Butia,també conegut com a Palmeres Pindo és un gènere de palmeres (arecàcies) natiu d'Amèrica del Sud, al Brasil, Paraguai, Uruguai i Argentina. Moltes de les seves espècies fan fruits comestibles i de vegades se'n fan begudes alcohòliques.
Són palmeres amb lesfulles palmades de 2-4 m de llarg. Hi ha espècies gairebé sense tija fins d'altres que fan 10 m d'alt.
Butia capitata destaca per ser una palmera molt resistent d'entre les palmades i suporta temperatures fins a 10 °C sota zero.
Butia,també conegut com a Palmeres Pindo és un gènere de palmeres (arecàcies) natiu d'Amèrica del Sud, al Brasil, Paraguai, Uruguai i Argentina. Moltes de les seves espècies fan fruits comestibles i de vegades se'n fan begudes alcohòliques.
Die Geleepalmen (Butia) sind eine Pflanzengattung in der Familie der Palmengewächse (Arecaceae). Natürliche Vorkommen gibt es in Südamerika, insbesondere in Brasilien, Uruguay, Paraguay und Argentinien.
Die Butia-Arten sind kräftige, einzelstämmige Palmen. Sie haben bogig herabhängende Fiederblätter.
Bei den Geleepalmen handelt es sich um eine von wenigen Palmengattungen, deren Vertreter einhäusig getrenntgeschlechtig (monözisch) sind. An einer Palme kommen also sowohl männliche als auch weibliche Blütenstände vor. Die Frucht enthält ein bis drei Samen.
In ihren Ursprungsländern wird die Gewöhnliche Geleepalme (Butia capitata) als Nutzpflanze angebaut, da die Pflanzen pflaumengroße Früchte tragen, die sich zum direkten Verzehr sowie zur Herstellung von Gelee und Marmeladen eignen. Der Geschmack weist Ähnlichkeiten zu Pfirsichen und Ananas auf. Die besonders nahrhaften Kerne eignen sich hervorragend zur Produktion von Tierfutter, können aber ebenfalls als Nuss verzehrt werden. Eine ausgewachsene Pflanze trägt in ihrer natürlichen Umgebung bis zu 100 Kilogramm an Früchten. Da jedoch nur ein sehr geringer Teil der dabei entstehenden Kerne in der Lage ist zu keimen, ist das Tragen einer großen Menge Früchte zur Reproduktion erforderlich. Außerhalb Lateinamerikas sind die Früchte der Geleepalmen jedoch weitgehend unbekannt und kaum erhältlich. Auch in Lateinamerika sind die Früchte kaum erhältlich, da der größte Teil der Produktion der Weiterverarbeitung dient.
Die anderen Arten spielen als Nutzpflanze keine Rolle und werden nur als Zierpflanzen kultiviert. Die Frostresistenz variiert je nach Pflanze zwischen −8 °C und −12 °C. Einige Geleepalmenarten werden in mitteleuropäischen Gärtnereien vertrieben und können in Regionen der Winterhärtezone 8 oder höher (z. B. im Rheintal oder an der Nordseeküste) ausgepflanzt werden. Zur Regeneration sind Temperaturen über 20 °C notwendig, wodurch ausgepflanzte Geleepalmen in Mitteleuropa sehr langsam wachsen.
Die Gattung Butia (Becc.) Becc. wurde 1916 vom italienischen Botaniker Odoardo Beccari aufgestellt.[1] Bereits 1887 hatte er den Namen Butia erstmals als Bezeichnung für eine Untergattung der Gattung Cocos verwendet.
In der Gattung der Geleepalmen (Butia) werden etwa 20 Arten unterschieden:[2]
Die Geleepalmen (Butia) sind eine Pflanzengattung in der Familie der Palmengewächse (Arecaceae). Natürliche Vorkommen gibt es in Südamerika, insbesondere in Brasilien, Uruguay, Paraguay und Argentinien.
Mbotia ha'e peteĩ ka'avo ha yvyra mbokajaicha, ka'avo yvyra aty 19 juehegua ombo'a.
Oiko Ñembyamérikape, oĩva Pindoramape, Uruguáipe, Paraguáipe ha Argentinape aveiva.
