dcsimg

Lifespan, longevity, and ageing

fornecido por AnAge articles
Maximum longevity: 14.5 years (captivity) Observations: There have been few detailed studies of ageing in this species. One specimen kept as a pet was at least 14.5 years of age when it died (website feedback), which is a plausible anecdote. Anecdotal reports also suggest these animals exhibit signs of ageing such as decreased activity with age as well as overgrown nails and beak, but more detailed studies are necessary. One study reported neuronal changes with age (Wang et al. 2002).
licença
cc-by-3.0
direitos autorais
Joao Pedro de Magalhaes
editor
de Magalhaes, J. P.
site do parceiro
AnAge articles

Distribution ( Inglês )

fornecido por Animal Diversity Web

Zebra finches are native to Australia and inhabit most regions of the continent. They have become naturalized in parts of Indonesia and occur in captivity as domesticated animals throughout much of the world.

Biogeographic Regions: oriental (Introduced ); australian (Native )

licença
cc-by-nc-sa-3.0
direitos autorais
The Regents of the University of Michigan and its licensors
citação bibliográfica
White, R. 2007. "Taeniopygia guttata" (On-line), Animal Diversity Web. Accessed April 27, 2013 at http://animaldiversity.ummz.umich.edu/site/accounts/information/Taeniopygia_guttata.html
autor
Rossi White, Kalamazoo College
editor
Ann Fraser, Kalamazoo College
editor
Tanya Dewey, Animal Diversity Web
original
visite a fonte
site do parceiro
Animal Diversity Web

Behavior ( Inglês )

fornecido por Animal Diversity Web

Zebra finches use vocalization and body movement to communicate. They are well known for their complex and unique songs. Individual finches sing alone and in groups. Zebra finches use a variety of calls to communicate with others in their group. Male mating calls are often described as soft and trilling, whereas warning calls are said to be more urgent and powerful. These latter calls are used when dangers are perceived near the nesting territory. Both sexes produce a nasal 'tang' call but male zebra finches use more vocal communication than do females. The chicks also produce a chirping and scratching noise to stimulate the feeding response of the parents.

Communication Channels: visual ; acoustic

Other Communication Modes: choruses

Perception Channels: visual ; tactile ; acoustic ; chemical

licença
cc-by-nc-sa-3.0
direitos autorais
The Regents of the University of Michigan and its licensors
citação bibliográfica
White, R. 2007. "Taeniopygia guttata" (On-line), Animal Diversity Web. Accessed April 27, 2013 at http://animaldiversity.ummz.umich.edu/site/accounts/information/Taeniopygia_guttata.html
autor
Rossi White, Kalamazoo College
editor
Ann Fraser, Kalamazoo College
editor
Tanya Dewey, Animal Diversity Web
original
visite a fonte
site do parceiro
Animal Diversity Web

Conservation Status ( Inglês )

fornecido por Animal Diversity Web

Zebra finches are described as abundant and populations are not declining. Consequently, this species is listed by the IUCN as of least concern of becoming threatened or endangered.

US Migratory Bird Act: no special status

US Federal List: no special status

CITES: no special status

IUCN Red List of Threatened Species: least concern

licença
cc-by-nc-sa-3.0
direitos autorais
The Regents of the University of Michigan and its licensors
citação bibliográfica
White, R. 2007. "Taeniopygia guttata" (On-line), Animal Diversity Web. Accessed April 27, 2013 at http://animaldiversity.ummz.umich.edu/site/accounts/information/Taeniopygia_guttata.html
autor
Rossi White, Kalamazoo College
editor
Ann Fraser, Kalamazoo College
editor
Tanya Dewey, Animal Diversity Web
original
visite a fonte
site do parceiro
Animal Diversity Web

Benefits ( Inglês )

fornecido por Animal Diversity Web

Zebra finches may be considered pests when nests are built on commercial structures or other buildings.

licença
cc-by-nc-sa-3.0
direitos autorais
The Regents of the University of Michigan and its licensors
citação bibliográfica
White, R. 2007. "Taeniopygia guttata" (On-line), Animal Diversity Web. Accessed April 27, 2013 at http://animaldiversity.ummz.umich.edu/site/accounts/information/Taeniopygia_guttata.html
autor
Rossi White, Kalamazoo College
editor
Ann Fraser, Kalamazoo College
editor
Tanya Dewey, Animal Diversity Web
original
visite a fonte
site do parceiro
Animal Diversity Web

Benefits ( Inglês )

fornecido por Animal Diversity Web

Zebra finches are widely domesticated around the world. They can be tamed from a young age and become familiar with humans, sometimes even eating directly from the hand. Zebra finches are desired for their sociable behavior, beautiful songs, and colorful markings. Zebra finches are also important model organisms for studying pair bonds, mate choice, and the complex song structures of birds. They are also desirable study organisms because of their rapid and reliable breeding.

Positive Impacts: pet trade ; research and education

licença
cc-by-nc-sa-3.0
direitos autorais
The Regents of the University of Michigan and its licensors
citação bibliográfica
White, R. 2007. "Taeniopygia guttata" (On-line), Animal Diversity Web. Accessed April 27, 2013 at http://animaldiversity.ummz.umich.edu/site/accounts/information/Taeniopygia_guttata.html
autor
Rossi White, Kalamazoo College
editor
Ann Fraser, Kalamazoo College
editor
Tanya Dewey, Animal Diversity Web
original
visite a fonte
site do parceiro
Animal Diversity Web

Associations ( Inglês )

fornecido por Animal Diversity Web

Zebra finches perform a minor role as seed dispersers in the ecosystems they inhabit and act as prey for small predators.

Ecosystem Impact: disperses seeds

Commensal/Parasitic Species:

  • Red mites (Dermanyssus avium)
  • feather mites (Acari)
  • feather lice (Anoplura)
  • shaft mites (Acari)
licença
cc-by-nc-sa-3.0
direitos autorais
The Regents of the University of Michigan and its licensors
citação bibliográfica
White, R. 2007. "Taeniopygia guttata" (On-line), Animal Diversity Web. Accessed April 27, 2013 at http://animaldiversity.ummz.umich.edu/site/accounts/information/Taeniopygia_guttata.html
autor
Rossi White, Kalamazoo College
editor
Ann Fraser, Kalamazoo College
editor
Tanya Dewey, Animal Diversity Web
original
visite a fonte
site do parceiro
Animal Diversity Web

Trophic Strategy ( Inglês )

fornecido por Animal Diversity Web

Zebra finches eat primarily various types of seeds. Their beaks are well adapted for dehusking seeds. Although they prefer a diet of seeds, they also eat a variety of fruits, vegetables, and live food such as insects. A diet that varies in nutritional content is important for the overall health and well being of a finch. Eating insects during breeding is especially important to ensure healthy young.

Animal Foods: insects

Plant Foods: leaves; seeds, grains, and nuts; fruit

Primary Diet: herbivore (Granivore )

licença
cc-by-nc-sa-3.0
direitos autorais
The Regents of the University of Michigan and its licensors
citação bibliográfica
White, R. 2007. "Taeniopygia guttata" (On-line), Animal Diversity Web. Accessed April 27, 2013 at http://animaldiversity.ummz.umich.edu/site/accounts/information/Taeniopygia_guttata.html
autor
Rossi White, Kalamazoo College
editor
Ann Fraser, Kalamazoo College
editor
Tanya Dewey, Animal Diversity Web
original
visite a fonte
site do parceiro
Animal Diversity Web

Habitat ( Inglês )

fornecido por Animal Diversity Web

Zebra finches live exclusively in savanna and subtropical dry habitats, specifically in broad expanses of non-vegetated terrain or areas with scattered shrubs and small trees. They have, however, adapted to many human disturbances, including water holes and land that has been cleared of vegetation for commercial purposes. Zebra finches are also widely domesticated and are frequently kept in captivity by humans.

Habitat Regions: tropical ; terrestrial

Terrestrial Biomes: savanna or grassland ; scrub forest

Other Habitat Features: urban ; suburban ; agricultural

licença
cc-by-nc-sa-3.0
direitos autorais
The Regents of the University of Michigan and its licensors
citação bibliográfica
White, R. 2007. "Taeniopygia guttata" (On-line), Animal Diversity Web. Accessed April 27, 2013 at http://animaldiversity.ummz.umich.edu/site/accounts/information/Taeniopygia_guttata.html
autor
Rossi White, Kalamazoo College
editor
Ann Fraser, Kalamazoo College
editor
Tanya Dewey, Animal Diversity Web
original
visite a fonte
site do parceiro
Animal Diversity Web

Life Expectancy ( Inglês )

fornecido por Animal Diversity Web

The expected lifespan of zebra finches in the wild is 2 to 3 years depending on availability of resources and presence or absence of desired living conditions. The expected lifespan in captivity, on the other hand, is 5 to 7 years.

Average lifespan
Status: wild:
4.5 years.

Average lifespan
Status: captivity:
12 years.

Typical lifespan
Status: wild:
2 to 3 years.

Typical lifespan
Status: captivity:
5 to 7 years.

licença
cc-by-nc-sa-3.0
direitos autorais
The Regents of the University of Michigan and its licensors
citação bibliográfica
White, R. 2007. "Taeniopygia guttata" (On-line), Animal Diversity Web. Accessed April 27, 2013 at http://animaldiversity.ummz.umich.edu/site/accounts/information/Taeniopygia_guttata.html
autor
Rossi White, Kalamazoo College
editor
Ann Fraser, Kalamazoo College
editor
Tanya Dewey, Animal Diversity Web
original
visite a fonte
site do parceiro
Animal Diversity Web

Morphology ( Inglês )

fornecido por Animal Diversity Web

Zebra finches are relatively small, with a length of only 10 to 11 cm and a mass of about 12 grams. They are said to be dimorphic because male and female birds differ in coloration. Males are more distinctly marked, with gray heads and backs, striped white and black tails, striped throats, and patches of orange on the cheeks. They also have a spotted chestnut coloration to their sides. The females are less distinctive, having only gray coloration on the entire body. Beaks of zebra finches also vary according to sex. Males tend to have a red colored beak, whereas the beaks of females are orange in color. The eyes of wild finches are also red. Before reaching maturity, young finches often look like females but with a black beak. Dimorphic coloration appears by the time these finches are 90 days old.

Average mass: 12 g.

Range length: 10 to 11 cm.

Other Physical Features: endothermic ; homoiothermic; bilateral symmetry

Sexual Dimorphism: male more colorful

Average mass: 12 g.

licença
cc-by-nc-sa-3.0
direitos autorais
The Regents of the University of Michigan and its licensors
citação bibliográfica
White, R. 2007. "Taeniopygia guttata" (On-line), Animal Diversity Web. Accessed April 27, 2013 at http://animaldiversity.ummz.umich.edu/site/accounts/information/Taeniopygia_guttata.html
autor
Rossi White, Kalamazoo College
editor
Ann Fraser, Kalamazoo College
editor
Tanya Dewey, Animal Diversity Web
original
visite a fonte
site do parceiro
Animal Diversity Web

Associations ( Inglês )

fornecido por Animal Diversity Web

Many small mammals are common predators of zebra finch eggs. In their native habitats it is likely that they are preyed on by small dasyurids, birds of prey, and snakes. Outside of their native range they are also preyed on by mice.

Known Predators:

  • dasyurid marsupials (Dasyuridae)
  • diurnal birds of prey (Falconiformes)
  • snakes (Serpentes)
  • mice (Muridae)
licença
cc-by-nc-sa-3.0
direitos autorais
The Regents of the University of Michigan and its licensors
citação bibliográfica
White, R. 2007. "Taeniopygia guttata" (On-line), Animal Diversity Web. Accessed April 27, 2013 at http://animaldiversity.ummz.umich.edu/site/accounts/information/Taeniopygia_guttata.html
autor
Rossi White, Kalamazoo College
editor
Ann Fraser, Kalamazoo College
editor
Tanya Dewey, Animal Diversity Web
original
visite a fonte
site do parceiro
Animal Diversity Web

Reproduction ( Inglês )

fornecido por Animal Diversity Web

The breeding season for zebra finches is variable. They can mate at any time of the year following substantial amounts of rainfall. Zebra finches are monogamous and pair bond for life.

The songs of the finches play an important role in the mating process. Females do not sing, but males have a truly original song, incorporating sounds of their relatives and their surroundings into their tunes. They also produce a hissing noise when protecting their territory and mates. Along with song, males also perform a courtship dance as part of the mating ritual.

An increase in the gathering of materials and resources to build nests can indicate the time of mating. Nests are usually built of grasses and lined with feathers or even wool. They can be found in many different places ranging from trees, bushes, and animal burrows, to cavities and ledges of commercial buildings.

Although zebra finches are monogamous and maintain a pair bond for life, DNA fingerprinting shows that infidelity often occurs within the species. DNA fingerprinting is a method used to determine the biological mother and father of an offspring. Both male and female finches engage in extra-pair mating.

Mating System: monogamous

Breeding flocks contain approximately 50 finches, whereas non-breeding flocks are about twice the size. Since finches breed after large amounts of rainfall, the breeding season is not specific, but once they breed, nest building will begin about a week before laying starts. During the period of nest construction, the pair will spend the nights in the nest together.

The average number off eggs in one laying may be from four to six over a period of a few days. Both males and females incubate the eggs until hatching, which occurs after about two weeks, according to laying time of each egg. During this time, males are extremely protective of females and will not allow any intruders near the nest. After hatching, both parents take turns sitting on the nest and gathering food for the young. After about three weeks, the chicks are able to leave the nest and often perch with the parents, but often return to the nest at night. Approximately two weeks after fledging, the chicks will become independent of the parents. At this time, many parent finches may be ready to rear another clutch of eggs.

Breeding interval: Zebra finches breed after periods of heavy rainfall, at any time of the year.

Breeding season: Zebra finches can breed continuously as long as conditions are appropriate, with each clutch taking approximately 2 months to rear.

Range eggs per season: 4 to 6.

Average time to hatching: 2 weeks.

Average fledging age: 3 weeks.

Average time to independence: 5 weeks.

Range age at sexual or reproductive maturity (female): 2.5 to 3 months.

Range age at sexual or reproductive maturity (male): 2.5 to 3 months.

Key Reproductive Features: iteroparous ; year-round breeding ; gonochoric/gonochoristic/dioecious (sexes separate); sexual ; oviparous

Both males and females invest a large amount of time in parental care. During the period of nest construction, both sexes contribute to gathering materials, but focus their individual building efforts on different areas. While males focus on gathering most of the materials and general construction of the nest, females focus on the inner nest architecture. Once the eggs are produced, most incubation is carried out by females, while males protect the nest. Both sexes, however, stay in the nest at night. Once the eggs hatch, females primarily incubate and brood the young, but males gather most of the food.

Parental Investment: altricial ; pre-fertilization (Provisioning, Protecting: Female); pre-hatching/birth (Provisioning: Male, Female, Protecting: Male, Female); pre-weaning/fledging (Provisioning: Male, Female, Protecting: Male, Female); pre-independence (Provisioning: Male, Female, Protecting: Male, Female)

licença
cc-by-nc-sa-3.0
direitos autorais
The Regents of the University of Michigan and its licensors
citação bibliográfica
White, R. 2007. "Taeniopygia guttata" (On-line), Animal Diversity Web. Accessed April 27, 2013 at http://animaldiversity.ummz.umich.edu/site/accounts/information/Taeniopygia_guttata.html
autor
Rossi White, Kalamazoo College
editor
Ann Fraser, Kalamazoo College
editor
Tanya Dewey, Animal Diversity Web
original
visite a fonte
site do parceiro
Animal Diversity Web

Introducción al artículo Taeniopygia guttata en Wikipedia ( Espanhol; Castelhano )

fornecido por EOL authors

El diamante mandarín (Taeniopygia guttata), también conocido como diamante cebra de Timor o pinzón cebra, es una especie de ave paseriforme originaria de Australia, característico por su plumaje de suave color crema y pico y patas de fuerte color rojizo.

Hay dos subespecies de diamante mandarín: Taeniopygia guttata guttata, de tamaño más pequeño, que habita desde Indonesia hasta las costas australianas; y Taeniopygia gutatta castanotis, que se encuentra en Australia continental y es de tamaño más grande.

El diamante mandarín se ha introducido también en los Estados Unidos y Portugal.

En su hábitat natural, estas aves se reproducen después de las lluvias, lo que puede ocurrir en cualquier época del año. En cautividad pueden reproducirse durante todo el año. Son gregarios y muy adaptables.

licença
cc-by-3.0
direitos autorais
José Carlos García Fidalgo
original
visite a fonte
site do parceiro
EOL authors

Taeniopygia guttata ( Asturiano )

fornecido por wikipedia AST
Map marker icon – Nicolas Mollet – Birds – Nature – white.png Les especies d'aves con nome común en llingua asturiana márquense como NOA. En casu contrariu, conséñase'l nome científicu o de la SEO.

'''Taeniopygia guttata,[2] tamién conocíu como diamante cebra de Timor[3] o pinzón cebra,[4] ye una especie d'ave paseriforme orixinaria d'Australia, característicu pol so plumaxe de nidiu color crema y picu y pates de fuerte color acoloratáu.

Hai dos subespecies de diamante mandarín: Taeniopygia guttata guttata, de tamañu más pequeñu, qu'habita dend'Indonesia hasta les mariñes australianes; y Taeniopygia gutatta castanotis, que s'atopa n'Australia continental y ye de tamañu más grande.

El diamante mandarín introducióse tamién nos Estaos Xuníos y Portugal.

Distribución y hábitat

Distribuyir poles islles Menores de la Sonda, tales como les de Sumba, Flores, Timor y otres de más amenorgada dimensión. La subespecie australiana, T. g. castanotis, tópase presente en bona parte del continente, especialmente na rexón seca del interior. Nun s'atopa nes húmedes selves lluvioses de les zones costeres.

Comportamientu

El diamante mandarín ye un páxaru bien sociable y ye posible velo formando bandaes compuestes por pareyes que'l so númberu bazcuya ente les 25 y 100.

La disponibilidad d'agua en superficie constitúi un factor crucial na estructura de la so forma de vida yá que se caltienen lo más cerca posible de los puntos en que s'atopa. El diamante mandarín afíxose perbién a les tierres grebes y que de resultes d'ello ye capaz de beber agua con un conteníu muncho más alzáu de sal que la mayoría de les demás especies. Coles mesmes tamién cunta cola capacidá de retener l'agua cuando la mayoría de los páxaros esaniciar al traviés de la orina, lo cual fai posible qu'esta especie pueda aguantar mientres llargos periodos de tiempu ensin beber.

El diamante mandarín, xuntu con otres especies exótiques que consiguen sobrevivir en condiciones propies del desiertu, bebi somorguiando'l picu na agua y zucándola, d'una manera paecida a les palombos. Esto déxa-yos beber con mayor rapidez (y abandonar con presteza la llamarga onde cuerren el peligru de sufrir un ataque per parte de dalgún depredador) ya igualmente aprovechar les pequeñes gotes depositaes na vexetación, nos rellabicos de les roques y n'otros puntos que nun seríen tan fáciles d'algamar si fixera usu de métodos convencionales propios d'otros páxaros. El diamante mandarín bebe escontra la metá del día ente qu'otres especies facer a l'amanecida o mientres les primeres hores de la mañana.

Cantar

Ye un ave bien zaragatera, el so cantar ye un fuerte "beep", bien paecíu a cuando se fai sonar un patito de goma, que sonando repetidamente conforma un cantar con ciertu grau de complexidá. Cada ave tien un cantar distinto, anque diamantes de la mesma llinia sanguínea van esibir cantares asemeyaos.

El diamante mandarín machu va empezar a cantar na pubertá. El so cantar va partir como dellos soníos sueltos, pero a midida que crecen va perfeccionándose. Mientres esi procesu va dir aprendiendo soníos de la so redolada, munches vegaes usando'l cantar del so padre o d'otros machos como inspiración.

Reproducción

Cría

 src=
Exemplares mozos de Taeniopygia guttata.

Nes rexones grebes del interior d'Australia l'agua nun tien calter estacional, como asocede nel casu nes zones costeres, y resulta totalmente impredicible cuándo va apaecer. Como resultáu d'esta situación, el diamante mandarín vese condicionáu pola meteoroloxía tocantes a el so ciclu de cría y por cuenta de tal circunstancia empieza a construyir la so nial asina empieza a llover. Esti ciclu tópase tan amestáu a les precipitaciones que la especie puede llegar a tener dos o trés puestes nun añu o pela cueta nun realizar nengún si nun llega l'agua. El venceyu que xune a la pareya ye fuerte, y créese que s'establez pa tola vida hasta qu'unu de los dos muerre, y nesi casu el que sobrevive va buscar un nuevu compañeru.

Nes árees d'Australia en que les condiciones climatolóxiques son menos rigoroses, la cría más regular y tien llugar xeneralmente a lo llargo de too l'añu cola sola esceición de los meses más fríos del iviernu.

Construcción del nial

Les agües van dar llugar a que faigan la so apaición les plantes gramínees coles que s'alimenta'l diamante mandarín, y tamién munchos inseutos, por que'l so motivu nun pierde tiempu y da en construyir el so nial. Púdose reparar que naquellos llugares en que la disponibilidad d'agua ye más segura a lo llargo de too l'añu, ye la fema en solitariu la que constrúi'l nial ente que'l machu lleva a cabu'l llabor de tresportar los materiales.

Sicasí, tratándose de la parte interna, dambos contribúin al so acabáu, lo cual de xuru deber a la necesidá d'imprimir cierta celeridad al ciclu de cría. Los puntos escoyíos pa instalar el nial varien considerablemente y lo mesmo asocede cola calidá del mesmu. Primero de too, el mayor grau de preferencia inclinar polos parrotales trupos pero convien señalar que'l diamante mandarín instalar en cualquier llugar qu'envalore apropiáu, incluyíu'l suelu ente la yerba. Tamién puede asoceder que se decida por antiguos niales d'otros páxaros, buecos esistentes nos árboles, termiteros, postes y inclusos grandes niales constituyíos por ramasca y primeramente ocupaos por aves de presa.

La parte esterna del nial tópase formada por ramines o raigaños que deriven escontra otres de tipu más nidiu y de menor dimensión a midida que vanse averando al puntu en que va tener llugar la cría de los pitucos, que tópase recubiertu de plumes, briznas de yerba, pelos de coneyu y cualesquier otru material que la pareya pudiera consiguir. El nial puede tar rematáu por una cúpula pero tamién pue que escareza de cubierta y verdaderamente podemos dicir que nun respuende a la bella estructura que caracteriza'l de les especies d'auténticos texedores.

