e atualmente encontra-se principalmente nas áreas montanhosas de Espanha e do norte de Portugal.
Iberisk stenbock (Capra pyrenaica) är en art inom släktet getter som förekommer på iberiska halvön. Arten kategoriseras som nära hotad av Internationella naturvårdsunionen.
Iberisk stenbock är mindre och spensligare än alpstenbocken. Kroppen utan svans mäter 100–140 centimeter, mankhöjden är 65–75 centimeter och den väger cirka 40 kilogram. Den har ljusbrun päls som påminner om besoargetens (Capra aegagrus aegagrus). Under sommaren är pälsen ljusare eller rödaktig. Hannarnas horn, som har en annan form än alpstenbockens horn, är först böjd utåt samt uppåt och sedan inåt och nedåt, och uppgår till 75 centimeter. Honorna har mycket korta, nästan helt raka horn.
Trots att den till utseendet skiljer sig från alpstenbocken har dessa två arter liknande genetiska egenskaper varför vissa auktoriteter behandlar dem som samma art.[2]
Arten förekom ursprungligen i Pyrenéerna och andra bergskedjor i Spanien och Portugal. På grund av jakt minskade beståndet betydligt.
Iberisk stenbock delas upp i fyra underarter. Av dessa är två utdöda:
Indelningen i fyra underarter har genom åren varit omdiskuterad. Indelningen har diskuterats eftersom den enbart baseras på morfologiska karaktärer som pälsfärg och hornform. Resultat från ett par genetiska analyser har ytterligare spätt på frågetecken. En genetisk analys av Manceau et al. 1999, som dock inte inkluderade C. p. lusitanica eftersom den sedan länge varit utrotad vid tidpunkten, fann inget stöd för underarterna C. p. hispanica och C. p. victoriae, men indikerade att populationen i Pyrenéerna skiljde sig från andra spanska populationer. Även andra auktorer (exempelvis Acevedo och Cassinello 2009) har påpekat att det behövs en översyn av taxonomin som integrerar genetiska och morfologiska tillvägagångssätt för att beskriva och urskilja underarter.[3]
Liksom andra stenbockar och vildgetter lever dessa djur i bergiga och klippiga regioner. Angående levnadssätt och föda finns nästan inga skillnader till alpstenbocken. Iberisk stenbock äter alltså gräs, örter och löv. Parningstiden ligger mellan november och januari. Under dessa månader lever de i grupper på ungefär 10 individer som består av hannar och honor. I februari lämnar de full utvecklade hannarna gruppen. Inte full utvecklade hannar lämnar flocken i april. Dräktigheten varar i cirka 6 månader och slutar i april eller maj med födelsen av ett enda ungdjur, i sällsynta fall tvillingar.
Iberisk stenbock kategoriseras som nära hotad (NT) av Internationella naturvårdsunionen. Arten håller på att återhämta sig efter att den minskat kraftigt, framförallt på grund jakt. Två av de fyra underarter som arten traditionellt har delats upp i, är utdöda. C. p. pyrenaica utrotades under 1800-talet på den franska sidan av Pyrenéerna. 1980 fanns på den spanska sidan cirka 30 individer kvar. Den sista honan dog den 6 januari 2000.[källa behövs] Det är oklart varför taxonet, trots bestående skyddsåtgärder dog ut. Det antas att dessa djur var känslig för sjukdomar som överfördes från kor och tamgetter. Alla försök att återskapa underarten genom kloning har hittills misslyckats.[källa behövs]
Populationerna som finns idag har jämförelsevis säkra bestånd. C. p. hispanica i sydöstra Spanien omfattar ungefär 8 000 exemplar. C. p. victoriae som förekommer i centrala Spanien var 1905 nästan utrotad. Skyddsåtgärder för de sista 12 individerna resulterade i att beståndet ökade och idag uppskattas populationen till 3 500 individer. Trots detta listas underarten fortfarande som hotad.[källa behövs]
Wikimedia Commons har media som rör Iberisk stenbock.
Iberisk stenbock (Capra pyrenaica) är en art inom släktet getter som förekommer på iberiska halvön. Arten kategoriseras som nära hotad av Internationella naturvårdsunionen.