Mbotia ha'e peteĩ ka'avo ha yvyra mbokajaicha, ka'avo yvyra aty 19 juehegua ombo'a.
Oiko Ñembyamérikape, oĩva Pindoramape, Uruguáipe, Paraguáipe ha Argentinape aveiva.
Butia is a genus of palms in the family Arecaceae, native to the South American countries of Brazil, Paraguay, Uruguay and Argentina.[2] Many species produce edible fruits, which are sometimes used to make alcoholic beverages and other foods. The name is derived from a Brazilian vernacular word for members of the genus.[3]
These are 'feather palms', having pinnate leaves up to 3m long including petiole which usually have a distinct downward arch. The species vary from nearly stemless plants rarely exceeding 40 cm tall (e.g. Butia campicola) to small trees up to 12m tall (e.g. B. yatay).
Butia odorata is notable as one of the hardiest feather palms, tolerating temperatures down to about −10 °C; it is widely cultivated in warm temperate to subtropical regions.
No longer accepted species:[4][5]
Butia is a genus of palms in the family Arecaceae, native to the South American countries of Brazil, Paraguay, Uruguay and Argentina. Many species produce edible fruits, which are sometimes used to make alcoholic beverages and other foods. The name is derived from a Brazilian vernacular word for members of the genus.
Butia es un género con 19 especies de plantas con flores perteneciente a la familia de las palmeras (Arecaceae).
Todas las especies de este género son originarias de Sudamérica. Especialmente de Brasil, Uruguay, Paraguay y Argentina.
Se trata de palmeras con hojas pinnadas de entre 2 y 4 m de largo. El género comprende desde plantas casi sin tallo, que rara vez superan los 40 cm de altura (por ejemplo, B. campicola), hasta los pequeños árboles que alcanzan los 10 m de altura (por ejemplo, B. yatay, que es la más alta del género).
Butia capitata es notable como una de las más rústicas, pudiendo tolerar temperaturas de hasta -10 ° C. Está ampliamente cultivada en regiones templadas cálidas.
El género fue descrito por Odoardo Beccari y publicado en Agricoltura Coloniale 10: 489. 1916.[1][2]
Butia: nombre genérico que proviene del nombre vernáculo dado en Brasil a los miembros de este género.[3]
Butia es un género con 19 especies de plantas con flores perteneciente a la familia de las palmeras (Arecaceae).
Butiapalmut (Butia) ovat palmukasvisuku (heimo Arecaceae), jonka lajeja voidaan pitää huonekasveina.[1]
Butiapalmut ovat kotoisin Etelä-Amerikan keskiosista. Niillä on lyhyet ja paksut rungot sekä paksurakenteiset, kauniisti kaartuvat pariliuskaiset lehdet. Kukinto on palmukasvien tapaa kookas röyhy ja sisältää tuoksuvia, pieniä, kermanvärisiä tai purppuraan vivahtavia kukkia, joita nupulla ollessaan suojaa hyvin pitkä, puutunut suojuslehti. Hedelmä on mehevä ja kuituinen luumarja. [2]
Butiapalmut (Butia) ovat palmukasvisuku (heimo Arecaceae), jonka lajeja voidaan pitää huonekasveina.
Butia Becc. (1916), est un genre de palmiers de la famille des Arecaceae. Son nom scientifique est dérivé de l'une des appellations qu'on lui donne en Amérique du Sud.
Le genre Butia partage sa sous-tribu Attaleinae, avec 9 autres genre;
Beccariophoenix, Jubaeopsis, Voanioala, Allagoptera, Cocos, Jubaea, Syagrus, Parajubaea et Attalea.
Le genre Butia a un habitat assez localisé. Il est typique de la pampa sud-américaine. On retrouve les neuf espèces à l'est du Paraguay, au sud du Brésil, au nord de l'Uruguay, et au nord-est de l’Argentine. Certaines des espèces sont aujourd'hui menacées d'extinction car les zones herbeuses sur lesquelles elles poussent sont destinées à l'agriculture intensive et transformées en champs de céréales.