Güevos

El númberu de güevos d'una puesta pue tar ente los 3 y los 7. Son de color blancu puru y el so tamañu ye coles mesmes variable, inclusive dientro d'una mesma puesta, pero tamañu mediu ronda los 15 mm.

Incubación

Los güevos son guaraos por dambos proxenitores que los guaren por veces d'aprosimao una hora y media. Cada unu d'ellos abandona'l nial al oyer el cantar de llamada de la so pareya cuando ésta avérase y d'esta miente el relevu nun tien llugar nel interior. Mientres la nueche, sicasí, dambos páxaros permanecen dientro. La incubación xeneralmente empecípiase una vegada que foi puestu'l cuartu güevu y dura ente 12 y 15 díes, lo cual depende de la temperatura reinante.

Emancipación

Los nuevos pitucos crecen con muncha rapidez, xeneralmente tópense en condiciones d'abandonar el nial al algamar los trés selmanes d'edá. Tornen sicasí de forma siguida pa pasar la nueche al pie de los sos padres quien siguen alimentándolos hasta que tienen diez díes más, en que'l so momentu yá son dafechu independientes.

En dichu intre pueden abandonar el nial pa buscar el so propiu llugar nel que poder pasar la nueche o tamién quepe qu'utilicen el nial de los sos padres si la fema decide que querdría unu nuevu pa la so próxima puesta.

La muda

Los exemplares nuevos de diamante mandarín empiecen la so muda al llegar a la edá de 8-9 selmanes y remata dempués de que trescurriera un periodu de 4-7 selmanes, lo cual supón que se topen en condiciones de cría nel ámbitu montés en cumpliendo los trés meses aprosimao.

Sociabilidá

El diamante mandarín ye desaxeradamente sociable y dello tienen clara perceición los qu'integren una comunidá. Visítense mutuamente nos sos niales ensin que surda nengún problema pero nun toleren la presencia d'otros exemplares de la so mesma especie si provienen d'otra comunidá. Amuesen gran valentía na defensa de los sos niales contra los miembros d'otres especies, inclusive aquellos que quepe que sían de tamañu daqué mayor qu'ellos.

Son bien acordaos y nun dexen que les persones avérense-yos a distancies bien curties como nel casu d'otros páxaros. Afixéronse, sicasí, a la vida urbana y ye posible atopalos en redol a munchos asentamientos humanos, onde s'aprovechen en forma plena de los cultivos agrícoles y de la disponibilidad d'agua.

Alimentación

Les gramínees constitúin la base de la dieta del diamante mandarín. Les sos granes son recoyíes nel suelu o bien picotiaes en vuelu direutamente de la planta, nun sabiéndose de casu dalgunu en que s'enferronaren a elles como ye habitual en munches otres especies. Peracaben les granes tantu de plantes natives como introducíes y tamién inxeren un amenorgáu númberu de diversos inseutos, incluyíes les termites. Pueden comer cachos de cenahoria, mazana y tamién llechuga. Tienen De tomar agua tolos díes, porque si falta solo un día, muerren por deshidratación.

Referencies

  1. BirdLife International (2012). «Taeniopygia guttata» (inglés). Llista Roxa d'especies amenazaes de la UICN 2012.1. Consultáu'l 16 de xunetu de 2012.
  2. Clayton, N.S.; Birkhead, T.. «Consistency in the Scientific Name of the Zebra Finch». Auk 106. http://elibrary.unm.edu/sora/Auk/v106n04/p0750-p0750.pdf.
  3. De Juana, E; Del Hoyo, J; Fernández-Cruz, M; Ferrer, X; Sáez-Royuela, R; Sargatal, J. «Nomes en castellán de les aves del mundu recomendaes pola Sociedá Española d'Ornitoloxía (Decimoquinta parte: Orden Passeriformes, Familias Ploceidae a Parulidae)». Ardeola 57 (2): pp. 449-456. http://www.seo.org/wp-content/uploads/tmp/docs/17_nombres_aves.pdf. Consultáu'l .
  4. «Pinzón Cebra (Taeniopygia guttata) (Vieillot, 1817)». avibase. Consultáu'l 12 de marzu de 2013.

Enllaces esternos

Protonotaria-citrea-002 edit.jpg Esta páxina forma parte del wikiproyeutu Aves, un esfuerciu collaborativu col fin d'ameyorar y organizar tolos conteníos rellacionaos con esti tema. Visita la páxina d'alderique del proyeutu pa collaborar y facer entrugues o suxerencies.
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia authors and editors
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia AST

Taeniopygia guttata: Brief Summary ( Asturiano )

fornecido por wikipedia AST
Taeniopygia guttata Map marker icon – Nicolas Mollet – Birds – Nature – white.png Les especies d'aves con nome común en llingua asturiana márquense como NOA. En casu contrariu, conséñase'l nome científicu o de la SEO.

'''Taeniopygia guttata, tamién conocíu como diamante cebra de Timor o pinzón cebra, ye una especie d'ave paseriforme orixinaria d'Australia, característicu pol so plumaxe de nidiu color crema y picu y pates de fuerte color acoloratáu.

Hai dos subespecies de diamante mandarín: Taeniopygia guttata guttata, de tamañu más pequeñu, qu'habita dend'Indonesia hasta les mariñes australianes; y Taeniopygia gutatta castanotis, que s'atopa n'Australia continental y ye de tamañu más grande.

El diamante mandarín introducióse tamién nos Estaos Xuníos y Portugal.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia authors and editors
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia AST

Diamant clapat ( Catalão; Valenciano )

fornecido por wikipedia CA

Els diamants clapats o diamants zebrats (Taeniopygia guttata) són uns ocells petits i forts originaris d'Austràlia i de les Illes de la Sonda (com ara Timor). També s'ha introduït a Portugal. Prefereix viure en zones boscoses o en grans planes de gespa amb bastant gruix, tot i que poden adaptar-se a terrenys àrids amb algun arbre o matolls on poder-se refugiar, ja que pot romandre força temps sense beure. És ràpid de moviments, de caràcter alegre i sedentari que viu en grups molt nombrosos. El diamant clapat s'alimenta principalment de llavors (mill, escaiola, i d'altres), pa, verdures (pastanaga barrejada amb mel, enciam, espinacs, fulles de col i bleda, etc.) i fruita (taronges, pomes, [[Pera (fruita)|peres]], meló). Normalment nia en colònies. En llibertat construeix un niu voluminós amb herbes, amb forma d'ampolla i amb una entrada amb forma de túnel.

Hàbitat

Els diamants clapats són natius d'Austràlia i habiten la majoria de regions del continent. S'han expandit a parts d'Indonèsia i es produeixen en captivitat com a animals domesticats en la major part del món.[1][2] Aquesta espècie viu exclusivament en la sabana i en hàbitats secs subtropicals, específicament en àmplies zones de terrenys no vegetacionats o zones amb arbustos dispersos i petits arbres. No obstant això, s'han adaptat a moltes pertorbacions humanes, aprofitant els forats de reg de l’home i les grans parcel·les de terra desforestades. També són àmpliament domesticats i són freqüentment mantinguts en captivitat pels humans.[1][2][3]

Descripció física

Els diamants clapats tenen una mida relativament petit, amb una longitud de 10-11 centímetres i un pes d’uns 12 grams, tenen una temperatura típica d’uns 41ºC.[2][4] Aquesta espècie té dimorfisme sexual ja que difereixen en la coloració segons si són mascles o femelles. Els mascles són més vistosos, amb cap i esquena grisos, cues a ratlles blanques i negres, gola ratllada i taques taronges a les galtes i una coloració de color castanyer tacat als costats. Les femelles en canvi són menys distintives, amb una coloració grisa a tot el cos i cues blanques i negres a ratlles. Els becs d’aquesta espècie també varien segons el sexe, els mascles tendeixen a tenir un bec de color vermell, mentre que els becs de les femelles són de color taronja. La coloració dimòrfica apareix quan tenen 90 dies de vida, abans d'arribar a la maduresa, els diamants clapats joves sovint es veuen com a femelles però amb un bec negre.[1]

Comportament

Els diamants clapats són sedentaris i diürns. També són molt socials, ja que viuen en grup d'uns 100 individus. No obstant això, durant la cria els grans grups es redueixen aproximadament a 50 individus. Aquests grups més petits romanen en contacte entre si. A més a més, reconeixen als membres del seu grup per els seus cants, permetent als membres amistosos visitar els seus llocs de nidificació i perseguir membres de grups estrangers. Encara que aquestes aus sovint viatgen grans distàncies a la recerca d'aliments i recursos, el seu territori defensat és relativament petit, restringit a la zona que envolta directament el niu. Les jerarquies de dominació social solen establir-se després de la introducció de femelles al grup.[1]

Reproducció

Cria

La temporada de reproducció dels diamants clapats és variable. Poden emparellar-se en qualsevol època de l'any després de quantitats substancials de pluja.[1] Al nord-oest d'Austràlia hi ha pics de cria tant a la primavera com a la tardor, mentre que al sud-oest d'Austràlia, el fracàs de les pluges hivernals i les baixes temperatures impedeixen la reproducció en aquest període, no només en aquesta espècie, sinó també en la majoria dels altres ocells. Durant el període d’estiu entre l’octubre i el març l’estació és humida, que coincideix amb un període de temperatures més altes i dies més llargs. En els mesos de juny, juliol i agost, quan el diamant clapat deixa de reproduir-se, són els més freds.[3] Els diamants clapats són monògams i de parella per a tota la vida. Els cants tenen un paper important en el procés de trobada. Les femelles no canten, però els mascles si que ho fan i realitzen una dansa de festeig com a part del ritual d'aparellament.[1] Tenen un període de fertilitat d’uns 60 dies tan els mascles com les femelles.[2] Tot i que són monògams i mantenen un vincle de parella, l'empremta dactilar de l'ADN mostra que la infidelitat sovint es produeix dins de l'espècie.[1] Una de les maneres en què la selecció sexual per a beneficis genètics podria operar en espècies monògames és a través de l'elecció femenina durant les copulacions amb altres mascles que no siguin la seva parella. Les femelles escullen mascles genèticament atractius per a la copulació, aquests mascles tenen el cant més alt, tenen fills amb millor cant i creixen fills més pesats. Això proporciona un mecanisme de selecció sexual en espècies monògames i és coherent amb models de bona selecció de gens de selecció sexual.[5]

 src=
Cries

Construcció del niu

La temporada de reproducció no és específica, els diamants clapats es reprodueixen després de grans precipitacions. Un cop es reprodueixen comencen la construcció del niu una setmana abans de començar a pondre. Durant el període de construcció del niu, la parella passa les nits al niu. Els nius solen estar construïts amb herbes i estan plens de plomes o fins i tot de llana. Es poden trobar en molts llocs diferents que van des d'arbres, arbustos i embassaments d'animals, fins a cavitats i cornises d'edificis comercials.[1]

Ous

El nombre mitjà d'ous en un lloc pot ser de quatre a sis durant un període de pocs dies.[1] Els diamants clapats utilitzen un senyal acústic per comunicar-se amb els embrions. S'ha demostrat que aquestes aus donaran la crida d'incubació als seus ous quan el clima estigui calent, per sobre dels 26 graus centígrads i quan s'acabi el període d'incubació. Aquest senyal només canvia el creixement dels embrions i el comportament i el creixement del niu.[6]

Incubació

Tant els mascles com les femelles incuben els ous fins a l'eclosió, que es produeix després d'unes dues setmanes, depèn de cada ou.[3] Tots dos progenitors contribueixen a la construcció de niu i normalment la parella es converteix en incubadora i alimentària.[7] Durant aquest temps, els mascles són extremadament protectors de les femelles i no permeten que cap intrús s’acosti al niu. Després de l'eclosió, els dos progenitors prenen torns asseguts al niu i recollint menjar per a les cries.[1] Aquesta espècie produeix un “crida d’incubació”. Aquest cant es pronuncia exclusivament cap al final del període d'incubació, dins dels 5 dies posteriors a la incubació i la taxa de cants per hora augmenta més a la data prevista d'obertura. A més, els cants d'incubació s’assoleixen molt clarament a temperatures ambientals elevades, sobre dels 26 ° C, independentment de la variació estacional.[6]

Emancipació

Els pollets es troben en condicions d'abandonar el niu en aconseguir les tres setmanes d'edat. Tornen però de forma continuada per passar la nit al costat dels seus pares qui segueixen alimentant fins que tenen deu dies més, en el moment ja són plenament independents.En aquest moment, molts diamants clapats primaris poden estar preparats per formar una nova família.[1]

Longevitat

La prolongació de la vida fins a una edat avançada esperada dels diamants clapats en la natura és de 2 a 3 anys, depenent de la disponibilitat de recursos i la presència o absència de condicions de vida desitjades. D’altra banda en el cas dels diamants clapats que estan en captivitat és de 5 a 7 anys.[1]

Comunicació i percepció

 src=
Diamant clapat

Els diamants clapats utilitzen la vocalització i el moviment corporal per comunicar-se. Són coneguts pels seus cants complexes i únics. Aquestes aus utilitzen diferents tipus de cants per comunicar-se amb altres membres del grup. Els cants d'aparellament masculins sovint es descriuen com a suaus, mentre que les trucades d'advertència són més sorolloses i poderoses. Aquests últims s'utilitzen quan els perills es perceben a prop del territori de nidificació. Ambdós sexes produeixen un so nasal, però els mascles utilitzen més comunicació vocal que les femelles. Els pollets també produeixen un so per estimular la resposta alimentària dels pares.[1]

Hàbits alimentaris

Els diamants clapats mengen principalment diversos tipus de llavors. Els seus becs estan ben adaptats per desossar llavors. Tot i que prefereixen una dieta de llavors, també mengen diverses fruites, verdures i animals vius, com ara insectes. L'alimentació d'insectes durant la criança és especialment important per assegurar la salut de les cries.[1]

Predació

Entre els seus depredadors es troben les aus de presa (Falconiformes), dasiúrids marsupials (Dasyuridae), ratolins (Muridae) i serps (Serpentes). A més a més, els ous de diamant clapat són preses comunes de petits mamífers.[1]

Cant

Els Diamants clapats són cantants forts i nerviosos. El cant de cada mascle és diferent, tot i que els ocells de la mateixa línia de sang exhibiran semblances, i tots els diamants clapats superposaran la seva pròpia singularitat en un marc rítmic comú.[8] Un estudi realitzat per Nottebohm et al., ha demostrat que un diamant clapat mascle juvenil mantingut individualment amb el seu pare, desenvolupa una imitació bastant completa del cant del pare. La imitació és menys completa quan altres germans mascles estan presents, possiblement perquè a mesura que comença la imitació, l'abundància del model augmenta.[9] Durant l'edat adulta, al voltant de 90 dies, el cant de l'ocell passa per una fase de cristal·lització on el seu cant és estable i ja no canvia.[8]

Les àrees cerebrals per al control del cant són sexualment dimòrfiques en el diamant clapat. Això es deu a una diferència de desenvolupament, on a l'embrió, el mascle produeix testosterona, que es transforma en estradiol en el cervell, el qual condueix al desenvolupament del sistema nerviós per a un sistema de cant.[10] Per aquest motiu només els mascles canten, i tots els nuclis cerebrals del sistema de cant són molt més grans en els mascles que en les femelles.[11]

Ens trobem que les femelles són el sexe "neutral" pel que fa a la diferenciació sexual del sistema de cançons; L'exposició primerenca de les femelles a esteroides exògens indueix la masculinització de la morfologia i la capacitat funcional del cant. L'activació del comportament de cants depèn més tard d'andrògens.[11]

En els diamants clapats, FoxP2 s'enriqueix en l'Àrea X, el nucli basal de ganglis dedicat al cant necessari per a l'aprenentatge vocal. La sobreexpressió de FoxP2 a l'àrea X de mascles juvenils condueix a un aprenentatge inexacta de cants i la imitació del progenitor.[12] En aquesta espècie, els alts nivells de FoxP2 en estriat i tàlem, juntament amb l'expressió sexualment dimòrfica de FoxP1 en múltiples regions de control dels cants, incloent l'àrea X, poden reflectir la regulació combinatorial per aquestes proteïnes del desenvolupament de les estructures de control vocal.[13]

En aquestes aus, el cant està codificat per la regió premotora cortical HVC, però poc se sap sobre com l'activitat neuronal en qualsevol ubicació HVC donada contribueix al patró del cant en conjunt.[14]

Referències

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 «Taeniopygia guttata (zebra finch)» (en en). [Consulta: 16 novembre 2017].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 «Spotted-sided Finch - Taeniopygia guttata - Overview - Encyclopedia of Life» (en en). [Consulta: 16 novembre 2017].
  3. 3,0 3,1 3,2 «Energy Requirements for Egg-Laying and Incubation in the Zebra Finch, Taeniopygia Castanotis | Searchable Ornithological Research Archive». [Consulta: 16 novembre 2017].
  4. «Zebra finch (Taeniopygia guttata) longevity, ageing, and life history» (en en). [Consulta: 16 novembre 2017].
  5. Houtman, Anne M. «Female zebra finches choose extra-pair copulations with genetically attractive males» (en en). Proc. R. Soc. Lond. B, 249, 1324, 22-07-1992, pàg. 3–6. DOI: 10.1098/rspb.1992.0075. ISSN: 0962-8452.
  6. 6,0 6,1 Mariette, Mylene M.; Buchanan, Katherine L. «Prenatal acoustic communication programs offspring for high posthatching temperatures in a songbird» (en en). Science, 353, 6301, 19-08-2016, pàg. 812–814. DOI: 10.1126/science.aaf7049. ISSN: 0036-8075. PMID: 27540172.
  7. Boucaud, Ingrid C. A.; Mariette, Mylene M.; Villain, Avelyne S.; Vignal, Clémentine «Vocal negotiation over parental care? Acoustic communication at the nest predicts partners' incubation share» (en en). Biological Journal of the Linnean Society, 117, 2, 01-02-2016, pàg. 322–336. DOI: 10.1111/bij.12705. ISSN: 1095-8312.
  8. 8,0 8,1 Brainard, Michael S.; Doupe, Allison J. «What songbirds teach us about learning» (en en). Nature, 417, 6886, 16-05-2002, pàg. 351–358. DOI: 10.1038/417351a. ISSN: 1476-4687.
  9. Tchernichovski, Ofer; Lints, Thierry; Mitra, Partha P.; Nottebohm, Fernando «Vocal imitation in zebra finches is inversely related to model abundance». Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America, 96, 22, 26-10-1999, pàg. 12901–12904. ISSN: 0027-8424. PMID: 10536020.
  10. Gahr, M.; Konishi, M. «Developmental changes in estrogen-sensitive neurons in the forebrain of the zebra finch». Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America, 85, 19, octubre 1988, pàg. 7380–7383. ISSN: 0027-8424. PMID: 3174641.
  11. 11,0 11,1 Gurney, M. E.; Konishi, M. «Hormone-induced sexual differentiation of brain and behavior in zebra finches». Science (New York, N.Y.), 208, 4450, 20-06-1980, pàg. 1380–1383. DOI: 10.1126/science.208.4450.1380. ISSN: 0036-8075. PMID: 17775725.
  12. Heston, Jonathan B.; White, Stephanie A. «Behavior-Linked FoxP2 Regulation Enables Zebra Finch Vocal Learning». The Journal of Neuroscience, 35, 7, 18-02-2015, pàg. 2885–2894. DOI: 10.1523/JNEUROSCI.3715-14.2015. ISSN: 0270-6474. PMC: PMC4331621. PMID: 25698728.
  13. Teramitsu, Ikuko; Kudo, Lili C.; London, Sarah E.; Geschwind, Daniel H.; White, Stephanie A. «Parallel FoxP1 and FoxP2 Expression in Songbird and Human Brain Predicts Functional Interaction» (en en). Journal of Neuroscience, 24, 13, 31-03-2004, pàg. 3152–3163. DOI: 10.1523/JNEUROSCI.5589-03.2004. ISSN: 0270-6474. PMID: 15056695.
  14. Basista, Mark J.; Elliott, Kevin C.; Wu, Wei; Hyson, Richard L.; Bertram, Richard «Independent Premotor Encoding of the Sequence and Structure of Birdsong in Avian Cortex» (en en). Journal of Neuroscience, 34, 50, 10-12-2014, pàg. 16821–16834. DOI: 10.1523/JNEUROSCI.1940-14.2014. ISSN: 0270-6474. PMID: 25505334.

Enllaços externs

En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons (Galeria)
Commons
Commons (Categoria) Modifica l'enllaç a Wikidata
Viquiespècies
Viquiespècies
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autors i editors de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia CA

Diamant clapat: Brief Summary ( Catalão; Valenciano )

fornecido por wikipedia CA

Els diamants clapats o diamants zebrats (Taeniopygia guttata) són uns ocells petits i forts originaris d'Austràlia i de les Illes de la Sonda (com ara Timor). També s'ha introduït a Portugal. Prefereix viure en zones boscoses o en grans planes de gespa amb bastant gruix, tot i que poden adaptar-se a terrenys àrids amb algun arbre o matolls on poder-se refugiar, ja que pot romandre força temps sense beure. És ràpid de moviments, de caràcter alegre i sedentari que viu en grups molt nombrosos. El diamant clapat s'alimenta principalment de llavors (mill, escaiola, i d'altres), pa, verdures (pastanaga barrejada amb mel, enciam, espinacs, fulles de col i bleda, etc.) i fruita (taronges, pomes, [[Pera (fruita)|peres]], meló). Normalment nia en colònies. En llibertat construeix un niu voluminós amb herbes, amb forma d'ampolla i amb una entrada amb forma de túnel.

 src=

Grup de diamants zebrats

 src=

Diamant clapat

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autors i editors de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia CA

Pila gwellt rhesog ( Galês )

fornecido por wikipedia CY

Aderyn a rhywogaeth o adar yw Pila gwellt rhesog (sy'n enw gwrywaidd; enw lluosog: pilaon gwellt rhesog) a adnabyddir hefyd gyda'i enw gwyddonol Poephila guttata; yr enw Saesneg arno yw Zebra finch. Mae'n perthyn i deulu'r Cwyrbigau (Lladin: Estrildidae) sydd yn urdd y Passeriformes.[1]

Talfyrir yr enw Lladin yn aml yn P. guttata, sef enw'r rhywogaeth.[2] Mae'r rhywogaeth hon i'w chanfod yn Asia ac Awstralia.