Країни поширення: Іспанія, Португалія. Цей вид історично проживав по всьому Піренейському півострові, в тому числі на південно-заході Франції, в Іспанії, Андорі, Португалії, Гібралтарі. Вид раніше був рясним на Піренейському півострові і прилеглих районах, але чисельність різко скоротилася через надмірне полювання. Зустрічається від рівня моря до 3400 м.
Мешкає в скелястих місцях проживання. Навіть невеликі скелясті ділянки серед сільськогосподарських угідь і на узбережжі можуть бути використані, хоча скелі і осипи упереміш з чагарником або соснами найтиповіші місця проживання. Часто живе в безпосередній близькості від людей, це відомий і популярний вид. Переселяється легко і може швидко колонізувати нові райони проживання у разі потреби. Це дуже важливий мисливський вид. Харчується травою і лишайниками.
Існує сезонна зміна в соціальній структурі. З листопада по січень, шлюбний сезон, більшість тварин живуть у змішаних стадах по близько 10 осіб. Дорослі самці покидають стадо і створювати у своїх власні групах в лютому. У квітні відбувається подальше розділення, так як неповнолітні обох статей формують групи. Дорослим самицям потім дають спокій, щоб народжувати і виховувати своїх дітей. Змішані групи утворюють знову восени.
Висота в холці: 65-75 см, довжина голови й тіла: 100-140 см, довжина хвоста: 10-15 см, вага: 35-80 кг.
Літнє хутро від світло до червоно-коричневого кольору. Роги самців в середньому близько 75 см у довжину.
Capra pyrenaica
Capra pyrenaica là một loài động vật có vú trong họ Bovidae, bộ Artiodactyla. Loài này được Schinz mô tả năm 1838.[1] Loài này có bốn phân loài. Trong số này, hai người vẫn có thể được tìm thấy trên bán đảo Iberia, nhưng ngày nay hai phân loài còn lại đã tuyệt chủng. Các phân loài Bồ Đào Nha đã bị tuyệt chủng vào năm 1892 và trở thành phân loài Pyrenea đã tuyệt chủng vào ngày 6/1/2000. Một dự án đang triển khai để nhân bản các phân loài Pyrenea dẫn đến một bản sao được sinh ra còn sống vào tháng 1 năm 2009
.png){kind=small}
Bài viết về chủ đề Bộ Guốc chẵn này vẫn còn sơ khai. Bạn có thể giúp Wikipedia bằng cách mở rộng nội dung để bài được hoàn chỉnh hơn. Capra pyrenaica là một loài động vật có vú trong họ Bovidae, bộ Artiodactyla. Loài này được Schinz mô tả năm 1838. Loài này có bốn phân loài. Trong số này, hai người vẫn có thể được tìm thấy trên bán đảo Iberia, nhưng ngày nay hai phân loài còn lại đã tuyệt chủng. Các phân loài Bồ Đào Nha đã bị tuyệt chủng vào năm 1892 và trở thành phân loài Pyrenea đã tuyệt chủng vào ngày 6/1/2000. Một dự án đang triển khai để nhân bản các phân loài Pyrenea dẫn đến một bản sao được sinh ra còn sống vào tháng 1 năm 2009
Capra pyrenaica (Schinz, 1838)
Охранный статус
Пиренейский козёл[1][2][3], или пиренейский козерог[3], или иберийский тур[3] (лат. Capra pyrenaica) — вид семейства козьих, обитающий на Иберийском полуострове.
Несмотря на внешние различия, пиренейский козёл генетически наиболее близок к ибексу (Capra ibex)[4].
Высота в холке составляет 65—75 см, длина тела — от 100 до 140 см, длина хвоста — от 10 до 15 см, масса — от 35 до 80 кг. Окраска летнего меха от светлого до красно-коричневого цвета. Рога самцов в длину в среднем около 75 см.
Пиренейский козёл обитает в Испании и Португалии. Этот вид исторически проживал на всём Пиренейском полуострове, в том числе на юго-западе Франции, в Испании, Андорре, Португалии, Гибралтаре. Вид раньше был широко распространённым на Пиренейском полуострове и прилегающих районах, но численность резко сократилась из-за чрезмерной охоты. Встречается от уровня моря до 3400 м.