Le genre comprend des espèces assez résistantes au froid. Certaines espèces résistent à des températures de -10 à -12 °C. Il est donc assez fréquemment planté en dehors de son habitat naturel, notamment dans les jardins d'Europe. On trouve ainsi deux spécimens dans le jardin botanique de La Rochelle.
Les chiffres sont donnés à titre indicatif. Ils donnent la résistance maximale au froid dans de bonnes conditions : froid bref et air sec, plante adulte.
Selon Plants of the World online (POWO) (3 décembre 2020)[1], le genre comporte les espèces suivantes :
Butia eriospatha et Butia purpurascens sont des espèces menacées, classées vulnérables sur la Liste rouge de l'UICN.
Butia Becc. (1916), est un genre de palmiers de la famille des Arecaceae. Son nom scientifique est dérivé de l'une des appellations qu'on lui donne en Amérique du Sud.
Butia (Becc.) Becc., 1916 è un genere di piante della famiglia delle Arecacee, nativo del Sud America e presente in Brasile, Paraguay, Uruguay e Argentina.[1]
La maggior parte delle specie producono frutti edibili, usati per lo più per la produzione di bevande alcoliche. Il nome deriva dal termine vernacolare brasiliano dato al genere.[2]
Si tratta di 'palme piuma', con foglie pennate lunghe dai 2 ai 4 metri. Le specie variano da piante quasi senza fusto che raramente superano i 40 cm di altezza (ad esempio B. campicola) a piccoli alberi fino a 10 m di altezza (ad esempio B. yatay).
Butia capitata è nota come una delle palme piuma più resistenti al freddo, tollerando temperature fino a circa −10 °C; è ampiamente coltivata nelle regioni temperate calde.
Il genere comprende le seguenti specie:[1]
Butia (Becc.) Becc., 1916 è un genere di piante della famiglia delle Arecacee, nativo del Sud America e presente in Brasile, Paraguay, Uruguay e Argentina.
La maggior parte delle specie producono frutti edibili, usati per lo più per la produzione di bevande alcoliche. Il nome deriva dal termine vernacolare brasiliano dato al genere.
Bucija (lot. Butia) – Pietų Amerikoje (Brazilijoje, Paragvajuje, Argentinoje, Urugvajuje) paplitusi arekinių šeimos (Arecaceae) palmių gentis. Vaisiai valgomi ir tinkami spirito gamybai. Lapai 2-4 m ilgio, užauga iki 10 m aukščio.
Yra 9 bucijos rūšys:
Bucija (lot. Butia) – Pietų Amerikoje (Brazilijoje, Paragvajuje, Argentinoje, Urugvajuje) paplitusi arekinių šeimos (Arecaceae) palmių gentis. Vaisiai valgomi ir tinkami spirito gamybai. Lapai 2-4 m ilgio, užauga iki 10 m aukščio.
Butia is a geslacht van palmen uit de familie van de Arecaceae. Dit geslacht is endemisch in Zuid-Amerika in Brazilië, Paraguay, Uruguay en Argentinië. De meeste soorten brengen eetbare vruchten voort; deze worden soms gebruikt voor het vervaardigen van alcoholische dranken.
Externe link
Butia is a geslacht van palmen uit de familie van de Arecaceae. Dit geslacht is endemisch in Zuid-Amerika in Brazilië, Paraguay, Uruguay en Argentinië. De meeste soorten brengen eetbare vruchten voort; deze worden soms gebruikt voor het vervaardigen van alcoholische dranken.
Butia – rodzaj roślin z rodziny arekowatych pochodzący z Ameryki Południowej. Należy do niego 20 gatunków[3]. Rośliny te występują w Brazylii, Urugwaju oraz Argentynie.
Mają krótką i grubą kłodzinę, grube, łukowato wygięte i pierzaste liście o długości od dwóch do czterech metrów[4]. Pomiędzy liśćmi pojawiają się zebrane w dużą wiechę kremowe lub purpurowe i pachnące kwiaty[4]. Pąki kwiatowe otoczone są bardzo długimi sztywnymi liśćmi przykwiatowymi[4]. Dojrzałe owoce są soczyste łykowate i mają twardy miąższ z jednym nasieniem wewnątrz[4]. Do rodzaju tego należy jeden z bardziej mrozoodpornych gatunków Butia capitata, tolerująca spadki temperatury do -12C°.