Teulu

Mae'r pila gwellt rhesog yn perthyn i deulu'r Cwyrbigau (Lladin: Estrildidae). Dyma rai o aelodau eraill y teulu:

Rhestr Wicidata:

rhywogaeth enw tacson delwedd Cwyrbig adeingoch Estrilda rhodopyga Cwyrbig bochddu Estrilda erythronotos
Black-faced waxbill, or black-cheeked waxbill, Estrilda erythronotos, at Zaagkuildrift Road near Kgomo Kgomo, Limpopo, South Africa (33418486332).jpg
Cwyrbig coch Amandava amandava
RedMunia.jpg
Cwyrbig Sinderela Estrilda thomensis
Cinderella Waxbill (Estrilda thomensis).jpg
Cwyrbig tingoch Estrilda charmosyna Llinos dân frown Lagonosticta nitidula
Brown Firefinch, Garneton, Kitwe, Zambia (16410046988).jpg
Llinos ddu fronwinau Nigrita bicolor
Chestnut-breasted Nigrita specimen RWD.jpg
Diwedd y rhestr a gynhyrchwyd yn otomatig o Wicidata.

Gweler hefyd

Cyfeiriadau

  1. Gwefan Cymdeithas Edward Llwyd; adalwyd 30 Medi 2016.
  2. Gwefan Avibase; adalwyd 3 Hydref 2016.
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Awduron a golygyddion Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia CY

Pila gwellt rhesog: Brief Summary ( Galês )

fornecido por wikipedia CY

Aderyn a rhywogaeth o adar yw Pila gwellt rhesog (sy'n enw gwrywaidd; enw lluosog: pilaon gwellt rhesog) a adnabyddir hefyd gyda'i enw gwyddonol Poephila guttata; yr enw Saesneg arno yw Zebra finch. Mae'n perthyn i deulu'r Cwyrbigau (Lladin: Estrildidae) sydd yn urdd y Passeriformes.

Talfyrir yr enw Lladin yn aml yn P. guttata, sef enw'r rhywogaeth. Mae'r rhywogaeth hon i'w chanfod yn Asia ac Awstralia.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Awduron a golygyddion Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia CY

Zebřička pestrá ( Checo )

fornecido por wikipedia CZ

Zebřička pestrá (Taeniopygia guttata) nebo- li také pásovník šedý je dnes nejrozšířenějším a nejznámějším druhem astrildovitých ptáků ve střední části Austrálie. Ozývá se zvuky připomínající pískání hračky.

Popis

Vyskytuje po celém australském kontinentě pouze s výjimkou nejchladnějších a příliš vlhkých oblastí na severu a jihu. Izolovaně žije i v Indonésii. Člověkem však byla zavlečena i na Puerto Rico, do Portugalska a Spojených států. Je velmi populární také jako klecový pták. Samec je pestře zbarven a má rezavé tváře, samice je oproti němu méně pestrá. Žije v hejnech a dlouho se obejde bez vody.

Rozlišujeme dvě zeměpisné formy zebřiček:

  • zebřička pestrá ostrovní (Taeniopygia guttata guttata)
  • zebřička pestrá australská (Taeniopygia guttata castanotis)

Obývá širokou škálu krajin, nejhojněji se však vyskytuje ve stepích s roztroušeným porostem stromů a keřů, často zasahuje také do těsné blízkosti lidských obydlí.

 src=
mláďata

Je semenožravá: Žere různé druhy prosa, vyloupává semena z klasů běžných obilovin a trav. Další důležitou součástí jejich stravy je ovoce a zelenina, zejména jsou to jablka, salátová okurka, strouhaná mrkev, banány, hrozny, hlávkový salát. Nenahraditelným zdrojem minerálů jsou rozdrcené vaječné skořápky kura domácího. Dále mají v oblibě: ptačinec žabinec, smetánku lékařskou, sedmikrásku a kokošku pastuší tobolku, dále pomněnku, řeřišnici, jitrocel, řebříček, šťovík a pelyněk černobýl. U většiny zmiňovaných rostlin sbíráme pouze polozralé semenice.

Galerie

 src=
budky

Odkazy

Reference

V tomto článku byl použit překlad textu z článku Zebra Finch na anglické Wikipedii.

  1. Červený seznam IUCN 2018.1. 5. července 2018. Dostupné online. [cit. 2018-08-10]

Literatura

  • PAVLOVEC, Pavel; VÍT, Michal. Astrildovití ptáci. České Budějovice: Dona, 2008. ISBN 978-80-7322-113-3.

Externí odkazy

Pahýl
Tento článek je příliš stručný nebo postrádá důležité informace.
Pomozte Wikipedii tím, že jej vhodně rozšíříte. Nevkládejte však bez oprávnění cizí texty.
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia autoři a editory
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia CZ

Zebřička pestrá: Brief Summary ( Checo )

fornecido por wikipedia CZ

Zebřička pestrá (Taeniopygia guttata) nebo- li také pásovník šedý je dnes nejrozšířenějším a nejznámějším druhem astrildovitých ptáků ve střední části Austrálie. Ozývá se zvuky připomínající pískání hračky.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia autoři a editory
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia CZ

Zebrafinke ( Dinamarquês )

fornecido por wikipedia DA

Zebrafinken (Taeniopygia guttata) er den mest almindelige pragtfinke i Australien, hvor den findes stort set overalt. Kun i det kolde syd og det tropiske nord finder man ikke Zebrafinker.

Der findes to underarter. Taeniopygia guttata guattata, Timor-zebrafinken, lever i et område, der går fra Lombok eller Nusa Tanggara til Sermata. Den anden underart er Taeniopygia gutatta castanotis – den australske Zebrafinke. Denne findes, som navnet antyder, på det australske kontinent. Zebrafinken lever i flok og betegnes derfor som en flokfugl.

Fuglehold

Zebrafinken er en populær burfugl, idet den er nem at passe og opdrætte. Zebrafinker er en social fugl, som bør holdes i par eller flok. Man skal ikke forvente, at Zebrafinker bliver tamme.

Dansk Zebrafinke Klub (DZK) er en specialforening oprettet for fugleholdere med special interesse for netop zebrafinker.

Kilder/referencer

zebrafinke.info


Stub
Denne artikel om fugle er kun påbegyndt. Hvis du ved mere om emnet, kan du hjælpe Wikipedia ved at udvide den.
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia-forfattere og redaktører
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia DA

Zebrafinke: Brief Summary ( Dinamarquês )

fornecido por wikipedia DA

Zebrafinken (Taeniopygia guttata) er den mest almindelige pragtfinke i Australien, hvor den findes stort set overalt. Kun i det kolde syd og det tropiske nord finder man ikke Zebrafinker.

Der findes to underarter. Taeniopygia guttata guattata, Timor-zebrafinken, lever i et område, der går fra Lombok eller Nusa Tanggara til Sermata. Den anden underart er Taeniopygia gutatta castanotis – den australske Zebrafinke. Denne findes, som navnet antyder, på det australske kontinent. Zebrafinken lever i flok og betegnes derfor som en flokfugl.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia-forfattere og redaktører
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia DA

Zebrafink ( Alemão )

fornecido por wikipedia DE

Der Zebrafink (Taeniopygia guttata) ist eine Vogelart der Gattung der Zebrafinken (Taeniopygia) aus der Familie der Prachtfinken (Estrildidae). Es werden zwei Unterarten unterschieden: Der australische Zebrafink, Taeniopygia guttata castanotis, ist ein in Deutschland sehr beliebter Ziervogel, der Timor-Zebrafink wird nur sehr selten gehalten oder gar gezüchtet.

Verbreitungsgebiet

Das Verbreitungsgebiet des Zebrafinks umfasst Australien und die Kleinen Sunda-Inseln. In Australien ist er lediglich nicht in den Küstenregionen im Norden, Osten und Süden zu finden. Auf Tasmanien kommt er dagegen als Wildvogel nicht vor. Von den Sunda-Inseln werden die Insel Timor sowie Sumba, Flores, Alor, Wetar sowie eine Reihe der kleineren Inseln besiedelt.

Innerhalb dieses großen Verbreitungsgebietes werden zwei Unterarten unterschieden:

  • Der Timor-Zebrafink (Taeniopygia guttata guttata) ist die Nominatform (Nominatrasse) dieser Prachtfinkenart, da er zuerst entdeckt wurde. Er lebt auf den Kleinen Sundainseln.
  • Der Australische Zebrafink (Taeniopygia guttata castanotis) ist auf dem australischen Kontinent zu finden (ursprünglich ist der australische Zebrafink die Nominatrasse).

Merkmale

Erscheinungsbild des wild lebenden Zebrafinken

Der wild lebende Zebrafink wird bis zu elf Zentimeter lang und rund 10 Gramm schwer. Das Männchen hat ein schmales schwarzes Brustband, einen rotbraunen Wangenfleck, rotbraune Flanken mit runden oder ovalen weißen Punkten und einen besonders intensiv roten Schnabel. Die Kehle zeigt die typische Zebrazeichnung bis unter den Schnabel. Das Weibchen ist im Bauchbereich beige bis weiß und auf dem Rücken dunkel- bis schiefergrau. Die Wangenzeichnung und Zebrazeichnung an der Kehle fehlen. Die Schwanzfedern sind schwarz und werden durch die schwarz-weiß gebänderten Oberschwanzdecken größtenteils überdeckt.

Jungtiere zeigen keine typischen Zeichnungsmerkmale, da sie erst nach der ersten Mauser ausfärben; ihr Schnabel ist schwarz.

Die Unterscheidungsmerkmale der Unterarten

Der Timor-Zebrafink ist mit einer Körperlänge bis zu 10 cm die kleinere der beiden Unterarten. Auffälligstes Unterscheidungsmerkmal ist, dass ihm die Zebrazeichnung auf Kinn und Kehle vollständig fehlt. Die namensgebende schwarzweiße Zeichnung findet sich bei ihm nur an den Halsseiten. Der Scheitel und der Nacken haben einen deutlich bräunlicheren Ton als bei der australischen Unterart und die Körperunterseite ist bei beiden Geschlechtern beige.

Erscheinungsbild der domestizierten Zebrafinken

Als Ziervogel wird überwiegend der Australische Zebrafink gehalten. Die domestizierten Vögel sollen gemäß dem Bewertungsstandard für Zebrafinken 12,5 cm lang sein. Sie erreichen ein Gewicht von bis zu 40 Gramm und bei einigen Exemplaren auch darüber. Sie sind damit größer und schwerer als ihre wild lebenden Artgenossen.

Als „Australischer Prachtfink“ wird er von vielen Züchtern als Ausstellungsvogel ständig weiter „geformt“ und in seinem farblichen Erscheinungsbild variiert. Über 50 anerkannte Farbschläge sind durch Zucht entstanden, die in der Natur nicht vorkommen. So z. B. Pastellfarben und Schwarzwangen. Hier haben die Hähne einen schwarzen Wangenfleck anstelle des rötlichen. Auch die Hennen zeigen diesen Wangenfleck, der sonst als Geschlechtsmerkmal für die männlichen Zebrafinken gilt.

Lebensraum

Die Wildform des Australischen Zebrafinken besiedelt, bis auf einige Küstenbereiche, den gesamten australischen Kontinent. Als Bewohner trockener Regionen kann er sich nicht an Nässe und hohe Luftfeuchtigkeit anpassen. Vorzugsweise leben Zebrafinken in der Nähe von Wasserstellen, die sie, wenn es geht, mehrmals täglich zum Baden und Trinken aufsuchen. Andererseits können sie notfalls auch mehrere Wochen ohne Wasser auskommen. Bei länger andauerndem Wassermangel verdickt sich das Blut und der Harn wird hochkonzentriert. Dadurch wird dem Körper für die Ausscheidung der harnpflichtigen Stoffe weniger Wasser entzogen.

Auch in Bezug auf sehr hohe und niedrige Temperaturen sind sie sehr anpassungsfähig. Von 10 °C abwärts wird es jedoch problematisch.

Zebrafinken sind gesellige Vögel, die in der Natur üblicherweise außerhalb der Brutzeit in großen Schwärmen leben. In Gefangenschaft sollten sie mindestens paarweise gehalten werden. Eine Haltung zu dritt führt meist zu heftigen Beißereien. Wird die Anzahl erhöht, steigt auch die Verträglichkeit untereinander. Die eingeschlechtliche Haltung, also nur Hähne oder nur Hennen, ist möglich.

Nahrung

Zebrafinken ernähren sich vor allem von Grassamen, aber auch von Samen zweikeimblättriger Pflanzen und Insekten, die sie auch im Flug erbeuten können. Für die Käfighaltung werden fertige Mischungen Exotenfutter angeboten. Sie bestehen aus unterschiedlichen Hirsesorten, Glanz- (Phalaris canariensis) und Nigersaat (Guizotia abyssinica). Zusätzlich sollten Mineralien und/oder Grit (zerstoßene Muschelschalen) gefüttert werden. Als Grünfutter hat sich Salatgurke bewährt. Sie enthält Vitamin K, welches wichtig für die Blutgerinnung ist. Auch Vogelmiere wird gern genommen. Kopfsalat sollte vermieden werden, da der Schadstoffanteil zu hoch ist.

Brutpflege

Der natürliche Lebensraum des Zebrafinken ist durch häufige Trockenheit und ein entsprechend karges Nahrungsangebot gekennzeichnet. Der Regenfall ist nicht an bestimmte Jahreszeiten gebunden, daher sind Zebrafinken bei günstigen Bedingungen sofort paarungs- und brutbereit. Dieser Umstand führt dazu, dass domestizierte Zebrafinken praktisch ständig Eier legen, brüten und sich sehr stark vermehren.

Das Weibchen legt drei bis acht Eier von rund 15 mm Größe in ein vom Männchen gebautes, ausgepolstertes Nest in einer kleinen, natürlichen Höhle, einer Astgabel oder einem alten Vogelnest. Ab dem dritten Tag bebrüten beide Partner abwechselnd die Eier. Die Jungen schlüpfen nach 12 bis 16 Tagen. Auch die Beringung ist angebracht, im Alter von 12 Tagen[1] ist dafür der günstigste Zeitpunkt. Am besten sollte man die Jungen entfernen, wenn die Alten vom Nest weg sind, da manche Vögel darauf empfindlich reagieren.

Die meisten Küken sind hellhäutig. Das Innere des Schnabels ist hell und mit erhabenen Papillen versehen. Mit schaukelnden Kopfbewegungen betteln sie um Futter. Die Alten reagieren darauf prompt mit Füttern. Im Alter von 8 Tagen kann man die Bettelstimmen schon hören. Sie werden von Tag zu Tag lauter. Binnen 18 bis 25 Tagen verlassen die jungen Zebrafinken erstmals das Nest, allerdings kehren die Jungen zum Schlafen ins Nest zurück. Es kann passieren, dass das Weibchen schon mit einem neuen Gelege angefangen hat.

Nach drei bis fünf Monaten sind die Jungvögel voll ausgefärbt. Zuerst färbt sich der Schnabel rötlich, und dann kommt das Gefieder an Brust und Flanke zum Vorschein. Hennen sind ab drei, Hähne ab vier Monaten geschlechtsreif. Domestizierte Zebrafinken sollten jedoch nicht unter 7 bis 8 Monaten angepaart werden. Geschwister sollten in der Regel nicht verpaart werden.

Zebrafink und Mensch

Der Zebrafink war nach dem Haushuhn die erste standorttreue Vogelart, bei der im Experiment ein Magnetsinn nachgewiesen wurde.[2] 2019 hat das Max-Planck-Institut für Ornithologie die Auswirkungen von Straßenverkehrslärm auf Zebrafinken untersucht und stellte dabei u. a. fest, dass der Lärm normale Stressreaktionen stört und sich das Wachstum der Zebrafinken verzögert.[3]

Domestikationsgeschichte

Über den Beginn der Domestikation beim Zebrafinken gibt es leider keine genauen Beschreibungen. Vieillot, der den Vogel 1817 erstmals wissenschaftlich beschrieben hat, hatte offenbar bereits erfolgreich Jungvögel aufgezogen. Im 19. Jahrhundert blieb der Zebrafink trotzdem ein selten gehaltener Ziervogel. Erst um die Wende zum 20. Jahrhundert gewann diese Art als Stubenvogel große Popularität.

Da domestizierte Zebrafinken sich sehr leicht vermehren lassen und Australien 1960 den Export einheimischer Vögel verboten hat, kommt es schon seit Jahrzehnten zu keinem genetischen Austausch zwischen domestizierten und Wildvögeln dieser Art.

Veränderungen durch Zucht

Die ursprüngliche Wildfarbe ist Grau. Die gezielte Zucht des Australischen Zebrafinken hat zu zahlreichen Farbschlägen geführt, die in der Natur nicht vorkommen. So findet man heute im Handel Finken, die z. B. Pastellfarben in Grau und Braun, Masken in Grau und Braun, Weiß- und Schwarzbrust aufweisen.

Weiße Zebrafinken sind auch in Australien zu beobachten, jedoch sehr selten. Sie sind für Greifvögel und andere natürliche Feinde besser erkennbar und fallen ihnen somit leicht zum Opfer. Andere Farben entstanden meist zufällig, indem sich die Farbverteilung des Vogels änderte (Schecken). So entstand die Schwarzwange aus einem wildfarbenen Vogel, der anstelle der rot-braunen Wange eine schmutzig schwarzbraune Wange zeigte. Auch am übrigen Körper waren die Schwarzanteile vermehrt zu sehen. Strenge Auslese und gezielte Verpaarungen führten dann nach vielen Jahren zu einer neuen Farbe, dem Zebrafink Schwarzwange und Schwarzbart Grau. Dieses Merkmal der schwarzen Wange ist heute mit fast jeder anderen Farbe kombinierbar.

Vereinzelt traten völlig schwarz gefärbte Vögel auf. Es zeigte sich jedoch, dass hier keine neue Mutation (plötzliche Veränderung der Erbmasse) vorlag, sondern eine Störung im Vitamin-B-Haushalt. Diese „Verfärbung“ verschwand nach kurzer Zeit wieder und wurde nicht vererbt.

Bei einigen Farben traten vereinzelt Schlitzaugen auf. Dies geschah hauptsächlich bei Vögeln der Farben Wange Braun und Wange Grau. Eine Änderung der Bewertungsrichtlinien (Standard) für Ausstellungen sorgte dafür, dass diese Vögel nicht zugelassen bzw. disqualifiziert werden. Verpaarungen, die zu Schlitzaugen führen könnten (Wange Grau mit Wange Grau) sind als „Qualzuchten“ sowohl von den Züchtervereinigungen als auch durch das Tierschutzgesetz verboten.

Der Zebrafink gilt allgemein als guter Anfängervogel für die Zucht. Durch seine große Farbenvielfalt und Nuancierung ist es jedoch schwierig, gute Ausstellungsvögel zu züchten. Fundierte Kenntnisse der Vererbungslehre und der speziellen Farbvererbung des Zebrafinken sind Voraussetzung. Der so genannte „Schau-Zebrafink“ ist kein anderer Vogel, sondern ein ganz normaler Zebrafink, bei dem eine Mindestqualität vorausgesetzt wird, mit einer Länge von 12,5 cm (Schnabelspitze bis zum Schwanzende).

Ausstellungen

Ausstellungen werden auf regionaler Ebene (Landesschau), deutschlandweit (Bundesschau), international (Internationale Deutsche Meisterschaften) und weltweit (Weltmeisterschaften) durchgeführt. Die Bewertung wird von zugelassenen Zuchtrichtern nach einem festgelegten Punktesystem durchgeführt.

Organisationen, in denen speziell Zebrafinkenzüchter Mitglied sind, sind die „Deutsche Zebrafinken Interessengemeinschaft“ (DZI) und die „Zebrafinkenfreunde Südliche Nordsee“.

Trivia

Der australische Tropfenlaubenvogel, der überwiegend die Stimmen großer Vogelarten wie Habichtfalke und Haubenliest nachahmt, imitiert auch die Rufe des Zebrafinken.[4]

Literatur

Filmdokumentation

Einzelbelege

  1. Hans-Jürgen Martin: Zebrafinken richtig pflegen und verstehen (PDF; 380 kB)
  2. Joe Voss, Nina Keary und Hans-Joachim Bischof: The use of the geomagnetic field for short distance orientation in zebra finches. In: NeureReport. Band 18, Nr. 10, 2007, S. 1053–1057, doi:10.1097/WNR.0b013e32818b2a21.
  3. Verkehrslärm stört normale Stressreaktionen und verzögert das Wachstum von Zebrafinken. Max-Planck-Institut für Ornithologie, 14. Oktober 2019, abgerufen am 8. November 2019.
  4. Clifford B. Frith, Dawn. W. Frith: The Bowerbirds – Ptilonorhynchidae. Oxford University Press, Oxford 2004, ISBN 0-19-854844-3. S. 419.
 title=
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autoren und Herausgeber von Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia DE

Zebrafink: Brief Summary ( Alemão )

fornecido por wikipedia DE

Der Zebrafink (Taeniopygia guttata) ist eine Vogelart der Gattung der Zebrafinken (Taeniopygia) aus der Familie der Prachtfinken (Estrildidae). Es werden zwei Unterarten unterschieden: Der australische Zebrafink, Taeniopygia guttata castanotis, ist ein in Deutschland sehr beliebter Ziervogel, der Timor-Zebrafink wird nur sehr selten gehalten oder gar gezüchtet.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autoren und Herausgeber von Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia DE

Sunda zebra finch ( Inglês )

fornecido por wikipedia EN

The Sunda zebra finch (Taeniopygia guttata) is a species of bird in the family Estrildidae. It is found in the Lesser Sundas.

Parasites

T. guttata sometimes serves as a model organism. Study of the immune response of T. guttata to parasites is informative for avians as a class. Its transcriptome responses to infection have been studied by Watson et al., 2017 and Scalf et al., 2019.[2]: 542  T. guttata is not known to have ever been infected with any Plasmodium. Valkiūnas et al., 2018 find T. guttata seems totally resistant to the malaria parasite that is most common among avians, Plasmodium relictum.[3]

References

  1. ^ BirdLife International (2018). "Taeniopygia guttata". IUCN Red List of Threatened Species. 2018: e.T103817982A132195948. Retrieved 12 November 2021.
  2. ^ Santiago-Alarcon, Diego; Alfonso, Marzal, eds. (2020). Avian Malaria and Related Parasites in the Tropics : Ecology, Evolution and Systematics. Cham, Switzerland: Springer. pp. xiv+575. ISBN 978-3-030-51632-1. OCLC 1204140762. ISBN 978-3-030-51633-8.
  3. ^ Martínez-de la Puente, Josué; Santiago-Alarcon, Diego; Palinauskas, Vaidas; Bensch, Staffan (2021). "Plasmodium relictum". Trends in Parasitology. Cell Press. 37 (4): 355–356. doi:10.1016/j.pt.2020.06.004. ISSN 1471-4922.
  • Gill F, D Donsker & P Rasmussen (Eds). 2022. IOC World Bird List (v12.1). doi : 10.14344/IOC.ML.12.1
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia authors and editors
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia EN

Sunda zebra finch: Brief Summary ( Inglês )

fornecido por wikipedia EN

The Sunda zebra finch (Taeniopygia guttata) is a species of bird in the family Estrildidae. It is found in the Lesser Sundas.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia authors and editors
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia EN

Kastanoto ( Esperanto )

fornecido por wikipedia EO

Biologio> Birda klaso> Paseroformaj> Fringedoj> Kastanoto


1. Eta paseroforma birdo de la specio Taeniopygia guttata.
2. Du subspecioj ekzistas: gutatoj (Taeniopygia guttata guttata) de diversaj Pacifikaj insuloj kaj kastanotoj (Taeniopygia guttata castanotis) de Aŭstralio. Vidu bildon: [1]


Kastanotoj estas koketaj birdetoj!

 src=
Zebrafink (Taeniopygia guttata)

Origine indigenaj en Aŭstralio, kastanotoj unue aperis en Eŭropo ĉe la komenco de la 19a jarcento, tial ili nuntempe tute malsovaĝiĝas. Facilas gardi kaj bredi ilin; kastanotoj tial idealas por komencantoj.

Kiel semomanĝantoj, ili ŝatas variecon da semtipoj, sed milio certe estas ilia preferata. Ili bezonas ankaŭ la por birdoj kutiman mineraligitan sablon (kiu helpas al ili disrompi la semojn) kune kun verdaĵo, sepiosto kaj de tempo al tempo servaĵo de formikovoj.

Zebrafinchchicks.jpg

Ĉirkaŭ 10 cm-longaj, kastanotoj estas allogaj paroj. Facilas seksdefini ilin. Plenkreskitaj virkastanotoj distingiĝas de inoj per plej kolorita plumaro. La virseksulo estas griza kun ruĝa beko, oranĝkoloraj vangoj, striata brusto kaj stela kaŝtankolora strio ĉe ĉiu flanko. La vosto estas zebrostriata. La ino havas oranĝkoloran bekon kaj estas tute griza krom flavbruna ventro. Ilia krio estas nura nepriskribebla pepo. La virbirdo havas strangan parigkrion, kiu ŝajnas iom ne trejnita.

Hodiaŭ troviĝas pluraj kolormutacioj, inkluzive blanka kaj flavbruna.

[Notu: En kelkaj libroj la latina nomo estas Poephilia guttata guttata/castanotis.]

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Vikipedio aŭtoroj kaj redaktantoj
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia EO

Taeniopygia guttata ( Espanhol; Castelhano )

fornecido por wikipedia ES

El diamante cebra (Taeniopygia guttata),[2]​ también conocido como diamante mandarín,[3][4]​ es una especie de ave paseriforme originaria de Australasia.[5]

Hay dos subespecies de diamante cebra (que anteriormente se consideraban especies separadas): el diamante cebra de Timor (Taeniopygia guttata guttata), de tamaño más pequeño, que habita islas Menores de la Sonda; y el diamante cebra australiano (Taeniopygia guttata castanotis), que se encuentra en Australia continental y es de tamaño más grande.

El diamante cebra es un pájaro que se usa frecuentemente como mascota, y en consecuencia se ha introducido en Puerto Rico, Portugal y España.[1]

Distribución y hábitat

Se distribuye por la mayoría de las islas menores de la Sonda, desde Lommbok a Sermata. La subespecie australiana, T. g. castanotis, se halla presente en buena parte del continente, especialmente en el norte y el este.

Comportamiento

El diamante mandarín es un pájaro muy sociable y es posible verlo formando bandadas compuestas por parejas cuyo número oscila entre veinticinco y cien.

La disponibilidad de agua en superficie constituye un factor crucial en la estructura de su forma de vida ya que se mantienen lo más cerca posible de los puntos en que se encuentra. El diamante mandarín se ha adaptado muy bien a las tierras áridas y que como consecuencia de ello es capaz de beber agua con un contenido mucho más elevado de sal que la mayoría de las demás especies. Asimismo también cuenta con la capacidad de retener el agua cuando la mayoría de los pájaros la eliminan a través de la orina, lo cual hace posible que esta especie pueda resistir durante largos periodos de tiempo sin beber.

El diamante mandarín, junto con otras especies exóticas que consiguen sobrevivir en condiciones propias del desierto, bebe sumergiendo el pico en el agua y succionándola, de un modo parecido a las palomas. Esto les permite beber con mayor rapidez (y abandonar con presteza la charca donde corren el peligro de sufrir un ataque por parte de algún depredador) e igualmente aprovechar las pequeñas gotas depositadas en la vegetación, en los recovecos de las rocas y en otros puntos que no serían tan fáciles de alcanzar si se hiciera uso de métodos convencionales propios de otros pájaros. El diamante mandarín bebe hacia la mitad del día mientras que otras especies lo hacen al amanecer o durante las primeras horas de la mañana.

Canto

Es un ave muy bulliciosa, su canto es un fuerte "beep", muy parecido a cuando se hace sonar un patito de goma, que sonando repetidamente conforma una canción con cierto grado de complejidad. Cada ave tiene un canto distinto, aunque diamantes de la misma línea sanguínea exhibirán cantos parecidos.

El diamante mandarín macho comienza a cantar en la pubertad. Su canto empieza con algunos sonidos sueltos, pero a medida que crece se va perfeccionando. Durante ese proceso irá aprendiendo sonidos de su entorno, muchas veces usando el canto de su padre o de otros machos adultos.[6][7]

Reproducción

Cría

 src=
Ejemplares jóvenes de Taeniopygia guttata.

En las regiones áridas del interior de Australia la lluvia no tiene carácter estacional, como sucede en el caso en las zonas costeras, y resulta totalmente impredecible cuándo aparecerá. Como resultado de esta situación, el diamante mandarín se ve condicionado por la meteorología en cuanto a su ciclo de cría y debido a tal circunstancia comienza a construir su nido tan pronto como empieza a llover. Este ciclo se halla tan ligado a las precipitaciones que la especie puede llegar a tener dos o tres puestas en un año o por el contrario no realizar ninguna si no llega la lluvia. El vínculo que une a la pareja es fuerte, y se cree que se establece para toda la vida hasta que uno de los dos muere, en cuyo caso el que sobrevive buscará un nuevo compañero.

En las áreas de Australia en que las condiciones climatológicas son menos rigurosas, la cría más regular y tiene lugar generalmente a lo largo de todo el año con la sola excepción de los meses más fríos del invierno.

Construcción del nido

Las lluvias darán lugar a que hagan su aparición las plantas gramíneas con las que se alimenta el diamante mandarín, y también muchos insectos, por cuyo motivo no pierde tiempo y procede a construir su nido. Se ha podido observar que en aquellos lugares en que la disponibilidad de agua es más segura a lo largo de todo el año, es la hembra en solitario la que construye el nido mientras que el macho lleva a cabo la labor de transportar los materiales.

Sin embargo, tratándose de la parte interna, ambos contribuyen a su acabado, lo cual indudablemente se debe a la necesidad de imprimir cierta celeridad al ciclo de cría. Los puntos elegidos para instalar el nido varían considerablemente y lo mismo ocurre con la calidad del mismo. Ante todo, el mayor grado de preferencia se inclina por los arbustos espesos pero conviene señalar que el diamante mandarín lo instalará en cualquier lugar que estime apropiado, incluido el suelo entre la hierba. También puede ocurrir que se decida por antiguos nidos de otros pájaros, huecos existentes en los árboles, termiteros, postes e inclusos grandes nidos constituidos por ramaje y previamente ocupados por aves de presa.

La parte externa del nido se halla formada por ramitas o raíces que derivan hacia otras de tipo más suave y de menor dimensión a medida que se van acercando al punto en que tendrá lugar la cría de los polluelos, el cual se halla recubierto de plumas, briznas de hierba, pelos de conejo y cualquier otro material que la pareja haya podido conseguir. El nido puede estar rematado por una cúpula pero también puede que carezca de cubierta y ciertamente podemos decir que no responde a la bella estructura que caracteriza el de las especies de auténticos tejedores.

Huevos

El número de huevos de una puesta puede estar entre los 3 y los 7. Son de color blanco puro y su tamaño es asimismo variable, incluso dentro de una misma puesta, pero tamaño medio ronda los 15 mm.

Incubación

Los huevos son incubados por ambos progenitores que los incuban por turnos de aproximadamente una hora y media. Cada uno de ellos abandona el nido al oír el canto de llamada de su pareja cuando esta se aproxima y de este modo el relevo no tiene lugar en el interior. Durante la noche, en cambio, ambos pájaros permanecen dentro del nido. La incubación generalmente se inicia una vez que ha sido puesto el cuarto huevo y dura entre doce y quince días, lo cual depende de la temperatura reinante.

Emancipación

Los jóvenes polluelos crecen con mucha rapidez, generalmente se hallan en condiciones de abandonar el nido al alcanzar las tres semanas de edad. Regresan sin embargo de forma continuada para pasar la noche junto a sus padres quienes siguen alimentándolos hasta que tienen diez días más, en cuyo momento ya son plenamente independientes.

En dicho instante pueden abandonar el nido para buscar su propio lugar en el que poder pasar la noche o también cabe que utilicen el nido de sus padres si la hembra decide que querría uno nuevo para su próxima puesta.

La muda

Los ejemplares jóvenes de diamante mandarín comienzan su muda al llegar a la edad de ocho a nueve semanas y finaliza después de que haya transcurrido un periodo de cuatro a siete semanas, lo cual supone que se hallan en condiciones de cría en el ámbito silvestre tras cumplir los tres meses aproximadamente.

Sociabilidad

 src=
Ejemplar en Alemania.

El diamante mandarín es extremadamente sociable y de ello tienen clara percepción los que integran una comunidad. Se visitan mutuamente en sus nidos sin que surja ningún problema pero no toleran la presencia de otros ejemplares de su misma especie si provienen de otra comunidad. Muestran gran valentía en la defensa de sus nidos contra los miembros de otras especies, incluso aquellos que cabe que sean de tamaño algo mayor que ellos.

Son muy cautos y no permiten que las personas se les acerquen a distancias muy cortas como en el caso de otros pájaros. Se han adaptado, sin embargo, a la vida urbana y es posible encontrarlos en torno a muchos asentamientos humanos, donde se aprovechan en forma plena de los cultivos agrícolas y de la disponibilidad de agua.

Alimentación

Las gramíneas constituyen la base de la dieta del diamante mandarín. Sus semillas son recogidas en el suelo o bien picoteadas en vuelo directamente de la planta. Consumen las semillas tanto de plantas nativas como introducidas y también ingieren un reducido número de diversos insectos, incluidas las termitas.

Referencias

  1. a b BirdLife International (2012). «Taeniopygia guttata». Lista Roja de especies amenazadas de la UICN 2015.2 (en inglés). ISSN 2307-8235. Consultado el 30 de junio de 2015.
  2. De Juana, E; Del Hoyo, J; Fernández-Cruz, M; Ferrer, X; Sáez-Royuela, R; Sargatal, J (2010). «Nombres en castellano de las aves del mundo recomendados por la Sociedad Española de Ornitología (Decimoquinta parte: Orden Passeriformes, Familias Ploceidae a Parulidae)». Ardeola. Handbook of the Birds of the World (Madrid: SEO/BirdLife) 57 (2): 449-456. ISSN 0570-7358. Consultado el 12 de marzo de 2013. (actualmente los diamantes cebra se unificaron en esta especie)
  3. Clayton, N.S.; Birkhead, T. (1989). «Consistency in the Scientific Name of the Zebra Finch». Auk 106: 750-750. Archivado desde el original el 11 de julio de 2012. Consultado el 28 de enero de 2013.
  4. «Pinzón Cebra (Taeniopygia guttata) (Vieillot, 1817)». avibase. Consultado el 12 de marzo de 2013.
  5. Frank Gill & David Donsker, Waxbills, parrotfinches, munias, whydahs, Olive Warbler, accentors & pipits. IOC World Bird List v 6.1.
  6. Brainard M.S., Doupe A.J. What songbirds teach us about learning. Nature. 2002 417 (6886): 351–358. doi:10.1038/417351a. ISSN 0028-0836. PMID 12015616
  7. Clive K. Catchpole, Peter J. B. Slater (2003). Bird song: biological themes and variations. Cambridge University Press. ISBN 0521417996.

 title=
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autores y editores de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia ES

Taeniopygia guttata: Brief Summary ( Espanhol; Castelhano )

fornecido por wikipedia ES

El diamante cebra (Taeniopygia guttata),​ también conocido como diamante mandarín,​​ es una especie de ave paseriforme originaria de Australasia.​

Hay dos subespecies de diamante cebra (que anteriormente se consideraban especies separadas): el diamante cebra de Timor (Taeniopygia guttata guttata), de tamaño más pequeño, que habita islas Menores de la Sonda; y el diamante cebra australiano (Taeniopygia guttata castanotis), que se encuentra en Australia continental y es de tamaño más grande.

El diamante cebra es un pájaro que se usa frecuentemente como mascota, y en consecuencia se ha introducido en Puerto Rico, Portugal y España.​

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autores y editores de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia ES

Taeniopygia guttata ( Basco )

fornecido por wikipedia EU

Taeniopygia guttata Taeniopygia generoko animalia da. Hegaztien barruko Estrildidae familian sailkatua dago.

Erreferentziak

  1. (Ingelesez)BirdLife International (2012) Species factsheet. www.birdlife.org webgunetitik jaitsia 2012/05/07an
  2. (Ingelesez) IOC Master List

Ikus, gainera

(RLQ=window.RLQ||[]).push(function(){mw.log.warn("Gadget "ErrefAurrebista" was not loaded. Please migrate it to use ResourceLoader. See u003Chttps://eu.wikipedia.org/wiki/Berezi:Gadgetaku003E.");});
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipediako egileak eta editoreak
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia EU

Taeniopygia guttata: Brief Summary ( Basco )

fornecido por wikipedia EU

Taeniopygia guttata Taeniopygia generoko animalia da. Hegaztien barruko Estrildidae familian sailkatua dago.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipediako egileak eta editoreak
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia EU

Seeprapeippo ( Finlandês )

fornecido por wikipedia FI

Seeprapeippo (Taeniopygia guttata) on pieni kirkasvärinen loistopeippojen heimoon kuuluva varpuslintu, joka on erittäin suosittu lemmikkieläin häkkilintuna. Lajin nimesi Louis Jean Pierre Vieillot 1817.

Koko ja ulkonäkö

Linnun pituus on noin 10 cm ja paino noin 10 g. Koiras on hyvin kirkasvärinen: päälaki ja niska ovat kyyhkynharmaat, posket ruskeat, nokka punainen, nokan ja posken välissä valkoinen raita mustien juovien välissä, kurkku raidallinen, rinnassa musta poikkivyö, vatsa valkoinen, koivet punertavat, kylki ruskea valkein täplin, selkä ja siiven päälliset tummat, sekä pyrstö musta valkoisin täplin. Naaras on vaatimattomamman värinen: yleisväritys harmaanruskea, vatsapuoli vaaleampi, nokka ja koivet punertavat ja naamassa mustavalkoinen kuvio.

Tavallinen ääni on nasaali tööttäys. Koiras laulaa yksinkertaista rullaavaa säettä, joka on kuin vieterin vetämistä. Pari seurustelee keskenään hiljaisilla kutsuäänillä.

Seeprapeipot ovat vilkkaita ja seurallisia. Luonnossa ne liikkuvat suurina parvina, ja häkkioloissakin ne voivat parhaiten, jos niitä on pieni parvi. Vähintään kuitenkin 2 lintua, mielellään koiras ja naaras. Yksinäinen seeprapeippo on epäluonnollinen tapaus, eikä yksinäinen lintu elä kauan häkkioloissa.

 src=
Nuori seeprapeippo

Esiintyminen

Seeprapeiposta tunnetaan 2 alalajia. Nimialalaji guttata pesii Indonesian saaristossa ja castanotis lähes koko Australiassa. Maailman seeprapeippopopulaation koko on kymmeniä miljoonia yksilöitä. Häkkilintuina niitä on kaikkialla. Valtaosa häkkilinnuista on nykyisin vankeudessa syntyneitä.

Elinympäristö

Seeprapeipot elävät pensaikkoisilla puoliaavikoilla joen, järven tai muun vesistön tuntumassa. Pesintä ajoittuu sadekausien jälkeiseen voimakkaan kasvun ja hedelmällisyyden kauteen. Siemensyöjänä se vaatii runsaasti juomavettä.

Lisääntyminen

Seeprapeipot kutovat pesäkorinsa heinistä ja ruohonkorsista ja pehmustavat sen esimerkiksi höyhenillä. Lentoaukko on pesän kyljessä. Naaras munii 4–6, joskus jopa 12 munaa. Haudonta-aika on noin 2 viikkoa ja molemmat puolisot hautovat. Poikaset ovat lentokykyisiä 3–viikkoisina. Yksiavioinen. Pari voi pesiä useita kertoja vuodessa, myös vankeudessa. Nuoret linnut ovat sukukypsiä jo muutaman kuukauden ikäisinä.

Ravinto

Seeprapeipot ovat siemensyöjiä, jotka syövät pääasiassa erilaisten heinäkasvien siemeniä.

Lähteet

  1. BirdLife International: Taeniopygia guttata IUCN Red List of Threatened Species. Version 2013.2. 2012. International Union for Conservation of Nature, IUCN, Iucnredlist.org. Viitattu 24.1.2014. (englanniksi)
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedian tekijät ja toimittajat
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia FI

Seeprapeippo: Brief Summary ( Finlandês )

fornecido por wikipedia FI

Seeprapeippo (Taeniopygia guttata) on pieni kirkasvärinen loistopeippojen heimoon kuuluva varpuslintu, joka on erittäin suosittu lemmikkieläin häkkilintuna. Lajin nimesi Louis Jean Pierre Vieillot 1817.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedian tekijät ja toimittajat
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia FI

Diamant mandarin ( Francês )

fornecido por wikipedia FR

Taeniopygia guttata

Partie du chant d'un mâle

Le Diamant mandarin (Taeniopygia guttata) est une espèce d'oiseaux de la famille des Estrildidés. Parfois nommé Mandarin tout court, c'est le membre de cette famille le plus commun et le plus familier du centre de l'Australie. Il existe un dimorphisme sexuel : le mâle a des joues orange, une poitrine possédant des rayures horizontales et une barre sombre, ainsi que des flancs roux ponctués de points blancs, attributs que la femelle ne possède pas. Les spécimens sauvages sont souvent plus petits que leurs homologues domestiques. Existent également les diamants mandarins de Timor, plus petits que les diamant mandarins « classiques ».

Description

Cet oiseau mesure de 8 à 10 cm (forme sauvage) ou 11 à 12 cm (forme domestique) pour une masse d'environ 15 g.

Au stade juvénile le bec est noir et les pattes rosées, ces parties deviennent par la suite rouge-orange à l'âge adulte.

Le dimorphisme sexuel est relativement marqué en plumage sauvage, le mâle arbore des joues colorées de roux, des flancs roux tachetés de blanc ainsi qu'une poitrine zébrée.

Mutations colorées[1]

Il existe une très grande quantité de mutations chez le mandarin, plus ou moins répandues, certaines étant limitées à l'Australie en raison de l'interdiction d'exportation d'animaux vivants.

Mutations présentes en Europe

Mutations dominantes

- Pastel : Dilution généralisée de l'ensemble du plumage (dilution variable selon les individus).

- Black face / Face noire : La face et le ventre du mâle deviennent noirs, chez la femelle ils prennent la teinte de son dos.

- Joues (grises ou brunes) : Dilution du plumage et problèmes de fixation de la phaéomélanine. Le mâle est blanc avec les joues grises, la poitrine marbrée de gris et les flancs habituels. La femelle est blanche avec les joues colorées et les flancs grisâtres. Combinée à la mutation brune, on obtient du joues brunes, le gris étant remplacé par du brun. Peut s'accompagner de troubles oculaires chez les oisillons (borgnes, aveugles, voire sans yeux).

- Joues claires : Les joues et les flancs du mâles sont plus ou moins dilués, allant du beige à leur disparition complète. Invisible chez les femelles.

Toutes ces mutations sont létales à l'état homozygote, il est donc recommandé de ne pas accoupler deux oiseaux d'une même mutation dominante.

Mutations récessives

- Isabelle : Dilution de l'eumélanine, sans impact sur phaéomélanine. La femelle se confond très facilement avec une femelle pastel. Teinte uniforme argentée.

- Joues noires : Les joues, aussi bien chez le mâle que chez la femelle deviennent noires. À l'origine les flancs des mâles étaient de la couleur rousse habituelle, par sélection les éleveurs ont obtenu des joues noires aux flancs noirs. Il existe des mâles intermédiaires aux flancs bicolores, noirs et roux mélangés.

- Poitrine noire : Modification des dessins : Chez le mâle la barre de poitrine s'étend vers le bec, rendant la poitrine plus noire, les joues s'agrandissent vers le front, les carreaux de queue disparaissent. Chez la femelle, les larmes disparaissent, le ventre et la queue deviennent crème. La combinaison du poitrine noire avec le poitrine orange et le black face est particulièrement spectaculaire, le mâle a alors une tête, une poitrine et un ventre totalement oranges. Cette combinaison est parfois appelée triple orange.

- Poitrine orange : Transformation de l'eumélanine en phaéomélanine. Chez le mâle, la poitrine, les larmes et les carreaux de queue deviennent oranges, chez la femelle les larmes disparaissent, et elles présentent souvent des joues de couleur crème et/ou des points aux flancs.

- Poitrine blanche : Tant chez le mâle que chez la femelle, la poitrine devient blanche. Chez la femelle les joues sont blanches également.

- Eumo : Mélanisme, le plumage devient gris foncé, le ventre, le croupion et la poitrine sont noirs. Le mâle ne possède plus ou très peu de joues et de flancs. La structure des rémiges est impactée, les eumos volent en général très mal.

- Blanc : L'oiseau devient uniformément blanc, sans larmes ni autres dessins. Le phénotype blanc peut être dû à la mutation blanche, ou à un panachage intégral.

- Panaché : Taches blanches aléatoires en proportions variables. Va d'une unique plume blanche à un oiseau entièrement blanc.

- Sellé : Variété de panaché, présente une selle de couleur et une ''culotte'' colorée. Toute tache de couleur en dehors, ou de blanc en dedans de ces zones fait de l'oiseau un panaché ordinaire.

- Agate / Topaze : Dilution du dos, qui devient crémeux

- Gezoomd : Dilution localisée des plumes, qui présentent comme un ourlet plus clair.

- Bec jaune : Le bec et les pattes deviennent jaunes.

- Charcoal : Importée (illégalement ou non, les conditions d'arrivées sont inconnues) d'Australie, apparue en Europe très récemment, très semblable à l'eumo, mais sans les problèmes de plumes. Très recherchée par les éleveurs, les prix sont très élevés.

Mutations liées au sexe récessives

Les mandarins, comme les autres oiseaux, possèdent des chromosomes sexuels inversés par rapport aux mammifères. Les mâles sont ZZ (équivalent de XX) et les femelles ZW (équivalent de XY). Le chromosome W de la femelle ''subit'' les mutations présentes sur son homologue Z, les femelles ne peuvent donc être porteuses de mutations liées au sexe, elles seront d'office mutantes. Les mâles peuvent par contre l'être, mais pour être mutants, ils doivent posséder le gène mutant sur leurs deux chromosomes Z. Cela implique donc que leur mère doit forcément être mutante, le père pouvant être uniquement porteur.

- Brun : Transformation de l'eumélanine noire en eumélanine brune

- Dos clair : Dilution du dos et des joues et flancs

- Masqué ancien type : Forte dilution du plumage et des dessins, oiseau d'apparence blanche avec larmes et carreaux de queue respectivement noires et beiges. Le mâle possède des flancs et des joues beiges clairs.

- Masqué nouveau type : Similaire à l'ancien type, mais plus intense. Couleur générale blanc crémeux, dessins similaires en teinte aux oiseaux de type sauvage. Les oisillons naissent roses aux yeux rouges, ils sont souvent décrits à tort comme albinos (mutation n'existant actuellement pas chez le mandarin)

- Ino : Version très diluée, aux yeux rouges, couleur générale blanche, aux dessins très pâles, difficilement visibles. Mutation encore très rare.

Les mutations dos clairs et masqués sont alléliques, elles ne se combinent donc pas. Il y a par contre des phénomènes de codominance chez les mâles.

Autres mutations

 src=
Huppé à poitrine orange (Mâle) et Dos Clair à poitrine noire (Femelle)

Il existe également des mutations touchant à la forme et/ou la longueur de la plume :

La mutation "Huppé", qui modifie l'implantation des plumes de la tête selon une crête, un épis, ou une huppe circulaire semblable à une casquette.

La mutation "Frisé" allonge et modifie la tenue des plumes de l'ensemble du corps, cette mutation est très rare. Les frisures peuvent également être dues à des troubles lors de la mue, liés ou non à des carences par exemple. Un oiseau peut devenir frisé lors d'une de ses mues et redevenir normal par après. Les véritables frisés ont également les ongles qui tendent à pousser en spirale.

Habitat

Les diamants mandarins (sauvages) sont peu exigeants par rapport à leurs habitats, fréquentant à la fois les plaines broussailleuses que les marais que les parcs et jardins, ils évitent tout de même les milieux fermés et humides. Adaptés aux perturbations humaines, ils tirent notamment profit des trous d'eau creusés par l'homme, et des espaces ouverts par la déforestation. Ils vont jusque dans les villes et sont présents pratiquement partout en Australie.

Sous-espèces et répartition

 src=
Diamant mandarin de Timor (mâle)

Il existe deux sous-espèces distinctes.

Selon Catalogue of Life (4 mai 2014)[2] et la classification de référence du Congrès ornithologique international (version 4.2, 2014)[3] :

  • Sous-espèce Taeniopygia guttata castanotis (Gould, 1837) ;
  • Sous-espèce Taeniopygia guttata guttata (Vieillot, 1817).

Les différences morphologiques entre les sous-espèces incluent des différences dans la taille. Taeniopygia guttata guttata est plus petit (8 cm) que Taeniopygia guttata castanotis et ne porte pas la même marque distinctive sur la gorge et la partie supérieure de la poitrine.

Taeniopygia guttata guttata, le Diamant mandarin de Timor, s'étend de Lombok dans les îles de la Sonde ou de Nusa Tanggara en Indonésie à Sermata, en plus des secteurs côtiers autour du continent australien. L'autre sous-espèce est Taeniopygia gutatta castanotis . Cette dernière est trouvée sur la plus grande partie de l'Australie continentale et certaines de ces variétés sont considérées comme domestiques.

Le diamant mandarin a également été introduit au Portugal, au Brésil et aux États-Unis.

Comportement

Les diamants mandarins ont un comportement extrêmement grégaire, et il est rarissime d'apercevoir un individu isolé : ces oiseaux préfèrent évoluer en groupe de plusieurs couples. Mâles et femelles ne s'éloignent l'un de l'autre que lorsque le nid doit être gardé.

Mâle et femelle poussent divers cris d'appel plutôt nasillards, mais seul le mâle est capable d'émettre un vrai chant, propre à chaque individu[4].

Reproduction

Le diamant mandarin se reproduit après d'importantes précipitations dans son habitat naturel, à n'importe quel moment de l'année. Adaptables et polyvalents dans la construction de leurs nids, les diamants sauvages peuvent s'installer dans des niches, grottes, buissons, maquis, terriers de lapins, sur des nids de termites, voire dans les trous présents dans des structures humaines. En dehors des périodes de reproduction, les nids servent également pour le repos nocturne des oiseaux. La ponte compte de quatre à six œufs en moyenne (elle peut descendre à deux œufs, ou dépasser les dix, mais ces cas restent exceptionnels) à la fréquence d'un par jour, l'incubation est assurée aussi bien par la femelle que par le mâle et dure 12 à 13 jours . Trois semaines plus tard, les petits quittent leur nid.

Au stade juvénile, le bec est noir. En captivité, les mandarins nichent dans des nids de formes diverses et peuvent se reproduire toute l'année. Ces oiseaux sont réputés pour se reproduire extrêmement facilement.

Espérance de vie

À l'état sauvage, le Diamant Mandarin a une longévité de 2 à 5 ans[5]. Domestiqué, il peut vivre jusqu'à environ 10 ans[6].

Utilisation

Leur popularité en tant que sujet d'étude vient également de la facilité de leur reproduction, c'est pour cette même raison qu'ils peuvent également être acquis par les particuliers comme oiseaux de compagnie à un prix relativement abordable.

Animal de laboratoire

Étude des populations

Les diamants mandarins sont parfois utilisés pour modéliser des populations aviennes.

Étude des sons

Ils constituent également un modèle d'étude des capacités d'interprétation des sons par le cerveau, grâce à leur capacité à reconnaitre et réagir aux chants de leurs congénères.

Par exemple, des études sur les diamants mandarins ont montré que le gène FOXP2 était davantage exprimé dans les régions du cerveau des mâles lors des phases d'apprentissage du chant ; un résultat qui vient en appui de l'hypothèse en faveur d'un rôle important du gène humain homologue, FOXP2, dans l'acquisition du langage par l'enfant et donc dans l'évolution de la faculté de langage de l'espèce humaine[7].

Animal de compagnie

Oiseau dans un main ouverte
Le diamant mandarin peut s'apprivoiser facilement.

Cette espèce est très commune dans les animaleries et adaptée même aux éleveurs amateurs. De petite taille, vif, sociable et accommodant en captivité, le mandarin s'y reproduit facilement.

Législation

Seul un individu de variété domestique, issu d'élevage, est considéré comme étant un animal domestique en droit français. Les autres oiseaux relèvent donc de la législation concernant les animaux sauvages[8].

Notes et références

  1. « Le diamant mandarin », sur zebrafinch.e-monsite.com (consulté le 2 octobre 2021)
  2. Bánki, O., Roskov, Y., Vandepitte, L., DeWalt, R. E., Remsen, D., Schalk, P., Orrell, T., Keping, M., Miller, J., Aalbu, R., Adlard, R., Adriaenssens, E., Aedo, C., Aescht, E., Akkari, N., Alonso-Zarazaga, M. A., Alvarez, B., Alvarez, F., Anderson, G., et al. (2021). Catalogue of Life Checklist (Version 2021-10-18). Catalogue of Life. https://doi.org/10.48580/d4t2, consulté le 4 mai 2014
  3. Congrès ornithologique international, version 4.2, 2014
  4. paragraphe 1.3.4 Le diamant mandarin, un oiseau social, page 19 dans Fabien MENARDY, Reconnaissance des signaux de communication chez le diamant mandarin : étude des réponses des neurones d’une aire auditive secondaire, faculté de médecine Paris-sud université paris 11, thèse de doctorat en neurosciences du 13 décembre 2012.
  5. « Diamant mandarin », sur anipassion.com
  6. « Diamant mandarin », sur desjardins-inspirations.fr
  7. V.B., « Un même gène permet à bébé et à l'oiseau d'imiter », Science & Vie, no 1085,‎ février 2008
  8. Arrêté du 11 août 2006 fixant la liste des espèces, races ou variétés d'animaux domestiques.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Auteurs et éditeurs de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia FR

Diamant mandarin: Brief Summary ( Francês )

fornecido por wikipedia FR

Taeniopygia guttata

Partie du chant d'un mâle

Le Diamant mandarin (Taeniopygia guttata) est une espèce d'oiseaux de la famille des Estrildidés. Parfois nommé Mandarin tout court, c'est le membre de cette famille le plus commun et le plus familier du centre de l'Australie. Il existe un dimorphisme sexuel : le mâle a des joues orange, une poitrine possédant des rayures horizontales et une barre sombre, ainsi que des flancs roux ponctués de points blancs, attributs que la femelle ne possède pas. Les spécimens sauvages sont souvent plus petits que leurs homologues domestiques. Existent également les diamants mandarins de Timor, plus petits que les diamant mandarins « classiques ».

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Auteurs et éditeurs de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia FR

Diamante mandarín ( Galego )

fornecido por wikipedia gl Galician

O diamante mandarín (Taeniopygia guttata), tamén coñecido como diamante cebra de Timor[2] ou pimpín cebra, é unha especie de ave paseriforme orixinaria de Australia, característica pola súa plumaxe de suave cor crema e peteiro e patas de forte cor avermellada.[3][4]

Hai dúas subespecies de diamante mandarín: Taeniopygia guttata guttata, de tamaño máis pequeno, que habita desde Indonesia até as costas australianas; e Taeniopygia gutatta castanotis, que se atopa en Australia continental e é de tamaño máis grande.

O diamante mandarín introduciuse tamén nos Estados Unidos e Portugal.

Distribución e hábitat

Distribúese polas illas Menores da Sonda, tales como as de Sumba, Flores, Timor e outras de máis reducida dimensión. A subespecie australiana, T. g. castanotis, áchase presente en boa parte do continente, especialmente na rexión seca do interior. Non se atopa nas húmidas selvas chuviosas das zonas costeiras.

Comportamento

O diamante mandarín é un paxaro moi sociable e é posible velo formando bandadas compostas por parellas cuxo número oscila entre as 25 e 100.

A dispoñibilidade de auga en superficie constitúe un factor crucial na estrutura da súa forma de vida xa que se manteñen o máis preto posible dos puntos nos que se atopa. O diamante mandarín adaptouse moi ben ás terras áridas e que como consecuencia diso é capaz de beber auga cun contido moito máis elevado de sal que a maioría das demais especies. Así mesmo tamén conta coa capacidade de reter a auga cando a maioría dos paxaros elimínana a través dos ouriños, o cal fai posible que esta especie poida resistir durante longos períodos de tempo sen beber.

O diamante mandarín, xunto con outras especies exóticas que conseguen sobrevivir en condicións propias do deserto, bebe mergullando o pico na auga e succionándoa, dun modo parecido ás pombas. Isto permítelles beber con maior rapidez (e abandonar con presteza a charca onde corren o perigo de sufrir un ataque por parte dalgún depredador) e igualmente aproveitar as pequenas pingas depositadas na vexetación, nos recunchos das rocas e noutros puntos que non serían tan fáciles de alcanzar de facer uso de métodos convencionais propios doutros paxaros. O diamante mandarín bebe cara á metade do día mentres que outras especies fano ao amencer ou durante as primeiras horas da mañá.

Canto

É unha ave moi bulliciosa, o seu canto é un forte "beep", moi parecido a cando se fai soar un patito de goma, que soando repetidamente conforma unha canción con certo grao de complexidade. Cada ave ten un canto distinto, aínda que diamantes da mesma liña sanguínea exhibirán cantos parecidos.

O diamante mandarín macho comezará a cantar na puberdade. O seu canto partirá como algúns sons soltos, pero a medida que crecen vaise perfeccionando. Durante ese proceso irá aprendendo sons da súa contorna, moitas veces usando o canto do seu pai ou doutros machos como inspiración.

Reprodución

Nas rexións áridas do interior de Australia a choiva non ten carácter estacional, como sucede no caso nas zonas costeiras, e resulta totalmente impredicible cando aparecerá. Como resultado desta situación, o diamante mandarín vese condicionado pola meteorología en canto ao seu ciclo de cría e debido a tal circunstancia comeza a construír o seu niño axiña que empeza a chover. Este ciclo áchase tan ligado ás precipitacións que a especie pode chegar a ter dúas ou tres postas nun ano ou pola contra non realizar ningún se non chega a choiva. O vínculo que une á parella é forte, e crese que se establece para toda a vida ata que un dos dous morre, nese caso o que sobrevive buscará un novo compañeiro.

Nas áreas de Australia en que as condicións climatolóxicas son menos rigorosas, a cría máis regular e ten lugar xeralmente ao longo de todo o ano coa soa excepción dos meses máis fríos do inverno.

Construción do niño

As choivas darán lugar a que fagan a súa aparición as plantas gramíneas coas que se alimenta o diamante mandarín, e tamén moitos insectos, por cuxo motivo non perde tempo e procede a construír o seu niño. Púidose observar que naqueles lugares en que a dispoñibilidade de auga é máis segura ao longo de todo o ano, é a femia en solitario a que constrúe o niño mentres que o macho leva a cabo o labor de transportar os materiais.

Con todo, tratándose da parte interna, ambos contribúen ao seu acabado, o cal indubidablemente se debe á necesidade de imprimir certa celeridade ao ciclo de cría. Os puntos elixidos para instalar o niño varían considerablemente e o mesmo ocorre coa sua calidade. Ante todo, o maior grao de preferencia inclínase polos arbustos espesos pero convén sinalar que o diamante mandarín instalarao en calquera lugar que estime apropiado, incluído o chan entre a herba. Tamén pode ocorrer que se decida por antigos niños doutros paxaros, ocos existentes nas árbores, termiteoros, postes e inclusos grandes niños constituídos por ramallada e previamente ocupados por aves de presa.

A parte externa do niño áchase formada por poliñas ou raíces que derivan cara a outras de tipo máis suave e de menor dimensión a medida que se van achegando ao momento en que terá lugar a cría dos pitos, o cal se acha recuberto de plumas, anacos de herba, pelos de coello e calquera outro material que a parella poida conseguir. O niño pode estar rematado por unha cúpula pero tamén poida que careza de cuberta e certamente podemos dicir que non responde á bela estrutura que caracteriza o das especies de auténticos teceláns.

Ovos

O número de ovos dunha posta pode estar entre os 3 e os 7. Son de cor branca puro e o seu tamaño é así mesmo variable, mesmo dentro dunha mesma posta, pero o seu tamaño medio rolda os 15 mm.

Incubación

Os ovos son incubados por ambos os proxenitores que os incuban por quendas de aproximadamente unha hora e media. Cada un deles abandona o niño ao ouvir o canto de chamada da súa parella cando esta se aproxima e deste xeito a substitución non ten lugar no interior. Durante a noite, en cambio, ambos os paxaros permanecen dentro. A incubación xeralmente iníciase unha vez que foi posto o cuarto ovo e dura entre 12 e 15 días, o cal depende da temperatura reinante.

Emancipación

Os novos pitos crecen con moita rapidez, xeralmente áchanse en condicións de abandonar o niño ao alcanzar as tres semanas de idade. Regresan con todo de forma continuada para pasar a noite xunto aos seus pais que osseguen alimentando ata que teñen dez días máis, en cuxo momento xa son plenamente independentes.

No devandito instante poden abandonar o niño para buscar o seu propio lugar no que poder pasar a noite ou tamén cabe que utilicen o niño dos seus pais se a femia decide que querería un novo para a súa próxima posta.

A muda

Os exemplares novos de diamante mandarín comezan a súa muda ao chegar á idade de 8-9 semanas e finaliza despois de que transcorra un período de 4-7 semanas, o cal supón que se achan en condicións de cría no ámbito silvestre tras cumprir os tres meses aproximadamente.

Sociabilidade

O diamante mandarín é extremadamente sociable e diso teñen clara percepción os que integran unha comunidade. Visítanse mutuamente nos seus niños sen que xurda ningún problema pero non toleran a presenza doutros exemplares da súa mesma especie se proveñen doutra comunidade. Mostran gran valentía na defensa dos seus niños contra os membros doutras especies, mesmo aqueles que cabe que sexan de tamaño algo maior que eles.

Son moi cautos e non permiten que as persoas se lles acheguen a distancias moi curtas como no caso doutros paxaros. Adaptáronse, con todo, á vida urbana e é posible atopalos ao redor de moitos asentamentos humanos, onde se aproveitan en forma plena dos cultivos agrícolas e da dispoñibilidade de auga.

Alimentación

As gramíneas constitúen a base da dieta do diamante mandarín. As súas sementes son recollidas no chan ou ben picoteadas en voo directamente da planta e non se sabe de ningún caso no que se aferrasen a elas como é habitual en moitas outras especies. Consomen as sementes tanto de plantas nativas como introducidas e tamén inxiren un reducido número de diversos insectos, incluídos os térmites. Poden comer anacos de cenoria, mazá e tamén leituga. Deben tomar auga todos os días, porque se lles falta só un día, morren por deshidratación.

Notas

  1. BirdLife International (2012). "Taeniopygia guttata". Lista Vermella de especies ameazadas. Versión 2013.2 (en inglés). Unión Internacional para a Conservación da Natureza. Consultado o 26 November 2013.
  2. De Juana, E; Del Hoyo, J; Fernández-Cruz, M; Ferrer, X; Sáez-Royuela, R; Sargatal, J (2010).
  3. Clayton, N.S.; Birkhead, T. (1989). "Consistency in the Scientific Name of the Zebra Finch" (PDF). Auk 106: 750–750. Arquivado dende o orixinal (PDF) o 11 de xullo de 2012. Consultado o 08 de setembro de 2015.
  4. "Pinzón Cebra (Taeniopygia guttata) (Vieillot, 1817)". avibase. Consultado o 12 de marzo de 2013.
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autores e editores de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia gl Galician

Diamante mandarín: Brief Summary ( Galego )

fornecido por wikipedia gl Galician

O diamante mandarín (Taeniopygia guttata), tamén coñecido como diamante cebra de Timor ou pimpín cebra, é unha especie de ave paseriforme orixinaria de Australia, característica pola súa plumaxe de suave cor crema e peteiro e patas de forte cor avermellada.

Hai dúas subespecies de diamante mandarín: Taeniopygia guttata guttata, de tamaño máis pequeno, que habita desde Indonesia até as costas australianas; e Taeniopygia gutatta castanotis, que se atopa en Australia continental e é de tamaño máis grande.

O diamante mandarín introduciuse tamén nos Estados Unidos e Portugal.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autores e editores de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia gl Galician

Sebrafinka ( Islandês )

fornecido por wikipedia IS

Sebrafinka (fræðiheiti: Taeniopygia guttata) er algengasti spörfugl af ættinni strildi í Mið-Ástralíu og finnst alls staðar í álfunni nema á köldum og rökum svæðum í suðri og hitabeltisvæðum í norðri. Sebrafinkur eru einnig í Indónesíu og Tímor og hafa verið fluttar til Púertó Ríkó, Portúgal, Brasilíu og Bandaríkjanna.

Sebrafinkur sem lifa á jörðu niðri verða um 10 sm og lifa á grassfræjum. Sebrafinkur finnast bæði í grasslendi og skógum og eru vanalega nálægt vatni. Ýmis afbrigði af sebrafinkum eru ræktuð til erfðarannsókna og sem gæludýr. Sebrafinkur verpa eftir regntíma en það getur verið á hvaða tíma árs sem er. Búrfuglar geta verpt allt árið. Sebrafinkur verða um 5 ára í náttúrulegu umhverfi en búrfuglar verða venjulega 8 – 10 ára en geta náð hærri aldri. Sebrafinkur halda sig í hópum og eru aldrei einir á ferð í náttúrulegum heimkynnum sínum. Pörin eru mjög samrýmd, gera allt saman nema unga út og halda hita á ungum.

 src=
Fullorðinn karlfugl í Dundee Wildlife Park, Murray Bridge, Suður-Ástralíu

Það eru tvær undirtegundir

  • Taeniopygia guttata guttata
  • Taeniopygia guttata castanotis

Taeniopygia guttata guttata er minni en Taeniopygia guttata castanotis'.

 src=
Sebrafinka (karlfugl)

Sebrafinkur eru miklir söngfuglar og hver karl hefur eigin söngtón. Synir læra söng af feðrum sínum og syngja nánast eins og þeir. Söngvar geta breyst þangað til fuglar er orðinn kynþroska en eftir það haldast þeir óbreyttir til æviloka fuglsins.

 src=
Sebrafinka(kvenfugl)
 src=
Sebrafinka í Englandi

Karlfuglar byrja að syngja á kynþroskaskeiði en kvenfuglar geta ekki sungið. Söngurinn er í fyrstu ótengdir tónar en þeir þjálfast og læra að syngja eins og feður þeirra. Á þessum tíma bæta þeir hljóðum frá umhverfinu í eigin söng og nota einnig söng frá karlfuglum í umhverfi sínu sem innblástur í eigin söng. Karlfuglar nota sönginn til að laða að kvenfugla og til að verja yfirráðasvæði sitt.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Höfundar og ritstjórar Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia IS

Taeniopygia guttata ( Italiano )

fornecido por wikipedia IT

Il diamante mandarino, conosciuto anche come diamantino o erroneamente come bengalino (Taeniopygia guttata Vieillot, 1817) è un uccello passeriforme della famiglia degli Estrildidi[2].

Tassonomia

In passato il diamante mandarino è stato classificato nel genere Lonchura col nome di Lonchura guttata: in seguito esso è stato spostato nel genere Poephila assieme ad altre specie di diamante australiano. Nel ventunesimo secolo esso viene ascritto al genere Taeniopygia assieme al diamante di Bichenov (che alcuni autori preferirebbero collocare in un proprio genere Stizoptera, sicché Taeniopygia diverrebbe anch'esso un genere monospecifico col solo diamante mandarino ascritto[3]), che nell'ambito della sottofamiglia Lonchurinae forma un clade con il diamante variopinto[3].

Vengono generalmente riconosciute due sottospecie di diamante mandarino[2]:

  • Taeniopygia guttata guttata, endemica dell'isola indonesiana di Timor, caratterizzata da taglia media minore e dall'assenza delle striature nere sul petto;
  • Taeniopygia guttata castanotis, di taglia maggiore, diffusa in Australia e capostipite degli attuali diamanti mandarini che vengono allevati come uccelli da gabbia[4];

Il nome scientifico della specie deriva dal latino gutta ("goccia"), in riferimento alla caratteristica striscia nera sotto gli occhi che ricorda una lacrima che riga la faccia.

Distribuzione ed habitat

 src=
Una femmina selvatica si abbevera a Karratha.

Il diamante mandarino è naturalmente diffuso in ampie zone costiere dell'Australia orientale e meridionale, oltre che su varie isole della Sonda come Flores, Timor, Alor, Wetar e Sumba. Questo uccello è stato inoltre introdotto in buona parte dell'Indonesia ed in Tasmania, dove si è naturalizzato: grazie alla sua resistenza e adattabilità, inoltre, popolazioni di individui sfuggiti alla cattività si trovano sparse anche nell'emisfero boreale[5].

L'habitat originario del diamante mandarino è rappresentato dalle aree di savana e dalle aree secche subtropicali a copertura erbosa e con presenza sporadica di cespugli od alberi[6]. Si tratta tuttavia di una specie molto rustica e adattabile che tollera un ampio range di temperature e può vivere in ambienti che vanno dal semidesertico al temperato, passando per aree a forte disturbo antropico dove si adatta molto bene alla convivenza con l'uomo: la sua presenza è tuttavia legata alla concomitante presenza di fonti permanenti d'acqua dolce ma in assenza di acqua dolce si è adattato a bere acqua di mare.

Descrizione

Dimensioni

Si tratta di uccelli di piccole dimensioni, che misurano fra gli 8 e i 12 cm di lunghezza per un peso che può raggiungere i 12 grammi: a parità d'età, i due sessi hanno dimensioni simili. Gli esemplari domestici, anche nelle varietà "ancestrali" (ossia con forma e colore immutate rispetto agli esemplari selvatici), tendono ad essere più pesanti per via della nutrizione più costante, arrivando ai 40 g di peso.

Aspetto

 src=
Un maschio di diamante mandarino al suolo.
 src=
Una femmina: notare la colorazione meno sgargiante.
 src=
Alcune varianti del diamante mandarino.

Il corpo è piuttosto robusto ed arrotondato, con coda dai margini squadrati e becco tozzo e robusto.

Questa specie presenta un netto dimorfismo sessuale per quel che concerne la colorazione del piumaggio: ambo i sessi si presentano di colore grigio topo sul dorso, con tendenza a schiarirsi nella zona ventrale, fino a divenire bianco su ventre e sottocoda, mentre sulle ali il grigio tende a sfumare nel brunastro. La coda è nera con bande bianche, e sotto gli occhi è presente una caratteristica "lacrima" nera che raggiunge il mento e delimita due mustacchi di colore bianco sporco ai lati del becco. Il maschio di diamante mandarino presenta inoltre una caratteristica macchia di colore arancio su ciascuna guancia (anch'essa delimitata dalla "lacrima"), un disegno zebrato su gola e petto, dove tale disegno culmina in una banda orizzontale nera, oltre a una bavetta anch'essa nera sul mento ed una banda di color rosso mattone punteggiata di bianco sui fianchi. Il becco è di colore arancio-rosato nella femmina, mentre nel maschio esso si presenta di colore rosso corallo: le zampe sono di color arancio in ambo i sessi.

Sono state inoltre selezionate in cattività numerose varianti (circa 50 accreditate) di colore di questo uccello, fra cui "bianco", "pezzato", "guancia nera", "petto nero" etc., le cui particolarità sono facilmente intuibili dal nome[7].

Biologia

 src=
Un maschio di diamante mandarino della varietà "guancia nera" cerca il cibo al suolo.

Si tratta di uccelli diurni e dalle abitudini gregarie, che tendono a muoversi in piccoli stormi di almeno una decina di esemplari d'ambo i sessi, che si tengono in contatto fra loro mediante richiami emessi molto di frequente e che consistono in dei brevi cinguettii la cui complessità è maggiore nei maschi, dove è riscontrabile una diversità individuale del canto con similitudini direttamente proporzionali alla strettezza della parentela fra gli esemplari: ciascun maschio tende infatti a ricalcare il proprio canto su quello del proprio padre, apportando qualche piccola variante che può provenire dall'ascolto di canti di altri maschi o da suoni dell'ambiente circostante[8]. Recenti studi hanno dimostrato che esibirsi in assoli canori alle femmine è un'esperienza gratificante per i maschi[9]. Le femmine, invece, non sono in grado di formulare canti articolati in quanto durante lo sviluppo embrionale non avviene la produzione degli estrogeni in ormoni simil-testosteronici, i quali presiedono allo sviluppo dell'area cerebrale preposta all'evoluzione dell'abilità canora.

I richiami hanno inoltre la funzione di identificare ciascun uccello nell'ambito del gruppo, con gli appartenenti allo stesso che tendono a scacciare gli estranei, specialmente durante il periodo riproduttivo.

Questi uccelli tendono ad essere sedentari, ma non esitano a compiere spostamenti anche di notevole entità in caso di scarsità di cibo od acqua.

Alimentazione

 src=
Una coppia si alimenta da una bacinella in cattività.

Si tratta di uccelli principalmente granivori, che si nutrono principalmente di miglio ben maturo; tuttavia, grazie al grosso becco i diamanti mandarini sono in grado di avere ragione anche di semi molto duri, purché di piccole dimensioni. Altri cibi assai graditi sono frutta, verdura e bacche, mentre è abbastanza raro che questi uccelli si cibino anche di piccoli insetti e larve: ciò avviene specialmente durante il periodo riproduttivo e durante la muta, ossia quando è richiesta una maggiore quantità di nutrienti per far fronte alla deposizione ed alla cura dei nidiacei o alla ricrescita del piumaggio[5].

In cattività, essi accettano di buon grado una comune miscela di semi per esotici, integrata di tanto in tanto con pezzi di frutta e verdura e pastone all'uovo. Mangiano con frequenza anche ossi di seppia o simili, in particolare gli esemplari femmina, dato che aiuta l'assunzione di nutrienti per fare le uova.

Si tratta di uccelletti molto voraci, che tendono a nutrirsi velocemente lasciando cadere molto cibo al suolo: questo comportamento in natura risulta molto utile per la dispersione dei semi.

Riproduzione

 src=
Nidiata di diamante mandarino.

L'evento riproduttivo avviene generalmente in concomitanza con le piogge e non segue una stagionalità precisa, dimodoché i diamanti mandarini sono in grado di riprodursi non appena le condizioni atmosferiche si mostrino favorevoli. Il corteggiamento consiste in una serie di richiami vocali anche elaborati da parte del maschio, che al contempo si esibisce in una sorta di danza fatta di saltelli attorno alla femmina[10]: una volta formatesi, le coppie restano assieme per tutta la vita, sebbene non siano rari casi di infedeltà da parte di ambo i partner[11].

 src=
Nido con pulli di circa una settimana.

Ambedue i sessi collaborano nella costruzione del nido, che comincia circa una settimana prima della deposizione: mentre il maschio si occupa dell'architettura generale del nido, la femmina provvede alla sua imbottitura. Il nido ha una caratteristica forma sferica, misura circa 15 cm di diametro e si compone di vari strati di materiale filamentoso finemente intrecciato (principalmente steli d'erba e piccole radici di lunghezza inferiore ai 5 cm, ma anche lanugine, piume, foglie ed in cattività sfilacci di iuta). Il nido viene generalmente ubicato in un luogo appartato e sopraelevato, come la cavità di un albero, il folto di un cespuglio, una tana abbandonata, o anche una cavità nel muro di un edificio: all'interno di esso la femmina depone dalle 2 alle 7 (nella maggior parte dei casi 5) uova di circa 15 mm di lunghezza, deponendone generalmente uno al giorno cominciando a covare attivamente solo dopo la deposizione del secondo o del terzo. Durante la cova (che dura all'incirca due settimane) il maschio tende a sorvegliare i paraggi appollaiandosi sulla sommità del nido e segnalando l'eventuale presenza di pericoli oppure scacciando eventuali rivali (siano essi anche i suoi stessi figli, appartenenti ad una covata precedente): ambo i sessi tuttavia dormono insieme nel nido durante la notte[12].

I pulli alla nascita sono completamente implumi e si differenziano di circa un giorno d'età l'uno dall'altro, sicché in covate particolarmente numerose non è raro che i nidiacei più grandi si discostino anche di una settimana dagli ultimi schiusi, il che spesso porta alla morte per inedia di questi ultimi, incapaci di competere adeguatamente per il cibo. Come anche negli altri estrildidi, i nidiacei posseggono un disegno particolare e papille in rilievo sul palato, queste caratteristiche che essendo specie-specifiche permettono ai genitori di riconoscerli come conspecifici e di stimolare l'imbeccata vedendo il becco aperto. I diamantini sono genitori solerti ed imbeccano frequentemente i propri pulli, con entrambi i genitori che si alternano in questa operazione.

 src=
Due giovanili: notare il becco ancora nero.

Ai nidiacei cominciano a spuntare le prime penne attorno alla settimana di vita, mentre tra le due e le tre settimane dalla schiusa essi cominciano generalmente ad avventurarsi fuori dal nido e, qualche giorno dopo, ad involarsi. Essi continuano tuttavia a passare la notte nel nido assieme ai genitori per altre due settimane dopo l'involo, quando si allontanano volontariamente oppure vengono scacciati in maniera aggressiva dai genitori in procinto di portare avanti una nuova nidiata[13].

Gli esemplari giovani si presentano solitamente di colorazione molto simile a quella delle femmine, eccezion fatta per il becco, che, nella maggior parte dei casi, è di colore nero fino al mese di vita, quando esso assume la colorazione tipica del sesso dell'animale: le guance del maschio cominciano a colorarsi attorno ai due mesi dalla schiusa.

La maturità sessuale viene raggiunta dopo i tre mesi, con le femmine che a parità d'età tendono ad accoppiarsi più tardi.

L'aspettativa di vita del diamante mandarino in natura si aggira attorno ai 2-3 anni, mentre in cattività questi animali sono più longevi e vivono fino a 11 anni[14].

Rapporti con l'uomo

 src=
Gruppo di diamantini in voliera: il diamante mandarino è molto apprezzato come animale da compagnia.

Il diamante mandarino, in virtù della sua rusticità e resistenza, unite alla bella colorazione ed alla vivacità, viene allevato e riprodotto in cattività da secoli. Proprio in virtù della facilità di riproduzione, alla monogamia che rende possibile l'allevamento di numerosi esemplari in un unico ambiente ed alla velocità del ciclo vitale, questo uccello viene utilizzato anche come organismo modello nella ricerca scientifica, in particolare per quello che concerne il sistema uditivo ed il meccanismo di raccolta ed immagazzinamento dati nel cervello[15][16][17].

Conservazione

Nelle aree dove è naturalmente diffuso, il diamante mandarino è molto comune e ben rappresentato, tanto da essere considerato come "a rischio minimo" dallo IUCN. Le popolazioni di questo uccello soffrono tuttavia l'inquinamento, la distruzione dell'habitat e la pressione predatoria da parte di altri animali (soprattutto topi e ratti che depredano i nidi, ma anche dasiuri)[18].

Pur non essendo minacciato, il diamante mandarino (come anche tutte le specie native) nella sua forma selvatica è protetto in Australia dal 1960 e ne viene severamente proibita l'esportazione, a meno di specifiche deroghe concesse dal governo.

Note

  1. ^ (EN) BirdLife International 2007, Taeniopygia guttata, su IUCN Red List of Threatened Species, Versione 2020.2, IUCN, 2020.
  2. ^ a b (EN) Gill F. and Donsker D. (eds), Family Estrildidae, in IOC World Bird Names (ver 9.2), International Ornithologists’ Union, 2019. URL consultato il 10 maggio 2014.
  3. ^ a b John Boyd, TiF Checklist: Core Passeroidea I, su jboyd.net, 2013.
  4. ^ Roy Beckham/eFinch.com. 2005. Zebra Finch - Taeniopygia guttata castanotis
  5. ^ a b Fischer, R., Guide to Owning a Zebra Finch, T.F.H. Publications Inc., 1997.
  6. ^ Slater P., Slater, R., The Slater Field Guide to Australian Birds, Lansdowne, 1993.
  7. ^ Elenco con foto di mutazioni del diamante mandarino, su diamantemandarino.net.
  8. ^ Williams, H., Choreography of song, dance, and beak movements in the zebra finch (Taeniopygia guttata) (PDF), in Journal of Experimental Biology, vol. 204, n. 20, 2001, p. 3497–3506, PMID 11707499.
  9. ^ (EN) Medical News Today, Singing To Females Makes Male Birds' Brains Happy, su medicalnewstoday.com, 10 febbraio 2008.
  10. ^ Vriends, M., The Zebra Finch, Howell Book House, 1997, ISBN 9780876055250.
  11. ^ Symanski, R., Black-Hearts: Ecology in Outback Australia, Sheridan Book, 2000.
  12. ^ Richard A. Zann, The Zebra Finch - A synthesis of field and laboratory studies, Oxford University Press, 1996, p. 335, ISBN 0-19-854079-5.
  13. ^ Austad, S., Birds as models of aging in biomedical research, in ILAR Journal Online, vol. 38, n. 3, 1997, p. 137-141.
  14. ^ White, R. 2007. "Taeniopygia guttata" (On-line), Animal Diversity Web
  15. ^ CM. Benskin, G. Rhodes, RW. Pickup, K. Wilson e IR. Hartley, Diversity and temporal stability of bacterial communities in a model passerine bird, the zebra finch., in Mol Ecol, novembre 2010, DOI:10.1111/j.1365-294X.2010.04892.x, PMID 21054607.
  16. ^ WC. Warren, DF. Clayton, H. Ellegren, AP. Arnold, LW. Hillier, A. Künstner, S. Searle, S. White e AJ. Vilella, The genome of a songbird., in Nature, vol. 464, n. 7289, aprile 2010, pp. 757-62, DOI:10.1038/nature08819, PMID 20360741.
  17. ^ M. Luo, Y. Yu, H. Kim, D. Kudrna, Y. Itoh, RJ. Agate, E. Melamed, JL. Goicoechea e J. Talag, Utilization of a zebra finch BAC library to determine the structure of an avian androgen receptor genomic region., in Genomics, vol. 87, n. 1, gennaio 2006, pp. 181-90, DOI:10.1016/j.ygeno.2005.09.005, PMID 16321505.
  18. ^ Maier T., Degraaf R., Differences in depredation by small predators limit the use of plasticine and zebra finch eggs in artificial nest studies, in The Condor, vol. 103, n. 1, 2001, p. 180-183.

 title=
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autori e redattori di Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia IT

Taeniopygia guttata: Brief Summary ( Italiano )

fornecido por wikipedia IT

Il diamante mandarino, conosciuto anche come diamantino o erroneamente come bengalino (Taeniopygia guttata Vieillot, 1817) è un uccello passeriforme della famiglia degli Estrildidi.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autori e redattori di Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia IT

Taeniopygia guttata ( Latin )

fornecido por wikipedia LA

Taeniopygia guttata est parva passeriformis avis, magnā parte oriunda Australiae atque longe lateque diffusa.

Proprietates

 src=
Mas domesticus.
 src=
Femina.

Parvo corpore (8–12 cm) aves, quibus pondus est 10–20 g, pro sexu inter se colore differunt. Sunt maribus rostrum rubrum, dues fulvae sub oculis maculae, alternae fuscae floridioresque in pectore lineae [3][4] et rufolutea maculis albis sparsa latera; autem sunt feminis auranteum rostrum, nec maculae neque lineae pectorales. Dorsum amborum sexuum austerius est ventre; ambobus sunt breves atrae striae quae, velut lacrimae, ab oculis deorsum comprimuntur.

Ornithologi seu genetici seu avicultores aliis coloribus et mensuris originem dederunt.

Habitatio

Loca naturalia, quae Taeniopygiae guttatae inhabitant, per silvas et tesqua patent Australiaeque Indonesiaeque; etiam in viridariis possunt spectari, cum se accomodaverint ad humanam praesentiam atque cum hominibus coniuncte vivant. Greges nonnulli in Americam Latinam Septentrionalemque invecti sunt.

Ubique ampleque in captivitate retinentur, cum robusti et commodi sint.

Habitus

 src=
Ova T. guttatae domesticae.

Taeniopygiae guttatae sunt clamosae aviculae quae sese in greges congregant, minime timent homines. Mares modulate canunt, feminae autem incomposite pipiant. Memoriā tenere possunt aliquas modulationes quas concentu imitantur. [5]

Facile vero procreant. Nidum farciunt herbis et omnibus generibus ramusculorum. Deponunt 2–7 ova, quae 13–14 dies incubantur. Post 17–23 dies ab ovis exclusis pulli evolare incipiunt atque post 45 dies non amplius indigent auxilio parentum. Tamen sunt pullis plumae cinereae et nigra rostra usque ad diem sexagesimum post illum natalem; dein plumas paulatim permutant et colores pro sexu assumunt.

Subspecies

Duae vere sunt species:

  • Taeniopygia guttata castanotis,[6] quae loca mediae Australiae inhabitat; diffusissima duarum specierum;
  • Taeniopygia guttata guttata, quae insulas incolit Indonesianas; parvior quam T.g. guttata, lineis deficit pectoralibus.

Nexus interni

Notae

  1. Avibase ─ The World Bird Database ─ Taeniopygia guttata
  2. Index specierum quae periclitantur ─ Taeniopygia guttata: Periculum Minus (mense Novembri 2012).
  3. Qua re nonnullis linguis saepe vocatur "Passer zebra". In exemplum: Zebra Finch (Anglice), Zebrafink (Teodisce), Zebravink (Batavice), etc.
  4. T. guttata guttata his lineis deficit. Vide partem "Subspecies".
  5. http://genome.wustl.edu/genomes/view/taeniopygia_guttata/
  6. Castanotis, ex verbis "castaneus, -a, -um" et οὖς, ὠτός "auris".

Nexus externi

Commons-logo.svg Vicimedia Communia plura habent quae ad T. guttatam spectant.
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Et auctores varius id editors
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia LA

Taeniopygia guttata: Brief Summary ( Latin )

fornecido por wikipedia LA

Taeniopygia guttata est parva passeriformis avis, magnā parte oriunda Australiae atque longe lateque diffusa.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Et auctores varius id editors
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia LA

Burung Ciak Kuda Belang ( Malaio )

fornecido por wikipedia MS

Burung Ciak Kuda Belang, Taeniopygia guttata, adalah sejenis burung ciak paling biasa yang ditemui di Australia Tengah dan bertaburan di seluruh benua, kecuali di kawasan sejuk di selatan dan kawasan tropika di utara. Burung ini juga boleh ditemui di Indonesia dan Timor Timur. Burung ini telah diperkenalkan ke Puerto Rico, Portugal, Brazil dan Amerika Syarikat

Burung Ciak Kuda Belang boleh membesar sehingga kira-kira 10 sentimeter (3.9 in) panjang dan biasanya memakan bijiran dan Spray Millet. [2]

Rujukan

  1. ^ BirdLife International (2009). Taeniopygia guttata. Senarai Merah Spesies Terancam IUCN 2008. IUCN 2008. Dicapai pada January 29, 2010.
  2. ^ Haddon, Frank (1985). The Golden Book of Australian birds and mammals. Golden Press. m/s. 44. ISBN 0730200116. Parameter |illustrator= tidak diketahui diabaikan (bantuan)

Pautan luar

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Pengarang dan editor Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia MS

Burung Ciak Kuda Belang: Brief Summary ( Malaio )

fornecido por wikipedia MS

Burung Ciak Kuda Belang, Taeniopygia guttata, adalah sejenis burung ciak paling biasa yang ditemui di Australia Tengah dan bertaburan di seluruh benua, kecuali di kawasan sejuk di selatan dan kawasan tropika di utara. Burung ini juga boleh ditemui di Indonesia dan Timor Timur. Burung ini telah diperkenalkan ke Puerto Rico, Portugal, Brazil dan Amerika Syarikat

Burung Ciak Kuda Belang boleh membesar sehingga kira-kira 10 sentimeter (3.9 in) panjang dan biasanya memakan bijiran dan Spray Millet.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Pengarang dan editor Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia MS

Zebravink ( Neerlandês; Flamengo )

fornecido por wikipedia NL

Vogels

De zebravink (Taeniopygia guttata) is een kleine vogel uit de familie Estrildidae.

Kenmerken

In Nederland en België is de zebravink, na de grasparkiet en de kanarie, de populairste vogel om thuis te houden. Het dier maakt geluid dat klinkt als "trompetachtig snorren", waarbij het mannetje kleine melodieën van dit geluid maakt. De mannetjes leren het gezang van hun vader. Als die vader er niet meer is, kunnen ze het ook indirect aanleren via broers die het wel van de vader konden leren.[2][3] De man is te herkennen aan de oranje wangen, die bij het vrouwtje (de pop) ontbreken. Er zijn gefokte kleurvariëteiten waardoor deze standaardkenmerken bij sommige typen verloren zijn gegaan. Bij de witte mutatie kan men de sekse alleen zien aan de kleur van de snavel. Dan is de herkenningskleur van de snavel lichtoranje bij de pop en bij de man dieper oranje tot rood. Ook is er een zwartwangzebravink gekweekt waarbij de oranje wang bij het mannetje een andere kleur heeft gekregen. De lichaamslengte bedraagt 10–13 cm.

Voortplanting

Het legsel bestaat meestal uit drie tot zeven witte eieren.

Verspreiding en leefgebied

De zebravink komt van oorsprong uit Australië en komt aldaar in grote aantallen in het wild voor. Ook in Portugal bestaat een grote populatie.

De soort telt twee ondersoorten:

Intelligentie

De complexiteit van het gezang van zebravinken blijkt samen te hangen met hun intelligentie; deze is te meten aan het aantal lettergrepen per liedje. Hoe complexer het liedje van de zebravink, hoe beter de vogel problemen lijkt te kunnen oplossen, zoals het vinden van voedsel in een proefomgeving. Uit sommige onderzoeken blijkt dat mannetjes met een complexere zang ook aantrekkelijker worden gevonden door vrouwtjes.[4] Uit ander onderzoek zou echter blijken dat dit niet zo is.[5]

Voeding

Zebravinken zijn voornamelijk zaadeters en hebben een voorkeur voor graszaden. Ook groenvoer en fruit, zoals komkommer, sla en appel wordt graag gegeten. Ten slotte zijn grit en maagkiezel goede aanvullingen op de voeding. Grit is een belangrijke bron van kalk en maagkiezel is behulpzaam voor de vertering van de zaadjes. De beschikbaarheid van water is belangrijk voor de overlevingskansen van een zebravink.

Bronnen, noten en/of referenties
  • Sandra Debets, "De zebravink als huisdier" (2008), isbn 123456789123
  • Hans Klören, "De zebravink" (2002), isbn 9789058211002
Wikimedia Commons Mediabestanden die bij dit onderwerp horen, zijn te vinden op de pagina Taeniopygia guttata op Wikimedia Commons.
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia-auteurs en -editors
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia NL

Zebravink: Brief Summary ( Neerlandês; Flamengo )

fornecido por wikipedia NL

De zebravink (Taeniopygia guttata) is een kleine vogel uit de familie Estrildidae.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia-auteurs en -editors
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia NL

Sundaastrild ( Norueguês )

fornecido por wikipedia NO

Sundaastrild (Taeniopygia guttata) er en art i astrildfamilien (Estrildidae), også kjent som sebrafink.

 src=
Ungfugler.

Sundaastrild er en nomadisk standfugl som er utbredt i Indonesia og storparten av Australia. Den forekommer helst ved savannelignende biotoper, i nærheten av vann og busker. Til og med i åpent åkerlandskap. Den har dog blitt introdusert andre steder, blant annet Portugal, Puerto Rico og USA hvor det finnes forvillede populasjoner av sebrafink.

Sundaastrild har et rødfarga konisk finkenebb, et hvitt og svart vertikal strek under øyet, gråblå isse og bryst, brungrå vingeoverside, og hvitt- og svartbåndet stjert.

Den lever hovedsakelig av frø, men også frukt. Arten driver dessuten med hekkeparasittisme.

Denne arten er bare kjent under navnet sebrafink i Norge. Svært vanlig som burfugl.

Underarter

Det er beskrevet to underarter av sundaastrild[3]:

  • T. g. guttata (Vieillot, 1817) – forekommper på De små Sundaøyer.
  • T. g. castanotis (Gould, 1837) – forekommer i Australia.

Referanser

  1. ^ Syvertsen, P. O., Ree, V., Hansen, O. B., Syvertsen, Ø., Bergan, M., Kvam, H., Viker, M. & Axelsen, T. 2008. Virksomheten til Norsk navnekomité for fugl (NNKF) 1990-2008. Norske navn på verdens fugler. Norsk Ornitologisk Forening. www.birdlife.no (publisert 22.5.2008). Besøkt 2016-04-10
  2. ^ BirdLife International 2012. Taeniopygia guttata. In: IUCN 2013. IUCN Red List of Threatened Species. Version 2013.2.. Besøkt 2013-12-08.
  3. ^ Clements, J. F., T. S. Schulenberg, M. J. Iliff, B.L. Sullivan, C. L. Wood, and D. Roberson. 2013. The Clements checklist of birds of the world: Version 6.8.. Hentet ut 31. august 2013.

Eksterne lenker

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia forfattere og redaktører
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia NO

Sundaastrild: Brief Summary ( Norueguês )

fornecido por wikipedia NO

Sundaastrild (Taeniopygia guttata) er en art i astrildfamilien (Estrildidae), også kjent som sebrafink.

 src= Ungfugler.

Sundaastrild er en nomadisk standfugl som er utbredt i Indonesia og storparten av Australia. Den forekommer helst ved savannelignende biotoper, i nærheten av vann og busker. Til og med i åpent åkerlandskap. Den har dog blitt introdusert andre steder, blant annet Portugal, Puerto Rico og USA hvor det finnes forvillede populasjoner av sebrafink.

Sundaastrild har et rødfarga konisk finkenebb, et hvitt og svart vertikal strek under øyet, gråblå isse og bryst, brungrå vingeoverside, og hvitt- og svartbåndet stjert.

Den lever hovedsakelig av frø, men også frukt. Arten driver dessuten med hekkeparasittisme.

Denne arten er bare kjent under navnet sebrafink i Norge. Svært vanlig som burfugl.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia forfattere og redaktører
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia NO

Zeberka timorska ( Polonês )

fornecido por wikipedia POL
Commons Multimedia w Wikimedia Commons

Zeberka timorska, zeberka, amadyna zebrowata (Taeniopygia guttata) – gatunek małego ptaka z rodziny astryldowatych (Estrildidae), zamieszkujący Australię, gdzie jest liczny i Małe Wyspy Sundajskie. Jest to ptak chętnie hodowany w klatkach na całym świecie. Wyróżniono dwa podgatunki T. guttata[4][5]:

  • zeberka timorska (Taeniopygia guttata guttata) – Małe Wyspy Sundajskie.
  • zeberka australijska (Taeniopygia guttata castanotis) – środkowa Australia. Takson często traktowany jako odrębny gatunek[6][7].

U zeberek występuje dymorfizm płciowy. Samce, w przeciwieństwie do samic, posiadają pomarańczowe policzki oraz rude piórka w białe kropki pod skrzydłami. U obu płci płaszcz jest brązowawy, wierzch głowy szary lub popielaty, spód ciała biały, pierś lekko prążkowana, oddzielona od brzucha czarną kreską. Ogon w poprzeczne, czarno-białe pasy. Dziób mocny, czerwony. Pod okiem czarna, pionowa kreska. Osobniki podgatunku T. guttata guttata mają bardziej intensywnie szarą głowę i jaśniejsze podgardle.

Zeberki są towarzyskie, żyją często w dużych stadach liczących 10-100 osobników. W okresie lęgowym pary odłączają się od stada i zakładają gniazda, ale nadal w koloniach – na jednym drzewie może się gnieździć kilka par.

Zeberki zamieszkują suche tereny trawiaste i inne tereny otwarte z niewielką ilością drzew. Potrzebują do życia bliskości wody, ponieważ żywią się nasionami i muszą pić. Dzięki rozpowszechnieniu hodowli dużych zwierząt gospodarskich, którym dostarczana jest woda pitna, zeberki mogły w przeciągu XX wieku rozszerzyć swój zasięg występowania.

Lęgi

Zebrafinchchicks.jpg

Rozród zwykle odbywa się w porze deszczowej, ale może to być również inna pora roku po opadach deszczu. Na południu zasięgu występowania lęgi są bardziej regularne, zależne od pory deszczowej, temperatury, dostępności pokarmu, długości przerwy między lęgami.

Zeberki zwykle zakładają gniazda na drzewach lub w krzewach. Samica składa najczęściej 3-4 jaja, ale może złożyć też tylko 2 albo aż 8. Wysiadywanie zaczyna się po zniesieniu 3. jaja, wysiadują oba ptaki na zmianę. Po 12-14 dniach wykluwają się pierwsze młode. Około 17. dnia od wylęgu pierwsze młode zaczynają opuszczać gniazdo, a masowy wylot ma miejsce zazwyczaj około 21. dnia od wylęgu. Młode w wieku 8 tygodni zaczynają swoje pierwsze pierzenie, a w 12-14. tygodniu uzyskują upierzenie dorosłego ptaka.

Przypisy

  1. Taeniopygia guttata, w: Integrated Taxonomic Information System (ang.).
  2. Timor Zebra Finch (Taeniopygia guttata). IBC: The Internet Bird Collection. [dostęp 2012-08-25].
  3. Taeniopygia guttata. Czerwona księga gatunków zagrożonych (IUCN Red List of Threatened Species) (ang.).
  4. Gill, F., Wright, M. & Donsker, D.: Family Estrildidae (ang.). IOC World Bird Names (wersja 3.1), 2012. [dostęp 2012-08-25].
  5. Nazwy polskie za: Paweł Mielczarek, Marek Kuziemko: Estrildidae Bonaparte, 1850 - astryldowate - Waxbills, Munias and allies. W: Kompletna lista ptaków świata [on-line]. Instytut Nauk o Środowisku Uniwersytetu Jagiellońskiego. [dostęp 9 stycznia 2011].
  6. Robert Payne: Family Estrildidae (Waxbills). W: Josep del Hoyo, Andrew Elliott, David A. Christie: Handbook of the Birds of the World. Cz. 15: Weavers to New World Warblers. Barcelona: Lynx Edicions, 2010, s. 357. ISBN 978-84-96553-68-2. (ang.)
  7. Timor Zebra Finch (Taeniopygia guttata guttata) (ang.). [dostęp 2013-01-30].
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autorzy i redaktorzy Wikipedii
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia POL

Zeberka timorska: Brief Summary ( Polonês )

fornecido por wikipedia POL

Zeberka timorska, zeberka, amadyna zebrowata (Taeniopygia guttata) – gatunek małego ptaka z rodziny astryldowatych (Estrildidae), zamieszkujący Australię, gdzie jest liczny i Małe Wyspy Sundajskie. Jest to ptak chętnie hodowany w klatkach na całym świecie. Wyróżniono dwa podgatunki T. guttata:

zeberka timorska (Taeniopygia guttata guttata) – Małe Wyspy Sundajskie. zeberka australijska (Taeniopygia guttata castanotis) – środkowa Australia. Takson często traktowany jako odrębny gatunek.

U zeberek występuje dymorfizm płciowy. Samce, w przeciwieństwie do samic, posiadają pomarańczowe policzki oraz rude piórka w białe kropki pod skrzydłami. U obu płci płaszcz jest brązowawy, wierzch głowy szary lub popielaty, spód ciała biały, pierś lekko prążkowana, oddzielona od brzucha czarną kreską. Ogon w poprzeczne, czarno-białe pasy. Dziób mocny, czerwony. Pod okiem czarna, pionowa kreska. Osobniki podgatunku T. guttata guttata mają bardziej intensywnie szarą głowę i jaśniejsze podgardle.

Zeberki są towarzyskie, żyją często w dużych stadach liczących 10-100 osobników. W okresie lęgowym pary odłączają się od stada i zakładają gniazda, ale nadal w koloniach – na jednym drzewie może się gnieździć kilka par.

Zeberki zamieszkują suche tereny trawiaste i inne tereny otwarte z niewielką ilością drzew. Potrzebują do życia bliskości wody, ponieważ żywią się nasionami i muszą pić. Dzięki rozpowszechnieniu hodowli dużych zwierząt gospodarskich, którym dostarczana jest woda pitna, zeberki mogły w przeciągu XX wieku rozszerzyć swój zasięg występowania.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autorzy i redaktorzy Wikipedii
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia POL

Mandarim (pássaro) ( Português )

fornecido por wikipedia PT

O mandarim ou diamante-mandarim (Taeniopygia guttata) é um pequeno passeriforme, membro da família Estrildidae.[1] Este pássaro é originário da Australásia e é nativo da Austrália, Timor e Indonésia. Ocorre também em Portugal, Brasil, e nos Estados Unidos como espécie introduzida.

O mandarim é uma ave de pequeno porte, com 11 a 12 centímetros de comprimento. São aves muito gregárias e, na natureza, nunca estão longe do resto do bando ou do seu parceiro.

Os mandarins são brancos na barriga e cinzento mosqueado de preto no dorso e asas. A cauda é preta e branca. O bico é vermelho vivo. O mandarim macho se diferencia da fêmea por possuir manchas alaranjadas ou castanhas abaixo de cada olho. As fêmeas têm em geral o bico mais claro e os juvenis têm o bico marrom-escuro quase negro.

Na Natureza, o mandarim alimenta-se de sementes e grãos.

Distinção entre os sexos

Machos: Possuem manchas laranjas ou acastanhadas na zona das bochechas, listras no peito, o bico e as patas são avermelhados e cantam.

Fêmeas: Na zona das bochechas apenas possuem uma "lágrima", não possuem listras no peito, o bico e as patas são laranja claros e apenas piam.

Cativeiro

Paxaro GDFL27.jpg

O mandarim é uma ave de fácil criação, indicada para criadores que estejam iniciando. Sua alimentação em cativeiro consiste em painço, alpiste, verduras (exceto laranja e alface), sendo as preferidas almeirão, couve, escarola, chicória e espinafre, mas existem várias outras misturas usadas pelos seus donos. Vivem aproximadamente 8 anos.

Reprodução

 src=
Jovens ainda no ninho

A reprodução se inicia quando as aves possuem cerca de 3 a 4 meses, entretanto, o ideal é permitir o acasalamento depois dos 9 meses de vida, visando que terão melhores condições de choco e cuidados com os filhotes. Põem de 4 a 8 ovos, que eclodem em cerca de 12 dias. Após cerca de 2 semanas já se alimentam sozinhos e aos 18 dias começam a voar.

Logo em seguida o casal começa a preparar um novo ninho para outra postura. Se o animal estiver em gaiola, preferem os ninhos próprios chamados Ninhos de Mandarim. É aconselhável estabelecer um período para a reprodução que, por norma, se situa entre Setembro e Julho.

Mutação

 src=
Mutação

Há uma quantidade muito grande de mutação no mandarim, as mais comuns são Branco, Castanho, Variegado, Busto preto, Busto laranja e Bico vermelho.

Referências

  1. Frank Gill & David Donsker (Eds) (8 de janeiro de 2017). «Waxbills, parrotfinches, munias, whydahs, Olive Warbler, accentors & pipits» (em inglês). Consultado em 14 de fevereiro de 2017 !CS1 manut: Usa parâmetro autores (link)

 title=
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autores e editores de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia PT

Mandarim (pássaro): Brief Summary ( Português )

fornecido por wikipedia PT

O mandarim ou diamante-mandarim (Taeniopygia guttata) é um pequeno passeriforme, membro da família Estrildidae. Este pássaro é originário da Australásia e é nativo da Austrália, Timor e Indonésia. Ocorre também em Portugal, Brasil, e nos Estados Unidos como espécie introduzida.

O mandarim é uma ave de pequeno porte, com 11 a 12 centímetros de comprimento. São aves muito gregárias e, na natureza, nunca estão longe do resto do bando ou do seu parceiro.

Os mandarins são brancos na barriga e cinzento mosqueado de preto no dorso e asas. A cauda é preta e branca. O bico é vermelho vivo. O mandarim macho se diferencia da fêmea por possuir manchas alaranjadas ou castanhas abaixo de cada olho. As fêmeas têm em geral o bico mais claro e os juvenis têm o bico marrom-escuro quase negro.

Na Natureza, o mandarim alimenta-se de sementes e grãos.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autores e editores de Wikipedia
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia PT

Zebrička austrálska ( Eslovaco )

fornecido por wikipedia SK

Zebrička austrálska (lat. Taeniopygia guttata) je dnes najrozšírenejším a najznámejším druhom astrildovitých vtákov v strednej časti Austrálie, hoci sa vyskytuje po celom austrálskom kontinente s výnimkou najchladnejších a príliš vlhkých oblastí na severe a juhu. Izolovane žije i v Indonézii. Bola vysadená aj na Portoriku, v Portugalsku a Spojených štátov. Je veľmi populárna ako klietkový vták.

Rozlišujeme 2 poddruhy zebričiek, často považované za samostatné druhy:

  • Taeniopygia guttata guttata (resp. druh Taeniopygia guttata, po slovensky: zebrička červenozobá, amadina zebrovitá, astrild zebrovitý)
  • Taeniopygia guttata castanotis (resp. druh Taeniopygia castanotis, po slovensky: zebrička austrálska (v užšom zmysle))

Obýva širokú škálu krajín, najhojnejšie sa však vyskytuje v stepiach s roztrúseným porastom stromov a krov, často zasahuje tiež do tesnej blízkosti ľudských obydlí.

Je semenožravá. Samec má čierny chvost, oranžové líca, červený zobák a zebrovitý vzor na hrudi. Samica ma zebrovitý vzor na chvoste a oranžový zobák. Hniezda si stavajú fľaškovitého tvaru a kladú 3-10 vajec. Môžu žiť v jednej klietke spolu s Papagajcom vlnkovatým (andulka) a inými exotickými vtákmi z Austrálie. Neodporúča sa chovať samú zebričku. Žijú v kolóniach tak aj v klietke by mali byť aspoň 2.

Iné projekty

Zdroj

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autori a editori Wikipédie
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia SK

Zebrička austrálska: Brief Summary ( Eslovaco )

fornecido por wikipedia SK

Zebrička austrálska (lat. Taeniopygia guttata) je dnes najrozšírenejším a najznámejším druhom astrildovitých vtákov v strednej časti Austrálie, hoci sa vyskytuje po celom austrálskom kontinente s výnimkou najchladnejších a príliš vlhkých oblastí na severe a juhu. Izolovane žije i v Indonézii. Bola vysadená aj na Portoriku, v Portugalsku a Spojených štátov. Je veľmi populárna ako klietkový vták.

Rozlišujeme 2 poddruhy zebričiek, často považované za samostatné druhy:

Taeniopygia guttata guttata (resp. druh Taeniopygia guttata, po slovensky: zebrička červenozobá, amadina zebrovitá, astrild zebrovitý) Taeniopygia guttata castanotis (resp. druh Taeniopygia castanotis, po slovensky: zebrička austrálska (v užšom zmysle))

Obýva širokú škálu krajín, najhojnejšie sa však vyskytuje v stepiach s roztrúseným porastom stromov a krov, často zasahuje tiež do tesnej blízkosti ľudských obydlí.

Je semenožravá. Samec má čierny chvost, oranžové líca, červený zobák a zebrovitý vzor na hrudi. Samica ma zebrovitý vzor na chvoste a oranžový zobák. Hniezda si stavajú fľaškovitého tvaru a kladú 3-10 vajec. Môžu žiť v jednej klietke spolu s Papagajcom vlnkovatým (andulka) a inými exotickými vtákmi z Austrálie. Neodporúča sa chovať samú zebričku. Žijú v kolóniach tak aj v klietke by mali byť aspoň 2.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Autori a editori Wikipédie
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia SK

Zebrafink ( Sueco )

fornecido por wikipedia SV

Zebrafink,[2] (Taeniopygia guttata) är en astrild från Indonesien och Australien som är en mycket vanlig burfågel.

Utbredning och taxonomi

Den är en nomadisk stannfågel med ett utbredningsområde i Indonesien och i merparten av Australien, förutom på Tasmanien och i områden med mycket nederbörd i de nordligaste, sydöstra och sydvästra områdena.[3] Utanför sitt huvudsakliga utbredningsområde så finns det en godkänd observation på Bali.[4]

Taxonomi

Zebrafinken tillhör det lilla släktet Taeniopygia (synonym Poephila) tillsammans med den australiska arten ringastrild (Taeniopygia bichenovii). Inom den klassiska taxonomin placeras dessa i familjen Estrildidae medan den i Sibley-Ahlquists taxonomi placeras tillsammans med de andra astrilderna i släktgruppen Estrildini i familjen sparvfinkar (Passeridae).[4]

Arten brukar delas upp i två underarter:

Introducerade populationer

Zebrafinken är introducerad i Portugal, Puerto Rico och USA och det finns förvildade populationer på flera platser i dessa länder. Den har även observerats som förrymd i Danmark.[4]

Utseende och läte

Den har en typisk rödfärgad konisk finknäbb och ett vitt och ett svart vertikalt streck under ögat, gråblå hjässa och mantel, brungrå vingovansida och svart- och vitbandad stjärtovansida. Honan har ljust bröst och undersida, och vita örontäckare medan hanen har orangeröda örontäckare och gråblått bröst med mörk vattring som avslutas med ett mörkt bröstband. Nedre delen av bröstet och undersidan på hanen är ljus och den har en brunorange kroppsida med vita cirkulära fläckar. Den mäter 10–13 cm på längden. Timorzebrafinken är något mindre än den australiska zebrafinken.

Läte

Sången, som bara utförs av adulta hanar, är en serie högljudda pip, vilka beskrivits som en leksakstrumpet, ett flipperspel eller knapptryckningar på en telefon. Sången ackompanjeras av ett vinande ljud för att locka honor och ett väsande för revirbevakning.

Ekologi

Zebrafinken återfinns i gräsbiotoper, ofta i närheten av vatten och buskar, och även i öppna odlade områden.[3] Födan består huvudsakligen av frön, men såväl frukt som insekter ingår också i dieten.[5] Den befinner sig ofta på marken. De har ett slarvigt sätt att äta, vilket gynnar fröspridning för de aktuella växterna.

Häckning

Finkarna lever i par eller flock och blir 7-12 år gamla. Finken är flexibel i sina bovanor och bona byggs såväl i träd, buskar, termitstackar eller klippskrevor som i andra fåglars bon eller i utstickande detaljer på byggnader. Boet, som är pungformat, används även mellan häckningsperioderna, för att sova i. Häckingssäsongen sträcker sig oftast mellan augusti till december men kan pågå längre.[3] Under parningsleken putsar paret varandras fjädrar.

Honan lägger ett till två ägg om dagen under en period på några få dagar, och kan få upp till sex ägg per kull. Både hanen och honan hjälper till att ruva äggen. Efter kläckningen tar det två veckor tills ungarna är flygfärdiga. I början är de grå med en svart näbb, som senare blir den karakteristiska orangea färgen.

Burfågel

Zebrafinken är en lättskött burfågel. I fångenskap behöver finkarna gott om utrymme att flyga och även ett tillskott av kalcium.

Referenser

Noter

  1. ^ BirdLife International 2006. Taeniopygia guttata. I: IUCN 2006. 2006 IUCN Red List of Threatened Species. . Läst 28 maj 2007.
  2. ^ SOF (2008) Sveriges Ornitologiska Förenings namnförslag (pdf)[död länk]
  3. ^ [a b c] Neville W Cayley & Terence R. Lindsey (2000). What Bird is That? A completetly revised and update edition of the classic Australian ornithological work.. Sydney. sid. 518
  4. ^ [a b c d] Lars Larsson (2001) Birds of the World, CD-rom
  5. ^ ”Taeniopygia guttata”. Animal Diversity Web (ADW). http://animaldiversity.ummz.umich.edu/accounts/Taeniopygia_guttata/. Läst 13 augusti 2014.

Källor

  • Neville W Cayley & Terence R. Lindsey (2000). What Bird is That? A completetly revised and update edition of the classic Australian ornithological work.. Sydney. sid. 518
  • Lars Larsson (2001) Birds of the World, CD-rom

Externa länkar

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia författare och redaktörer
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia SV

Zebrafink: Brief Summary ( Sueco )

fornecido por wikipedia SV

Zebrafink, (Taeniopygia guttata) är en astrild från Indonesien och Australien som är en mycket vanlig burfågel.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia författare och redaktörer
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia SV

Zebra ispinozu ( Turco )

fornecido por wikipedia TR

Zebra ispinozu ya da Hint bülbülü (Taeniopygia guttata), Estrildidae familyasından Avustralya'daki çalılık ve ağaçlarda doğal olarak bulunan ve son yüzyıl içerisinde tüm dünyada sevilen bir ev hayvanı olarak yayılmış olan kuş türü. Türkiye'de daha çok Hint bülbülü adı ile tanılır, ama aslında Hindistan'dan gelmez ve bülbüllerle de muhabbet kuşlarıyla da akrabalığı yoktur.

Özellikleri

Cinsiyet Ayrımı : Erkek ve dişi arasında birçok farklılıklar vardır. Erkeklerin gagaları kıpkırmızı olur,dişilerde ise bu renk turuncuya çalar. Bununla beraber erkeklerde görülen bazı karakteristik tüyler vardır (düz renkli mutasyonlar gibi bazı mutasyon erkeklerde bu tüyler olmayabilir,böyle bir durumda diğer farklılıklar gözlemlenmelidir). Yanaklarda mutasyon tipine göre turuncudan sarıya renge kadar yuvarlak yamalar, göğüs üzerinde, ortaya doğru siyah lekeler ve kuşun boğazına doğru enine zebra deseni gibi çizgiler,kanat altlarında turuncu üzerine beyaz benekli tüyler bulunur.Dişilerde bu tüy yapısına rastlayamazsınız. Ayrıca dişiler sadece basit ciklemeler halinde öterken erkeklerin kendilerine özgü gırtlaktan çıkardıkları vıcırdanmaya benzer ötüşleri vardır. Sayfanın başında bir erkek ve dişiyi birlikte görüyorsunuz.

Beslenme

Besin olarak en çok ak darı, tohumlu bitkiler, ve böceklerle beslenirler. Kalsiyum dişiler açısısndan çok önemlidir. Zebra ispinozunun açık kahve, kestane kanatlı beyaz, gümüş ve krem rengi mutasyonları vardır.

Bakım

Bu kuşlar genellikle yatay olarak geniş kafeslerde ve kuşhane diye tabir edilen geniş alanlarda barındırılırlar. Çok fazla özel bakıma ihtiyaç duymayan zebra ispinozları için, sakin, günışığı alan ve cereyandan uzak bir köşe yeterlidir. Her gün taze yem ile temiz içme suyu veriniz ve yeşil yapraklı sebzeler ile kalsiyum kaynağı olan yumurta kabuğu,kalamar kemiği ve deniz kabukluları kırıklarını eksik etmeyiniz.

Üretim

Zebrafinchchicks.jpg

Zebra ispinozlarının üreme güdüleri oldukça yüksektir,uygun şartlar altında üremeye oldukça hevesli ve iyi ebeveynlik yapan kuşlardır. Dişi kuş yuvaya ortalama 4-5 yumurta bırakır,kuluçka 14 gün sürer. Bu aşamada kuşlar yavruları için protein açısından yüksek gıdalara ihtiyaç duyarlar.

Alt türler

Zebra ispinozunun iki ayrı alt türü bilinir:

  • Timor zebra ispinozu (Taeniopygia guttata guttata)
  • Avustralya zebra ispinozu (Taeniopygia guttata castonotis)
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia yazarları ve editörleri
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia TR

Zebra ispinozu: Brief Summary ( Turco )

fornecido por wikipedia TR

Zebra ispinozu ya da Hint bülbülü (Taeniopygia guttata), Estrildidae familyasından Avustralya'daki çalılık ve ağaçlarda doğal olarak bulunan ve son yüzyıl içerisinde tüm dünyada sevilen bir ev hayvanı olarak yayılmış olan kuş türü. Türkiye'de daha çok Hint bülbülü adı ile tanılır, ama aslında Hindistan'dan gelmez ve bülbüllerle de muhabbet kuşlarıyla da akrabalığı yoktur.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia yazarları ve editörleri
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia TR

Зяблик-зебра ( Ucraniano )

fornecido por wikipedia UK

Біологічна класифікація Домен: Еукаріоти (Euraryota)
Царство: Тварини (Metazoa)
Тип: Хордові (Chordata)
Клас: Птахи (Aves)
Ряд: Горобцеподібні (Passeriformes)
Родина: В'юркові ткачики (Estrildidae)
Рід: Taeniopygia
Вид: Зяблик-зебра
Біноміальна назва Taeniopygia guttata
(Vieillot, 1817) Посилання Commons-logo.svg Вікісховище: Taeniopygia guttata Wikispecies-logo.svg Віківиди: Taeniopygia guttata EOL logo.svg EOL: 1050500 ITIS logo.svg ITIS: 563276 IUCN logo.svg МСОП: 103817982 US-NLM-NCBI-Logo.svg NCBI: 59729 Fossilworks: 373367

Зяблик-зебра або зеброва амадина або астрильд зебровий (Taeniopygia guttata) — найпоширеніший вид в'юркових ткачиків (Estrildidae) Центральної Австралії, Індонезії та Східного Тимору, також інтродукований до Пуерто-Рико, Португалії і США. Вокалізація амадини включає деренчання, трелі та короткі голосові сигнали.

Опис

Довжина тіла амадини приблизно 10 см. Назва птаха походить від чорно-світлих полосок на грудях, що схожі на "зебровий" малюнок. Короткий дзьоб світло-червоного кольору чудово пристосований для збирання зерен і різноманітного насіння, розкушування плодів. На хвості амадини чорно-білі смуги.

Харчування

Зеброві амадини переважно харчуються насінням та комахами. Особливістю амадини є те, що вона протягом тривалого проміжку часу (кілька тижнів і навіть місяців) може обходитися без води. В сечі птаха міститься зовсім мало рідини, що допомагає запобігти зневодненню.

Поширення

Зеброва амадина населяє Автралію, Малі Зондські острови, а також є інтродукованою до Пуерто-Рико, Португалії і США.

Спосіб життя

Зеброві амадини заселяють майже всю територію Автралії: зарослі травою рівнини, поодинокі чагарники та дерева. Птахи надають перевагу місцям недалеко від води. Їх також можна побачити в міських парках і садах. Під час гніздування птахи збираються в невеликі колонії приблизно по 20 пар птахів. Самці приваблюють самок своїми шлюбними танцями, ритмічно помахуючи хвостами.

Розмноження

Гніздо амадини має пляшковидну форму. Його будують їз тонких гілочок, сухих травинок та інших волокон, всередині вимощують кролячою або овечою шерстю і пір'ям. Вхід в гніздо у більшості випадків знаходиться збоку. У кладці від трьох до семи яєць блідо-зеленкуватого відтінку. Висиджування триває приблизно 12 днів і вже через 21 день пташенята можуть вилітати із гнізда.

Посилання

Птах Це незавершена стаття з орнітології.
Ви можете допомогти проекту, виправивши або дописавши її.
 src=
Ця стаття потребує додаткових посилань на джерела для поліпшення її перевірності. Допоможіть покращити цю статтю, додавши посилання на надійні джерела! Матеріал без джерел може бути піддано сумніву та вилучено. (березень 2018)
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Автори та редактори Вікіпедії
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia UK

Зяблик-зебра: Brief Summary ( Ucraniano )

fornecido por wikipedia UK

Зяблик-зебра або зеброва амадина або астрильд зебровий (Taeniopygia guttata) — найпоширеніший вид в'юркових ткачиків (Estrildidae) Центральної Австралії, Індонезії та Східного Тимору, також інтродукований до Пуерто-Рико, Португалії і США. Вокалізація амадини включає деренчання, трелі та короткі голосові сигнали.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Автори та редактори Вікіпедії
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia UK

Chim di vằn ( Vietnamita )

fornecido por wikipedia VI

Chim di vằn hay Sẻ vằn (danh pháp hai phần: Taeniopygia guttata, trước đây là Poephila guttata[2]) là một loài chim lá thuộc họ Chim di[3]. Đây là loài chim estrildida phổ biến và quen thuộc của Trung bộ Úc châu và có phạm vi phân trên hầu hết lục địa Úc, chỉ vắng mặt ở miền nam ẩm và mát xa vùng cực bắc nhiệt đới. Loài chim này có mặt trong thiên nhiên ở IndonesiaĐông Timor. Loài này đã được du nhập vào Puerto Rico, Bồ Đào Nha, BrasilHoa Kỳ.

Loài chim sống trên mặt đất có chiều dài khoảng 10 cm (3.9 in); chúng thường ăn các hạt cỏ[4].

Phân loài

Loài sẻ vằn có các phân loài sau:

  • T. g. guttata
  • T. g. castanotis

Chú thích

  1. ^ BirdLife International (2009). Taeniopygia guttata. 2008 Sách đỏ IUCN. Liên minh Bảo tồn Thiên nhiên Quốc tế 2008. Truy cập ngày {{{downloaded}}}.
  2. ^ Clayton, N.S.; Birkhead, T. (1989). “Consistency in the Scientific Name of the Zebra Finch” (PDF). Auk 106: 750–750. Chú thích sử dụng tham số |coauthors= bị phản đối (trợ giúp)
  3. ^ Clements, J. F., T. S. Schulenberg, M. J. Iliff, B.L. Sullivan, C. L. Wood, and D. Roberson (2012). “The eBird/Clements checklist of birds of the world: Version 6.7.”. Truy cập ngày 19 tháng 12 năm 2012.
  4. ^ Haddon, Frank (1985). The Golden Book of Australian birds and mammals. Golden Press. tr. 44. ISBN 0-7302-0011-6.

Tham khảo


Hình tượng sơ khai Bài viết Bộ Sẻ này vẫn còn sơ khai. Bạn có thể giúp Wikipedia bằng cách mở rộng nội dung để bài được hoàn chỉnh hơn.
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia tác giả và biên tập viên
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia VI

Chim di vằn: Brief Summary ( Vietnamita )

fornecido por wikipedia VI

Chim di vằn hay Sẻ vằn (danh pháp hai phần: Taeniopygia guttata, trước đây là Poephila guttata) là một loài chim lá thuộc họ Chim di. Đây là loài chim estrildida phổ biến và quen thuộc của Trung bộ Úc châu và có phạm vi phân trên hầu hết lục địa Úc, chỉ vắng mặt ở miền nam ẩm và mát xa vùng cực bắc nhiệt đới. Loài chim này có mặt trong thiên nhiên ở IndonesiaĐông Timor. Loài này đã được du nhập vào Puerto Rico, Bồ Đào Nha, BrasilHoa Kỳ.

Loài chim sống trên mặt đất có chiều dài khoảng 10 cm (3.9 in); chúng thường ăn các hạt cỏ.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Wikipedia tác giả và biên tập viên
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia VI

Зебровая амадина ( Russo )

fornecido por wikipedia русскую Википедию
 src=
Птенцы

Гнездо бутылковидной формы. Строится оно из растительных волокон и сена, внутри выстилается пером. Изредка птицы могут образовывать небольшие колонии по нескольку пар на одном кусте или дереве, но преимущественно живут отдельными парами.

В кладке 4-6 яиц белого цвета с зеленоватым оттенком. Величина кладки зависит от климатических условий года: если лето засушливое, то в кладке только 3-4 яйца. В засушливые годы птицы гнездятся один раз в году или не гнездятся вовсе, в благоприятные годы гнездование может несколько раз повторяться. Насиживание длится около 12 дней. Птенцы выходят из гнезда на 21 день. Во время пребывания в гнезде мозг птенцов активен даже во время сна — в тёмное время суток они «укладывают в голове» трели родителей, чтобы петь их, став взрослыми[7].

Для зебровых амадин характерно необычно быстрое половое созревание. Так, в природе отмечено их размножение уже в шестинедельном возрасте, а при содержании в неволе зебровые амадины успешно размножаются начиная с 3 — 5 месяцев. В особо благоприятные годы возможно появление четырёх выводков в течение года. Этим амадины напоминают мышевидных грызунов.

Разведение в неволе

Одна из наиболее популярных ткачиковых птиц, которых разводят любители. Была завезена в Европу в 1879 году и одомашнена. За полтора века содержания в неволе было получено множество различных окрасок, большинство из которых в настоящее время сосредоточены в США и Европе. В ходе селекции были выведены чисто белые, палевые, пегие зебровые амадины, породы «пингвин», хохлатые и другие. Доказана возможность гибридизации зебровых амадин со многими видами воскоклювых ткачиков: астрильдами тигровыми, кольчатыми и тростниковыми, бриллиантовыми и попугайными амадинами, японской и серебряноклювой амадинами, рисовкой и другими видами. В большинстве случаев гибриды бесплодны.

Фото

  • Zebra Finch in hand.JPG
  • Taeniopygia guttata - front view - dundee wildlife park.jpg
  • Taeniopygia guttata -Bird Kingdom, Niagara Falls, Ontario, Canada -pair-8a.jpg
  • Зебровая амадина.jpg

См. также

Примечания

  1. Бёме Р. Л., Флинт В. Е. Пятиязычный словарь названий животных. Птицы. Латинский, русский, английский, немецкий, французский / Под общ. ред. акад. В. Е. Соколова. — М.: Рус. яз., «РУССО», 1994. — С. 447. — 2030 экз.ISBN 5-200-00643-0.
  2. Наймарк Е. В птичьей песенке наследуются интервалы, а сами звуки выучиваются (неопр.). Элементы. Проверено 30 декабря 2016.
  3. Впервые расшифрован геном певчей птицы (неопр.). membrana (2 апреля 2010). Проверено 11 января 2012. Архивировано 19 апреля 2012 года.
  4. Вьюрки доказали важность обоняния для птиц (неопр.). LENTA.RU (08.04.2010). Проверено 11 января 2012. Архивировано 19 апреля 2012 года.
  5. В геноме амадины нашёлся феноменально древний вирус (неопр.). membrana (30 сентября 2010). Проверено 11 января 2012. Архивировано 19 апреля 2012 года.
  6. «Сожительству» животных и вирусов оказалось 19 миллионов лет (неопр.). LENTA.RU (29.09.2010). Проверено 11 января 2012. Архивировано 19 апреля 2012 года.
  7. Доказано обучение пению во время сна (неопр.). membrana (22 июня 2010). Проверено 11 января 2012. Архивировано 19 апреля 2012 года.
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Авторы и редакторы Википедии

Зебровая амадина: Brief Summary ( Russo )

fornecido por wikipedia русскую Википедию
 src= Птенцы

Гнездо бутылковидной формы. Строится оно из растительных волокон и сена, внутри выстилается пером. Изредка птицы могут образовывать небольшие колонии по нескольку пар на одном кусте или дереве, но преимущественно живут отдельными парами.

В кладке 4-6 яиц белого цвета с зеленоватым оттенком. Величина кладки зависит от климатических условий года: если лето засушливое, то в кладке только 3-4 яйца. В засушливые годы птицы гнездятся один раз в году или не гнездятся вовсе, в благоприятные годы гнездование может несколько раз повторяться. Насиживание длится около 12 дней. Птенцы выходят из гнезда на 21 день. Во время пребывания в гнезде мозг птенцов активен даже во время сна — в тёмное время суток они «укладывают в голове» трели родителей, чтобы петь их, став взрослыми.

Для зебровых амадин характерно необычно быстрое половое созревание. Так, в природе отмечено их размножение уже в шестинедельном возрасте, а при содержании в неволе зебровые амадины успешно размножаются начиная с 3 — 5 месяцев. В особо благоприятные годы возможно появление четырёх выводков в течение года. Этим амадины напоминают мышевидных грызунов.

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
Авторы и редакторы Википедии

斑胸草雀 ( Chinês )

fornecido por wikipedia 中文维基百科
二名法 Taeniopygia guttata
Vieillot, 1817

斑胸草雀又称珍珠鸟,屬於雀形目梅花雀科,分佈於澳洲全境,除了約克角半島南部沿海地區、塔斯馬尼亞島。 身長10-11cm,主要以禾本科植物的種子為食。 斑胸草雀與其他梅花雀科鳥類同樣有高度的社會性,雄鳥會通過"唱情歌"向雌鳥求偶

常用于脊椎动物脑行为演化研究的模型。

亞種

共有兩個已知亞種:

  • T. g. guttata
  • T. g. castanotis

同屬鳥類

同科鳥類

文学作品

作家冯骥才曾以该鸟为原型撰写文章《珍珠鸟》。

 title=
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
维基百科作者和编辑
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia 中文维基百科

斑胸草雀: Brief Summary ( Chinês )

fornecido por wikipedia 中文维基百科

斑胸草雀又称珍珠鸟,屬於雀形目梅花雀科,分佈於澳洲全境,除了約克角半島南部沿海地區、塔斯馬尼亞島。 身長10-11cm,主要以禾本科植物的種子為食。 斑胸草雀與其他梅花雀科鳥類同樣有高度的社會性,雄鳥會通過"唱情歌"向雌鳥求偶

常用于脊椎动物脑行为演化研究的模型。

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
维基百科作者和编辑
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia 中文维基百科

キンカチョウ ( Japonês )

fornecido por wikipedia 日本語
キンカチョウ キンカチョウ オス
分類 : 動物界 Animalia : 脊索動物門 Chordata 亜門 : 脊椎動物亜門 Vertebrata : 鳥綱 Aves : スズメ目 Passeriformes : カエデチョウ科 Estrildidae : キンカチョウ属 Taeniopygia : キンカチョウ T. guttata 学名 Taeniopygia guttata 和名 キンカチョウ 英名 Zebra finch

キンカチョウ(錦花鳥、錦華鳥 学名:Taeniopygia guttata)は、スズメ目カエデチョウ科に分類されるの一種。

分布[編集]

原産地
オーストラリアインドネシア東ティモールの比較的乾燥した地域。
移入地
プエルトリコポルトガルアメリカ合衆国

形態[編集]

体長10-11cm。 は光沢のある赤褐色、頭から背中にかけて灰色で、嘴の周囲と頬に黒い腺がある。尾は白と黒の斑。

雌雄で模様が違い、オスは喉から上胸部にかけて特徴的な細かいゼブラ(白と黒の縞)模様があるため英名はゼブラフィンチ (Zebra Finch) と呼ばれる。オスは頬がオレンジ色で下胸部に黒帯がある。オスの方が嘴と脚の色が濃い。

  •  src=

    オス

  •  src=

    メス

生態[編集]

群れで移動し、地面に落ちた草の種子、穀物を主食とし、昆虫なども食べる。

亜種[編集]

キンカチョウには2つの亜種がある。

ティモールキンカチョウ (T. guttata guttata)
インドネシアの小スンダ列島ロンボク島からセルマタ島およびオーストラリア大陸沿岸部に分布。
クリミミキンカチョウ (T. guttata castanotis)
オーストラリア大陸全土に分布。別種 (T. castanotis) に分類されることがある。

亜種間の形態上の違いは、ティモールキンカチョウの方がやや小型で、クリミミキンカチョウのオスの喉から上胸部に見られるゼブラ模様がなく下胸部の黒帯も小さいことである。

品種[編集]

日本では明治期に輸入されて以来家禽化された歴史の長い愛玩鳥で、50種類以上の色変わり品種が作出されている。

並錦華鳥
クリミミキンカチョウの原種と同じ羽色の品種。
白錦華鳥
キンカチョウの白化種を固定化した品種。雌雄ともに全身が白く、雌雄の区別はオスの方が濃い嘴の色を見分けることで行う。
古代錦華鳥
羽毛の黒い色素を失った淡黄褐色の品種。
ブラックチーク
頬のオレンジ色の羽が黒い色に変わった品種。

巣引きが下手で、飼育下では抱卵を行わないことが多いため、ジュウシマツが仮親として使用される。しかし現在ではヨーロッパから輸入された系統の影響で「自育キンカチョウ」と呼ばれるほど、キンカチョウの巣引きは一般的なものになってきている。神経質な性格の為、庭籠(にわこ)と呼ばれる木製の繁殖カゴを用いると成功しやすい。ブンチョウ、ジュウシマツ等と同様に手乗りに育てる事も可能だが、ヒナのクチバシが小さい為に細い給餌器具を用意する必要がある。

Sibley分類体系上の位置[編集]

シブリー・アールキスト鳥類分類

寿命[編集]

寿命は自然環境下では5年程度だが、飼育下では5~10年、長生きすれば12~15年にもなる。

 src= ウィキメディア・コモンズには、キンカチョウに関連するメディアがあります。 執筆の途中です この項目は、鳥類に関連した書きかけの項目です。この項目を加筆・訂正などしてくださる協力者を求めていますポータル鳥類 - PJ鳥類)。
 title=
licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
ウィキペディアの著者と編集者
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia 日本語

キンカチョウ: Brief Summary ( Japonês )

fornecido por wikipedia 日本語

キンカチョウ(錦花鳥、錦華鳥 学名:Taeniopygia guttata)は、スズメ目カエデチョウ科に分類されるの一種。

licença
cc-by-sa-3.0
direitos autorais
ウィキペディアの著者と編集者
original
visite a fonte
site do parceiro
wikipedia 日本語