Живёт в скалистых местах обитания. Даже небольшие скалистые участки среди сельскохозяйственных угодий и на побережье могут быть использованы, хотя скалы и осыпи вперемешку с кустарником или соснами типичные места жительства. Часто живёт в непосредственной близости от людей, это известный и популярный вид. Переселяется легко и может в случае необходимости быстро колонизировать новые районы проживания. Это очень важный охотничий вид. Питается травой и лишайниками.
Существует сезонная смена в социальной структуре. С ноября по январь, брачный сезон, большинство животных живут в смешанных стадах по приблизительно 10 особей. Взрослые самцы покидают стадо и создают свои собственные группы в феврале. В апреле происходит дальнейшее разделение, так как несовершеннолетние обоих полов формируют группы. Взрослые самки затем остаются в покое, чтобы рожать и воспитывать своих детёнышей. Смешанные группы образуются снова осенью.
Выделяют 4 подвида пиренейского горного козла[5]:
Пиренейский козёл, или пиренейский козерог, или иберийский тур (лат. Capra pyrenaica) — вид семейства козьих, обитающий на Иберийском полуострове.
Несмотря на внешние различия, пиренейский козёл генетически наиболее близок к ибексу (Capra ibex).
Capra pyrenaica hispanica LC[1]
波图格萨北山羊Capra pyrenaica lusitanica † EX[1]
比利牛斯山北山羊Capra pyrenaica pyrenaica † EX[1]
Capra pyrenaica victoriae VU[1]
西班牙羱羊（Capra pyrenaica）[2]又称伊比利亚北山羊，是山羊属的一个物种，下有4个亚种。其中有两种仍可在伊比利亚半岛发现。其余的两种已经灭绝：波图格萨北山羊于1892年灭绝，比利牛斯山北山羊于2000年1月6日确认灭绝。[3]
西班牙羱羊是一种强壮的山区动物，其特点为它们的大且灵活的蹄子和短腿。这些身体特点使它们可以在裸露的岩石、粗糙陡峭的山坡上上奔跑跳跃。[3]这样潜在捕食者由于地形原因很难够到它们。西班牙羱羊两性异形现象非常明显，雄性在大小和重量上明显超过雌性，且比雌性有更大的角。[3]西班牙羱羊的角差别很大，不同亚种之间有区别，有的朝上，有的朝下。每年角的生长主要跟年龄相关，同时也与环境和去年的生长状态相关。[3]尽管雌性个头较小，但是骨化过程比雄性快，通常骨骼完整发育比雄性早两年。[3]
西班牙羱羊（Capra pyrenaica）又称伊比利亚北山羊，是山羊属的一个物种，下有4个亚种。其中有两种仍可在伊比利亚半岛发现。其余的两种已经灭绝：波图格萨北山羊于1892年灭绝，比利牛斯山北山羊于2000年1月6日确认灭绝。
分類 界 : 動物界 Animalia 門 : 脊索動物門 Chordata 亜門 : 脊椎動物亜門 Vertebrata 綱 : 哺乳綱 Mammalia 目 : 偶蹄目/鯨偶蹄目
スペインアイベックス（Capra pyrenaica）は、偶蹄目（鯨偶蹄目とする説もあり）ウシ科ヤギ属に分類される偶蹄類。
英名はSpanish ibex、Iberian wild goatなど[3]。
スペイン[1]。アンドラ、フランスでは絶滅、ポルトガルに再導入[1]。
体長オス130 - 140センチメートル[2]。体高オス68 - 80センチメートル、メス65 - 70センチメートル[2]。体重オス65 - 80キログラム、メス35 - 45キログラム[2]。顎鬚は少なくとも冬毛では長く、縮れずにまっすぐに伸びる[2]。オスは額や顎鬚・頸部背面の鬣・四肢の外面は黒い[2]。メスや幼獣は四肢前部が黒みを帯びる[2]。
角は基部から上方へ伸び、外側後方へ向かい、先端が急に細くなり上方へ向かう[2]。
スペインアイベックスは4つの亜種に分類され、うち2亜種はまだイベリア半島で見られるが、2亜種はすでに絶滅した。1892年にはポルトガルアイベックス（英語版）（学名: Capra pyrenaica lusitanica）が絶滅し、2000年にはピレネーアイベックス（英語版）（ブカルド）（学名: Capra pyrenaica pyrenaica）が絶滅したのである。2003年には獣医師のフェルナンデス＝アリアスがピレネーアイベックスの復活に挑戦し[4]、2009年1月にはDNAを用いたクローンが作成された。このクローンは肺の物理的欠陥により、誕生から数分後に死亡した[5]。
以下の分類・分布・形態は今泉(1988)に従う[2]。
スペインアイベックスはヨーロッパ南西端のイベリア半島に分布し、もともとは4つの亜種で構成されていた。しかし1892年にはポルトガルアイベックス（英語版）が絶滅し、2000年にはピレネーアイベックス（英語版）が絶滅したため、今日でも見られるのは2つの亜種のみである[6]。Western Spanish ibexとSoutheastern Spanish ibexはスペイン大陸部で見ることができたが、今日では国境を越えてポルトガルの大西洋沿岸部（ペネダ・ジェレス国立公園（英語版））に住みついている[7][要検証 – ノート]。
スペインアイベックスの個体数は過去数世紀において著しく減少した。ポルトガル北部のペネダ・ジェレス国立公園（英語版）やスペイン北西部のガリシア地方にはポルトガルアイベックス（英語版）が生息していたが、1892年にはこの地域からポルトガルアイベックスが絶滅した。19世紀中頃までにはピレネーアイベックス（英語版）の生息範囲も大きく狭まっていたが、2000年1月にはオルデサ・イ・モンテ・ペルディード国立公園で最後のメスの生態が死んだことで、ピレネーアイベックスも絶滅した[8]。
人間の人口過剰、動物疾患、家畜や他の有蹄類との争いの可能性、観光や狩猟など人間生活から受ける悪影響など、スペインアイベックスの将来的な保全にはいくつもの脅威が存在する[6]。近年、スペイン南部の個体は疥癬などの病気の流行に見舞われている[8]。感染した個体にとってこの病気は致命的となる可能性があり、オス・メスに不均等に影響することで[9]、個体の生殖活動が制限される[10]。
1990年代以降は生息数が増加傾向にある[1]。亜種ポルトガルアイベックスは19世紀末に、基亜種は2000年に死骸の発見例を最後に絶滅したと考えられている[1]。
サンディエゴ動物園で飼育されているスペインアイベックス
ポルツ・デ・トルトーザ＝ベゼイト（英語版）自然保護区の若いオスの個体
グアダラマ山脈に生息する群れ
この項目は、動物に関連した書きかけの項目です。この項目を加筆・訂正などしてくださる協力者を求めています（Portal:生き物と自然／プロジェクト:生物）。 スペインアイベックス（Capra pyrenaica）は、偶蹄目（鯨偶蹄目とする説もあり）ウシ科ヤギ属に分類される偶蹄類。
英名はIberian ibex、Spanish ibex、Spanish wild goat、Iberian wild goatなど。
스페인아이벡스(Capra pyrenaica)는 소과 염소속에 속하는 야생 동물의 일종이다.[3] 4종의 아종 중 2종은 현재 이베리아 반도에서 발견되지만 2종은 멸종된 상태이다. 아종 포르투갈아이벡스(Capra pyrenaica lusitanica)는 1892년에 멸종했으며 피레네아이벡스(Capra pyrenaica pyrenaica)는 2000년에 멸종했다.[2]
스페인아이벡스(Capra pyrenaica)는 소과 염소속에 속하는 야생 동물의 일종이다. 4종의 아종 중 2종은 현재 이베리아 반도에서 발견되지만 2종은 멸종된 상태이다. 아종 포르투갈아이벡스(Capra pyrenaica lusitanica)는 1892년에 멸종했으며 피레네아이벡스(Capra pyrenaica pyrenaica)는 2000년에 멸종했다.