Rodzaj z rodziny arekowatych (Arecaceae) z rzędu arekowce (Arecales). W obrębie rodziny należy do podrodziny Arecoideae, plemienia Cocoseae i podplemienia Attaleinae[5].
Z roślin tego rodzaju uzyskuje się jadalne owoce, które są wykorzystywane do produkcji alkoholu.
Butia – rodzaj roślin z rodziny arekowatych pochodzący z Ameryki Południowej. Należy do niego 20 gatunków. Rośliny te występują w Brazylii, Urugwaju oraz Argentynie.
O termo butiá (derivado do tupi m'butiá[1]) é a designação comum às palmeiras do gênero Butia, nativas da América do Sul. Possuem em geral estipe médio, com cicatriz de pecíolos antigos, longas folhas penatífidas usadas em obras trançadas, e pequenas drupas comestíveis, com semente oleaginosa.
O termo butiá pode remeter ainda, mais especificamente, à Butia capitata, uma palmeira de até 7 m, nativa do Paraguai, Brasil (de Minas Gerais ao Rio Grande do Sul), Argentina e Uruguai, cujo estipe é utilizado no fabrico de papel. De seus frutos, alaranjados, se faz geleia, licor, cachaça e vinagre, e das sementes, comestíveis, se extrai óleo. Também é conhecida pelos nomes de butiá-açu, butiá-azedo, butiá-branco, butiá-da-praia, butiá-de-vinagre, butiá-do-campo, butiá-miúdo, butiá-roxo, butiazeiro, cabeçudo, coqueiro-azedo, guariroba-do-campo e palma-petiza.[2]
Segundo a crença de algumas tribos indígenas brasileiras, o butiazeiro é uma árvore sagrada.
Há cidades que levam o seu nome, por exemplo no Rio Grande do Sul, tem as cidades de Butiá, São Pedro do Butiá e Giruá.
O termo 'butiá' na variante do idioma alemão predominante no Sul do Brasil, no Riograndenser Hunsrückisch, tanto referente à planta quanto à localidade de São Pedro do Butiá, desde os primórdios da colonização sofreu germanização e passou a ser chamado de Butioo (pronúncia transcrita em português: /bu-thió/; IPA: /b̥ʊ'djɔ/)[3]
O termo butiá (derivado do tupi m'butiá) é a designação comum às palmeiras do gênero Butia, nativas da América do Sul. Possuem em geral estipe médio, com cicatriz de pecíolos antigos, longas folhas penatífidas usadas em obras trançadas, e pequenas drupas comestíveis, com semente oleaginosa.
O termo butiá pode remeter ainda, mais especificamente, à Butia capitata, uma palmeira de até 7 m, nativa do Paraguai, Brasil (de Minas Gerais ao Rio Grande do Sul), Argentina e Uruguai, cujo estipe é utilizado no fabrico de papel. De seus frutos, alaranjados, se faz geleia, licor, cachaça e vinagre, e das sementes, comestíveis, se extrai óleo. Também é conhecida pelos nomes de butiá-açu, butiá-azedo, butiá-branco, butiá-da-praia, butiá-de-vinagre, butiá-do-campo, butiá-miúdo, butiá-roxo, butiazeiro, cabeçudo, coqueiro-azedo, guariroba-do-campo e palma-petiza.
Segundo a crença de algumas tribos indígenas brasileiras, o butiazeiro é uma árvore sagrada.
Há cidades que levam o seu nome, por exemplo no Rio Grande do Sul, tem as cidades de Butiá, São Pedro do Butiá e Giruá.
O termo 'butiá' na variante do idioma alemão predominante no Sul do Brasil, no Riograndenser Hunsrückisch, tanto referente à planta quanto à localidade de São Pedro do Butiá, desde os primórdios da colonização sofreu germanização e passou a ser chamado de Butioo (pronúncia transcrita em português: /bu-thió/; IPA: /b̥ʊ'djɔ/)
Род Бутия по данным Королевских ботанических садов Кью включает 20 видов[2]: